Indolència i brutícia són inseparables. [...] Al seu jersei, l'entorn hi deixava senyals d'amor, tot es veia atret per ella; pols, cafè, amaniment, cabells, estelles. Però ella era també generosa. El primer cop que vaig seure al seu costat, em va donar l'olor de les seves sandàlies de cuir, que pujava en un corrent continu i em portava amb ella la suor assecada dels seus peus; una penetrant barreja de pell de vedella i de persona.
Pascual Söderbaum, Caterina
biografia
Nascuda a Lleida el 1962, filla de pare català i mare sueca, Caterina Pascual Söderbaum és intèrpret i traductora del suec al castellà. Des de l'adolescència ha viscut nombrosos canvis de residència —Maó, Anglaterra, Suècia, Argentina, Brasil...—, en un desarrelament vital que l'ha bastit com a escriptora i l'ha dut a crear-se una "pàtria" personal ("he imaginat que la meva pàtria són tots els escriptors que han viscut abans que jo"). Amb El sonet de la respiració va rebre el premi Katapultpriset al millor debut literari del 2001, atorgat per l'Associació d'Escriptors de Suècia.
sinopsi
El sonet de la respiració consta de quatre narracions aparentment independents però que mantenen lligams subtils i alhora sòlids. Una dona configura el retrat d'una altra dona per mitjà d'imatges i sensacions que evoquen un temps passat de vida en comú, i que deixen entreveure una fascinació visceral encara viva. Una parella que passa les vacances a Xipre assisteix amb impotència a la fi de la seva relació, submergits en els propis pensaments, que ja no poden compartir. Una dona retorna a la ciutat i als escenaris on anys enrere havia viscut l'amor: els petits detalls li aniran despertant vivències ja enterrades en la memòria. Un malalt terminal, emigrat a una terra de la qual no coneix l'idioma, intenta fixar els records propis en la memòria de la seva intèrpret: l'única persona que comprèn amb cruesa la seva malaltia.
ressenya
A manera de lema, el llibre comença amb la citació d'un dels Sonets a Orfeu de Rilke. I com si es tractés, tot ell, d'una gran paràfrasi del poema,El sonet de la respiració reprèn conceptes, imatges, escenaris i sensacions que es dibuixen en la composició de Rilke. La respiració és allò que fa penetrar dins nostre l'univers extern i que, alhora, fa que el nostre propi interior es barregi amb l'exterior. I aquest intercanvi entre ànima i món l'experimenten els personatges en les seves pròpies carns. Els elements del món exterior sempre són símbols que remeten a l'espai interior. Els escenaris en què es mouen formen part, ja, de la seva pròpia essència, i l'obstinació pels objectes i els petits detalls els duu a una mena d'aïllament íntim, vehiculat a través del record, els pensaments, la imaginació.
Com Orfeu, els personatges emprenen un viatge als inferns, un viatge que sempre implica una pèrdua i del qual tornaran sense l'objecte desitjat. Es tracta, com diu un dels protagonistes, del "retorn a una pàtria equivocada", on no recuperaran allò que els obsessiona i que, d'alguna manera, ja han perdut: l'amor en les tres primeres narracions; la mateixa vida en la quarta. Tanmateix, no renuncien a trobar la seva veritat, que està vivament relacionada amb allò físic o fisiològic. El component corporal és omnipresent a tota l'obra: l'anatomia, els estats del cos, la malaltia, les cavitats corporals, les vísceres, els fluids interns, les funcions vitals i dels òrgans, el contacte físic, l'olfacte, el gust... apareixen sempre en relació amb emocions, impressions o percepcions, de manera que aquestes es fan més crues i incisives. I la respiració pren sovint forma d'ofec, fruit de la impotència i la incapacitat d'intervenir en els esdeveniments.
El sonet de Rilke marca també l'estructura i la forma literària de l'obra. El llibre està organitzat en quatre narracions, com quatre estrofes, algunes de les quals tenen (o pretenen tenir) catorze parts, relacionades també amb els catorze versos del sonet. La narració és plena d'imatges, comparacions, símils, extremament gràfics i intensos, que la doten d'una forta densitat poètica, com si el text hagués estat destil·lat i reduït a la màxima concentració significativa en el mínim de paraules possibles, i se n'hagués escatat tot allò superflu, "com un ganivet que tallava la carn del voltant d'un os".
Coma Vilaplana, Laura (2010), "Caterina Pascual Söderbaum. El sonet de la respiració", Lletra de Dona in Centre Dona i Literatura, Barcelona, Centre Dona i Literatura / Universitat de Barcelona.