Barcelona, Arxiu Històric de la Ciutat. Cartes Reials.

Carta de la reina Maria (Segòvia 1401-València, 1458) lloctinent de Catalunya en absència del seu espòs, Alfons IV el Magnànim, als consellers de Barcelona on els anuncia la treva de 6 mesos aconseguida en la guerra, que afecta el regne d’Aragó i el del seu germà, Joan II de Castella.

Consellers,

Us notifiquem que, entre nosaltres i el rei de Castella, molt estimat germà nostre, hem pactat una aturada en la guerra des del dia d’avui fins tot el mes d’abril vinent. Aquesta treva serà anunciada pel meu germà per tots els llocs de la seva senyoria; i nosaltres també ho farem, pel que fa a la nostra senyoria i la del senyor rei. Creiem de tot cor que els de Castella estaran contents, i pensem que també us en sentireu vosaltres.

Si Déu vol, d’aquí pocs dies, tornarem a l’Aragó, passant per la ciutat de Montçó, on convocarem les Corts.

Feta a la ciutat de Sòria, a XV dies de novembre de l’any M CCC XXXV (Signatura autògrafa de la reina).

La Reyna /

Prohòmens,

Notificam-vos com entre nós e lo rey de Castella, nostre molt car e molt amat frare, és / estat atorgat e concordat sobresehiment de la guerra d’ací per tot lo mes d’abril primer vinent/. Lo qual sobresehiment lo dit nostre frare manarà publicar e cridar per los lochs de sa / senyoria, e nós axí mateix ho manarem fer per tota la senyoria del senyor Rey e nostra. / De la qual cosa havem sentiment que tots los de Castella han haut plaer e axí mateix / creem que·l ne haureu vosaltres.

E dins pochs dies, entenem Déu volent, partir d’ací per / tornar en Aragó e fer la via de Monçó per celebrar la Cort allí convocada.

Dada en / la ciutat de Sòria, a XV dies de noembre de l’any M CCCC XXXV (Signatura autògrafa de la reina).

Els llibres ordinaris d’història diuen que les guerres han estat una constant en la història de la humanitat: guerres polítiques, de conquesta o colonització de nous territoris, de successió i de lluites pel poder. O, en altres paraules, la guerra i el conflicte han estat sempre a primera línia en la interpretació històrica tradicional. En tots els temps, però, moltes dones han desenvolupat pràctiques de pau com una via pròpia per a resoldre els conflictes i en general les relacions entre criatures humanes més enllà de les que marquen les relacions de poder. I més encara, ens podem qüestionar també el sentit falsament universal de l’enunciat “els normands combateren contra els sarraïns”, que oblida les dones: què feien les normandes i les sarraïnes quan els seus companys lluitaven? Qui creava i mantenia la vida?

Des d’una mirada que recupera aquestes pràctiques de mediació femenina i les dota de significació política i contingut simbòlic, retrobarem i rellegirem els gestos d’una reina de la Corona de Aragó, Maria de Castella, que en el seu temps s’esforçà en trobar una solució pacífica a les contínues lluites que enfrontaven el seu regne d’adopció, la Corona d’Aragó, i el seu llinatge d’origen regnant a Castella.

El document que presentem, una carta signada per la sobirana adreçada al Consell de Cent barceloní informant de la treva aconseguida entre els dos regnes, forma part d’altres accions més directes que va portar a terme, com la d’acampar al mig del camp de batalla en senyal de pau, com a punt radical de trencament i de desplaçament, a la manera dels contemporanis “escuts humans”, tràgicament personalitzats en Rachel Corrie, voluntària morta pels tancs de l’exèrcit d’Israel.

Maria de Castella va exercir un significatiu paper d’intermediària en els diferents conflictes que esclataren a la corona catalana, i en especial, durant el temps en què exercí de lloctinent del regne, primer entre 1420 i 1423, i després de manera continuada des del 1432, amb la definitiva partença del seu espòs a terres italianes.

Ferran Soldevila, en una clàssica aproximació a la figura de la reina Maria, assenyala el constant interès de la sobirana en la política de pau i concòrdia entre els regnes de Castella i Catalunya, units per vincles de parentiu. Una voluntat pacificadora entre ambdós regnes que, segons el mateix historiador, secundaria l’acció que ja va emprendre la seva sogra, la reina Elionor d’Alburquerque, i que és valorada i assumida per la pròpia sobirana. Així, en una carta datada a Tortosa l’any 1434, en ple conflicte bèl·lic, Maria escriu que: [...] fos la cosa que més desitjàvem en aquest món aprés la pau ab Castella (Arxiu de la Corona d’Aragó, Registre de Cancelleria 2975, fol. 5 v.). En el seu testament al·ludeix al gran desig que l’havia menada de posar pau i amistat entre els regnes d’Aragó, Castella i Navarra. Soldevila creu fins i tot que aquestes obres i aquesta “obra pacificadora constant”, “fou un cop fort a la seva salut”, ja malaltissa.

