Comunicació augmentativa en un context escolar inclusiu

Comunicació augmentativa en un context escolar inclusiu. El procés educatiu d’un alumne amb discapacitat.

Les persones que tenen dificultats per comunicar-se tenen més obstacles per accedir al seu entorn i organitzar el seu destí vital. Des de la infància i durant tota la vida, el fet de poder expressar-se està associat a l’autonomia personal, la participació en el context i l’autovaloració, així com a generar expectatives en els altres (Snell i altres, 2010; Kulkarni i Parmar, 2017). Veure’s a un mateix com una persona independent, amb igualtat d’oportunitats, està relacionat amb la possibilitat d’expressar els propis interessos i sentiments, dir el que un vol o no vol fer, i participar en el seu entorn familiar, escolar o social. D’altra banda, i de retruc, les competències comunicatives generen opinions i comentaris dels interlocutors que fomenten la motivació i l’autoimatge de les persones.
Expressar-se mitjançant la parla és el més habitual; no obstant això, hi ha infants, joves i adults que, per la seva discapacitat, no poden usar aquesta modalitat comunicativa. Per a aquestes persones, la comunicació augmentativa pot ser una solució (von Tetzchner, 2018). La comunicació augmentativa inclou una extensa gamma de formes d’expressió basades en gestos, signes manuals, signes tangibles i signes gràfics.
La comunicació basada en signes gràfics requereix l’ús de productes de suport, siguin tecnològics o no, en els quals ’es disposen els símbols perquè l’usuari els pugui seleccionar amb fins comunicatius. La comunicació basada en signes manuals només requerirà saber-los articular amb les mans per transmetre el significat a l’interlocutor (Coronas, Rosell i Soro-Camats, en preparació)....