biografia

Des de ben petita Beatriz Dacosta (Cangas de Morrazo, 1967) ja destacava per ser una jove lectora empedreïda i, a més a més, mostrava certa aptitud literària en guanyar diversos premis. La poesia va marcar la seva adolescència fins que va descobrir el món de la narrativa. La seva primera obra, Cascas de noz (2000), va quedar arraconada en un prestatge fins que un amic la va posar en mans d'un editor, que no va dubtar en publicar-la. Més tard va escriure Precipicios (2002) i la seva última obra publicada és Contrato temporal (2004). Els seus escrits ens descobreixen sempre algun aspecte de l'esfera social. 

sinopsi

La novel·la ens mostra, a través de les visions dels personatges, talls de vida del seu entorn laboral. La fàbrica de cotxes en la que s'enmarca la història crea un rerefons de monotonia i un sentiment de preocupació pel futur, el qual va degradant emocionalment, físicament i mentalment els protagonistes. L'autora es preocupa de mostrar tot l'univers de ficció dels aeronautes, fins al punt de tenir la sensació d'estar vivint en un present perpetu, on els antics referents de la vida es van quedant enrere per a configurar un món nou, el món de la producció, del consum, de la irrellevància 

ressenya

Contrato temporal és una novel·la clarament crítica amb la societat deshumanitzada i viciada pel consumisme. Situada al segle XXI en un poble de la costa gallega, que bé podria estar infestat de chapapote, el narrador ens mostra el feixuc dia a dia dels treballadors d'una fàbrica de cotxes que realitzen feines en cadena.

L'autora es preocupa per fer-nos arribar les cabòries de cada personatge, que es basen sobretot en l'angoixa per l'avenir laboral. Sobreviure. Aquest és el mode de vida que regeix la dels treballadors de la novel·la. L'ansietat per un futur incert i la frustració per no poder decidir sobre aquest els fa navegar per les professions amb el pendó dels "aeronautes". La por s'apodera de les seves ments i es veuen obligats a l'acceptació d'una rutina cada vegada més insuportable. A través d'escenes com la caiguda incessant de fulles al lavabo, fins i tot el lector arriba a sentir el pes de la monotonia.

La despersonalització dels protagonistes és el condicionant bàsic per a proporcionar una idea d'anonimat, de més pobresa emocional, de més ignorància cap a ells, fins i tot són batejats amb noms especialment suggestius com Neno, Coronela de Cobre o Capitán Xardíns.

La novel·la s'estructura en capítols curts, en els que se'ns mostra la realitat íntima de cada personatge. Sovint, aquests capítols es titulen d'una manera ben significativa, com, per exemple, "Efectos dominó", "O gran xogo" o "Todo na vida son matemáticas", intercalats amb vàries "Área de repouso", que ens ajuden a fer uns salts espacials i temporals per la fàbrica.

Coneixem els seus pensaments i sentiments a través de diàlegs i de la veu del narrador omniscient que juga amb l'estil indirecte lliure. Les diferents veus s'acaben barrejant en un estil, propi d'una autora jove i contemporània com és Beatriz Dacosta. Es té cura del lèxic, que arriba a construir frases amb una alta càrrega poètica, i de l'expressió, que es mesura per a no embafar la lectura.

La sensació de temps aturat, d'incertesa, és present en tota l'obra igual que la percepció d'estar treballant sense futur, en un present sense expectatives, caient en una rutina cada vegada més colpidora. La monotonia els arrossegarà fins a l'acceptació d'aquest no-futur i per això modificaran tot el seu món per encaixar en el treball.