Aquest paper mediador fou advertit també pels seus contemporanis. El capellà del seu espòs escrivia que ben fou cosa digna de metre tals actes en libre e memòria als que aprés vendran, com la dita senyora reyna concordà lo rey de Castela e rey d’Aragó (Dietari del capellà d’Alfons IV. Ms. de la Biblioteca del Patriarca de València, fol. 66 v.). A la concòrdia de Valladolid (1453) entre el rei de Castella i el Príncep de Viana, d’una part, i els reis d’Aragó i Navarra, de l’altra, es dóna un fort paper a la reina.

Des de l’inici del conflicte entre Castella i Catalunya l’any 1429, Maria desenvolupà diferents accions de pacificació i mediació. D’aquest mateix any és la seva anada a Castella, on aconseguí una treva en la guerra per a cinc anys. El 1435, la reina es dirigeix de nou a Sòria, on arriba el 10 de novembre, i, com n’és testimoni la carta que comentem, datada cinc dies després, aconsegueix un nova treva de sis mesos. El dia 19 marxa de Castella, amb la intenció de convocar Corts a Monçó on gestionar i resoldre la també crítica situació del seu espòs, embarcat en l’aventura italiana de Nàpols i fet presoner el 5 d’agost del 1435, després de la desfeta naval de Ponça.

La historiografia corrent, des dels paràmetres de la història androcèntrica, ha estudiat el paper de la dama de la cort d’una reina com Maria, en termes de “poder informal”, que s’estén a l’àmbit d’allò privat, contraposant-lo a l’àmbit públic i polític de l’acció masculina. Un paper que abraçaria bàsicament la gestió de les aliances matrimonials i l’acció pacificadora.

Més enllà, però, d’una falsa dicotomia entre allò “públic” i allò “privat”, caldria situar a primera línia de l’escena històrica aquestes pràctiques de mediació femenina, marcant-les amb la clau de la diferència sexual. Aquesta pràctica de mediació en el conflicte es lligaria a la capacitat de les dones per a la relació, per a l’obertura a allò altre, per fer més humana la convivència. En paraules de Milagros Rivera, “un talent, un art civilitzador més (molt més) de dones que d’homes” i que s’inscriuria en allò que algunes historiadores han anomenat també pràctiques de creació i recreació de la vida i de la convivència humanes. Això és, el paper de les dones al llarg de la història a l’hora de fer més vivible la vida i que es tradueix en àmbits diversos: des de la socialització dels infants, a la cura dels malalts, passant per l’alimentació del grup, etc. Una mesura que dóna compte de la vida humana i que és una “puntada” més a l’obra materna de la civilització, un teixit on sovint cal l’entredós (tros de roba que uneix dues teles abans autònomes); això és, el treball de la mediació, la pràctica del conflicte.

Aquesta capacitat femenina de fer habitable el món, que Luisa Muraro anomena “capacitat de fer política primera”, cal resituar-la a primera línia, no infravalorar-la “pel nostre temor de semblar ridícules o de ser menyspreades”. Virginia Woolf, justament en els seus Pensamientos de paz durante una incursión aérea, per refutar l’opinió sovint estesa entre les dones que aquestes no participaven en política, donava valor a “altres taules”, a part de les militars o de les conferències, com per exemple la “taula del te”. Dotar de significat aquestes pràctiques, de força i autoritat, serà també treure-les de la “gratuïtat funcional i la disponibilitat” en què habitualment les situem.

En el cas de Maria de Castella, l’acció pacificadora se situa a la cort, una cort escrita en femení, on la força de les relacions i vincles entre dones fa més palpable encara aquestes pràctiques de creació i recreació de la vida i la convivència humanes, dins les quals hem situat la mediació i la pràctica del conflicte.

