biografia

Susan Sontag (Nova York, 1933-2004) fou una assagista i novel·lista molt influent en els moviments intel·lectuals dels EUA a partir dels anys 60. Inicià la seva carrera literària el 1963 amb la novel·la El benefactor, però es va donar a conèixer amb el recull d'assajos i textos crítics Contra la interpretación (1966). Compromesa amb els drets humans i des d'una visió femenina, va participar activament en gran part dels moviments socials, polítics i artístics de la seva època. Va dedicar-se també a la creació teatral i cinematogràfica.

sinopsi

Contra la interpretación és un recull d'articles publicats entre 1962 i 1965 en diverses revistes culturals dels Estats Units. El volum parteix de dos textos en què Sontag desconstrueix l'oposició establerta entre fons i forma i critica l'obsessió per la recerca del significat en l'obra d'art, per a la qual proposa un acostament estètic i no pas ètic o moral.

Aquestes primeres reflexions serveixen com a marc teòric general per a la resta d'articles, la majoria crítiques (o, com diu Sontag, metacrítiques) que parteixen d'obres concretes de camps molt diversos (literatura, crítica literària, antroplogia, cinema, teatre…) per anar configurant el posicionament teòric de l'autora.

ressenya

Segons Derrida, tota polaritat implica una jerarquia, però en l'oposició entre forma i contingut, quin dels dos termes seria l'essencial i quin el marcat o accessori? Sembla que, des de la tradició grega, la preeminència ha estat sempre per al contingut, mentre que la forma ha estat considerada un complement, almenys fins a l'adveniment de les teories formalistes i estructuralistes. I tot i l'existència de noves visions, aquesta idea —que prové de la concepció de l'art com a mimesi i que es veu reforçada amb la representació romàntica de l'expressió personal de l'autor— ha quedat enquistada en la nostra tradició. Susan Sontag, però, considera infructuosa aquesta distinció (tot i que, en algun cas, també hi cau), perquè per a ella els dos conceptes són indestriables: l'un forma part de l'altre. Proposa la noció d'estil (en un ús totalment diferent del de la visió romàntica) per referir-se a la totalitat de l'obra d'art.

L'experiència artística, doncs, no es pot reduir a una interpretació del contingut, sinó que va més enllà d'allò "intel·ligible": "El verdadero arte tiene el poder de ponernos nerviosos. Al reducir la obra de arte a su contenido para luego interpretar aquello, domesticamos la obra de arte". En certa manera, Sontag intenta fer un lloc a l'esperit dionisíac que defensava Nietzsche, o, des del punt de vista de Julia Kristeva, a l'aflorament de restes de l'ordre imaginari. L'art no reflecteix una experiència, sinó que és una experiència en si mateix: "El arte no es una imitación de la naturaleza, sino su complemento metafísico, alzado junto a ella para poder superarla", en paraules de Nietzsche. L'art ens arrenca del món a través d'una experiència que va més enllà i de la qual retornem més rics i madurs.

Per damunt de tot, Sontag s'autoproclama una defensora de l'art com a vivència autònoma i genuïna, i declara la guerra a la hipocresia, la superficialitat i la indiferència ètiques i estètiques. És per això que les seves crítiques són sempre personals i agosarades, i que (tot i partir de la base d'escriure només sobre allò que admira) no vacil·la a l'hora de qüestionar autors considerats en certa mesura "canònics" —ho fa amb algunes obres de Camus, Ionesco o Lukács, per exemple—, ni tampoc de parlar de noves tendències sobre les quals pràcticament ningú no havia teoritzat abans —com en l'article sobre els happenings o en el cèlebre "Notas sobre lo camp". I és que Susan Sontag considerava prioritari obrir un camí a les obres contemporànies (especialment les que havien estat incompreses o subvalorades) abans que reforçar la glòria de les que ja eren considerades "clàssiques".