Biografia

Lygia Bojunga Nunes (Rio Grande do Sul, 1932) és coneguda per la seva obra literària dedicada a les infàncies. Aquesta trajectòria l'ha fet merescuda de la distinció més gran dins de la literatura infantil i juvenil: el premi Hans Christian Andersen (1982), esdevenint la primera dona llatinoamericana en rebre aquest guardó. El seu estil té influències del món del teatre i la televisió, en els quals ha estat involucrada com a redactora i traductora. Les seves històries construeixen una mirada infantil que apel·la al món adult, qüestionant-lo.

Sinopsi

La Maria és una nena de deu anys que fa poc ha vist morir als pares quan duien a terme un espectacle d'equilibrisme. Aquest fet traumàtic ha provocat que perdés part dels seus records i el món que coneixia. Es veu obligada a deixar la seva família del circ, la Barbuda i en Foguet, per anar a viure amb la seva àvia materna; una dona rica que viu enmig de la ciutat i que veu en la seva neta una joguina nova, una nina. A les nits, la Maria camina per la corda fluixa i visita un passadís amb portes de colors que anirà obrint per retrobar-se amb les peces que formen el seu relat de vida i, així, començar a construir una veu pròpia.

Ressenya

La temàtica del dol es veu representada a través d'una protagonista que pràcticament no parla perquè no troba espais on significar-se: no hi ha referents que li facilitin una narrativitat. La seva mirada permet visibilitzar les estructures socials, els mecanismes dirigits al control de les infàncies. Les grans institucions que haurien de protegir-la – la família i el sistema educatiu –  esdevenen agents de repressió de qualsevol gest que se surt de la norma. La qüestió de classe condiciona a tots els personatges de l'obra: el públic paga més si l’espectacle és sense xarxa; la Barbuda només té dues monedes per trucar i parlar amb la Maria; la Maria Cecília, l'àvia, tot i tenir diners està condemnada a no rebre l’afecte que desitja, perquè entén les relacions com a possessions. D'aquesta manera, Bojunga mostra un món elaborat, ideològic, no natural, on es dona per suposat que la Maria ha d’anar a parar a casa de l’àvia, encara que no tingui relació amb ella des de fa anys, i ha d'anar a l'escola i tenir uns coneixements concrets per una nena de la seva edat, encara que ella sàpiga fer coses que la majoria d'infants no saben, com caminar per la corda. L’autora posiciona el subjecte infantil com a subaltern, però també assenyala la interseccionalitat en el cas de la protagonista: un infant dissident que mai ha viscut a la ciutat, ni ha trepitjat una escola, amb vincles afectius estrambòtics: una dona amb barba i un home que menja foc.

L'element màgic, fantasiós, aporta la llum necessària per poder entendre la realitat a través d’un estil teatral que ens ubica, com a lectores, envers uns escenaris i diàlegs amb l'acció com a protagonista en forma de flashbacks. La Maria esdevé públic, com nosaltres, a l'espera d'omplir els buits narratius i poder donar continuïtat a la trama. Les portes que va obrint mostren escenografies on veu representada la seva vida, abans fins i tot de la seva existència. La subjectivitat és compresa no únicament des del fet individual, sinó també del que és comunitari: el teixit relacional que ens envolta i traspassa.

Corda fluixa és un títol amb doble significat: per una part, al·ludeix a la professió de l'equilibrista, per l'altra, ens parla d'un moment de perill, de gran vulnerabilitat. La vida completament capgirada arran d'una situació de crisis, i com es recompon el sentit vital després d'aquest fet.