Des d’aquesta perspectiva, aquestes pràctiques formen part també d’un “continuum”, d’una genealogia femenina, i esdevenen un referent de sentit compartit per tota dona, de diferents classes socials i en moments històrics diversos. Dones contemporànies de la reina Maria: Martha d’Armagnac, duquessa de Girona entre 1373 i 1378, que treballà activament per la pau en el conflicte entre el rei d’Aragó i l’infant del regne de Mallorca; Blanca de Navarra, casada amb Felip VI de França, que es dedicà a aconseguir la pau entre aquest regne i el del seu llinatge d’origen, el regne de Navarra. O segles després, Margarida d’Àustria, la qual, convertida en governadora dels Països Baixos en nom del seu nebot, l’emperador Carles V, avançà en l’acostament amb el regne francès. És significativa la seva intervenció en el tractat de pau de 1529, que significativament ha passat a la història amb el nom de “Pau de les Dames”.

Són accions lligades molt sovint a les relacions de parentiu o a la més radical necessitat de no destruir l’obra materna, la cultura del naixement, tal com l’anomena la filòsofa Adriana Cavarero, contraposada a la filosofia de la mort, de la destrucció dels cossos, de la guerra. En aquest sentit, pren valor el gest de dues mares històriques que esdevenen mitjanceres de vida en les lluites que enfrontaren llurs fills: Elionor d’Aquitana en el conflicte entre Ricard Cor de Lleó i el seu germà, Joan sense Terra; Jogelun, mare de Gengis Khan, el qual s’enfrontava al seu propi germà.

Segons la Crònica de Joan II, poc després del conflicte establert entre el regne de Castella i el d’Aragó, la reina Maria es desplaçà a Castella “a jornadas, no de reina, mas de trotero” (Crónica de Juan II, año XXIII, cap. XIV.) i demanà “una tenda al Condestable, Álvaro de Luna; la va fer plantar al mig del camp hont s’anava a desenrotllar la batalla” (Ferran Soldevila, vid. Secció Bibliografia. pàg. 228).

Maria, amb aquest gest radical, inventa nous mètodes que s’allunyen de la lògica del poder i de les relacions de força, ben palpables en un context bèl·lic. En aquest sentit, podem traçar els paral·lelismes amb el projecte de Simone Weil durant la Segona Guerra mundial, quan pensà en un cos d’infermeres que es llançarien en paracaigudes a la zona de combat més cruenta, amb l’objectiu de curar els ferits (“Projecte per a la formació d’infermeres a primera línia de front”). La filòsofa de llengua francesa estava convençuda que calien accions com aquestes, la força simbòlica de les quals anava més enllà o eren més importants que la seva concreta eficàcia.

L’acció de Maria, amb la tenda plantada al mig de la batalla, fa simbòlic, i la seva importància radica en que mostra una manera diferent d’actuar al món, una altra mesura. En paraules de Chiara Zamboni, “l’eficàcia d’un fer simbòlic és independent de la quantitat de persones i de llocs on s’està present [...]. Un símbol té en si un moment diví: una mica de llevat que fructifica dins l’ànima humana”.

1. Es podria iniciar a classe una reflexió sobre el lloc central de la guerra i el conflicte en la interpretació històrica, que deixa a l’ombra amplis espais de vida, de pràctiques, de relacions entre homes i dones, que són molt més importants.

2. Introduir en el discurs el moviment de canvi que sembla que s’ha produït entre molts homes i dones, que han entès que l’argument de la força, que porta a la guerra i al conflicte, no és inevitable en política. Si entenem per política, aquella “política primera” de què ens parla Luisa Muraro en el text, que gestiona i conserva la convivència humana. Des d’aquesta mesura, “les banderes són i esdevenen paraules, i les paraules són mediació”, com la mateix filòsofa ens comenta en un article de premsa amb motiu de la guerra a l’Iraq i de tot el moviment de pau i de resposta social. Una resposta en què constata una forta presència de dones, que aporten a la plaça, al lloc de manifestació, el lligam necessari entre llibertat i vida:

Luisa Muraro, “No són banderes, són paraules”

