biografia

Neix a Valdoviño (A Coruña) el 1976. Col·labora com a periodista a publicacions en paper i digitals. És investigadora a la secció de Comunicació del Consello da Cultura Galega, a la web del qual té un espai literari. Treballa al consell editorial de la col·lecció Abismos de Xerais. Guanya premis com el Modesto Rodríguez Figueiredo de narracions curtes, el Manuel Lueiro Rey, el Manuel Murguía i el Carvalho Calero. Altres obres: Resistencia, O xardín da media lúa, Veu visitarme o mar. 

sinopsi

A partir de catorze relats vivim de prop les experiències dels personatges marcats pel salnitre del mar i de les llàgrimes. Veiem el mar com a un déu mitològic, de vegades generós, de vegades capriciós i iracund, que no cedeix de franc els seu fruits. De tant en tant cobra com a tribut vides humanes i molts cops no torna els cossos. A terra romanen els cors dels supervivents que mai no es trauran de sobre la ferum del salnitre: mares, pares, germanes... dels sacrificats. Tota una genealogia de personatges que teixeixen mitjançant els relats, molts encreuats, una xarxa de dolor compartit, en un mar viscut i sentit. 

ressenya

El fil conductor de tots els relats és l'empremta indeleble que el mar deixa en els personatges. Aquesta empremta és provocada, en la majoria dels relats, per la mort o l'absència de persones íntimament lligades als protagonistes, marcats de per vida per l'absència i pel mar que l'ha provocada. Els contes són introduïts per cites, testimonis de persones reals marcades pel salnitre, quasi sempre dones, vídues, filles, mares, germanes de pescadors o de percebeiros.

La influència del mar no sempre necessita ser directa ni vivencial. Pot ser congènita com a la "Trioloxía nas mareas", on la nena Aroa, filla de pescador i néta de percebeiro, morts al mar, es converteix en balena sense que es pugui evitar que el mar cobri el tribut. O també pot ser encomanada pels afectats, com Celia, muda després de la mort de l'avi, que de jove va ser nàufrag i emigrant a l'Havana perseguint un amor juvenil perdut, personatges presents a tres contes. Al mar tampoc no li cal la proximitat geogràfica per ofegar, com bé saben els ancians de "Deixando o sitio", abandonats a les muntanyes dels Ancares pel fill emigrat a Ferrol. La sal estaria present a l'ésser humà sempre, com les llàgrimes salades provocades pel dolor.

Quasi tots els relats parteixen del realisme —exceptuant els contes surralistes enmarcats a la ría dos cons vermellos— com si fossin històries recollides i transcrites. Per a la seva creació, l'autora treu profit del seu coneixement del món mariner gallec, de l'emigració i de la història del segle XX. Això dóna a alguns relats un estil de crònica, d'història des del poble, sobretot a les narracions lligades directament amb el paisatge marítim gallec. D'altres, malgrat mantenir el marc històric, sembla que fugin de la versemblança però no per això deixen de convèncer: l'avi republicà, amb els fills emigrats a Alemanya, que a la postguerra malviu del que treu dels cossos dels afussejats que arriben a la platja; la noia Minia que emigra buscant l'amor perfecte amb una botzina a la maleta i que viu, inconscient, les revoltes del 1968 a París i a Praga; el guàrdia civil castellà, educat al franquisme, que obsessionat per tenir un enemic, és víctima del mar quan persegueix un percebeiro furtiu.

Són històries encreuades, amb personatges que, creuats a la xarxa dels relats, podrien deixar en el lector la sensació de veure una telenovel·la. També podria ser que Aneiros volgués mostrar els fets des de punts de vista diferents per no deixar-nos només amb una visió única.