No són banderes, encara que duguin aquest nom, les banderes de la pau que han canviat l'aspecte de les ciutats i també, en el fons, la nostra manera d'habitar-les. Són paraules d'un llenguatge que pretén expressar i comunicar un sentiment de proximitat o de veïnatge, una proximitat o un veïnatge de casa i d'humanitat que supera tot tipus de barreres tot i que es queda prop de si, sense envair ni agredir l'altre. In extremis, no sé com, s'ha trobat un llenguatge per dir alguna cosa que semblava perduda: el valor de la convivència que s'obre a l'intercanvi amb els altres. S'ha trobat, imprevisiblement, sense l'ajuda d'intel·lectuals, de polítics, de mitjans de comunicació, de partits. S'ha trobat en ocasió d'una guerra que pretenia ser la resposta d'Occident al trauma de l’11 de setembre. I que, en canvi, -ho sabem- és una reacció tremenda i cega d'homes en dèficit de gairebé tot el que fa falta en política, començant per autoritat moral. Per aquest motiu, entre d’altres desastres, també rau el fet que ningú no hagi estat capaç d'ajudar el poble dels Estats Units a elaborar el sentit d'una fragilitat que fou descoberta de la manera més traumàtica, ajudar-lo a no viure aquesta fragilitat com una humiliació i a tornar a encaminar-se per la via de la civilització.

Ningú? M'equivoco. Ara hi ha aquestes banderes de l'arc de Sant Martí que han començat a florir per les parets, a poc a poc, primer escasses, després moltes, en certs carrers n’hi ha moltíssimes, en d’altres encara poques i per això més visibles, totes exposades sense arrogància, sovint barallant-se amb el vent, que les fa esquinçalls. I aquestes banderes envien un missatge als Estats Units, encara que ho facin des d'un país perifèric com el nostre. Diuen que les cases són el recer dels cossos vius i de les seves coses, però un recer fràgil i exposat a la violència, respecte a la qual elles ofereixen -i aquesta és la invenció, la novetat, la via de la civilització- el recer simbòlic de significar una voluntat de pau.

Està succeint un fet important. Durarà? s'han preguntat alguns comentaristes. No ho sabem. Però jo penso que no tornarà a ser com abans, almenys per a mi i tantes, tants com jo. Abans, el camp l’ocupava un dilema entre les postures dels pacifistes i dels realistes. Mentre aquests últims repetien: en política, no es pot estar sense l'argument de la força i, per tant, sense la possibilitat de la guerra, els altres replicaven: la guerra és sempre un error, la guerra devora totes les raons, fins i tot les millors. Com si no hi hagués res més a dir, i així ha estat per a moltes i molts, que no sabíem què dir. Ara, en canvi, ho sabem: per a nosaltres i per a ells el que hi ha no és la guerra/la pau, sinó un moment històric embullat de problemes i d'amenaces, en el qual podem intentar practicar la pau, no en general sinó la pau possible aquí i ara. Com? No tinc totes les respostes, però sí en tinc l’inici, l’hem trobat, és el sortir de l'aïllament i del mutisme d'una convivència cada vegada més alienada, per a significar, conjuntament, la nostra recíproca proximitat i el nostre comú veïnatge amb les dones i els homes copejats o amenaçats per la violència destructora. Els comentaristes veuen la novetat d'aquest moviment, però gairebé no veuen que és política, en sentit naixent: és política primera i afecta el teixit del viure en relació.

Aquestes banderes són paraules i les paraules són mediació. L’inici de la resposta és, doncs, el treball de mediació. Treball que no es limita i ni tan sols consisteix essencialment en missions diplomàtiques especials, perquè la mediació, com la llengua que parlem, és un continuum i, sense solució de continuïtat, transita de la paraula que s'intercanvia amb la veïna de casa a la possibilitat d'un acord resolutiu. Fare pace dove c’è guerra és el títol d'una recent publicació de la Llibreria de dones de Milà. I parlant del 15 de febrer, diu: aquest “prou per sempre amb la guerra” expressat per milions de dones i homes, no s’entén com un projecte que es col·loca en un horitzó futur, ni queda suspès en un temps ideal, sinó que ha d’estar present en les pràctiques quotidianes, en les formes concretes d'una política que està orientada a practicar la pau aquí i ara.

Hi estic d'acord; només una cosa voldria afegir. En el canvi que Fare pace descriu en termes de context d’actuar pacíficament, el que s’evidencia com un factor de canvi és una presència lliure de dones. Donaré arguments. Tenim els números: de la gran majoria de persones que estan en contra d'aquesta guerra, la major part són dones. Tenim, a més, els signes de la pau, prohibits en els edificis públics de l'Estat, però que es multipliquen en els ampits de les cases, les quals són governades en el passat i encara avui, preferentment, per les dones. I tenim l'estil de les manifestacions en el carrer, que està canviant. S'atenua la necessitat reactiva de contraposar-se per donar lloc al fet d’estar amb els altres, de compartir projectes i sentiments.

Aquell qui primer ho va notar i ho va relacionar amb la presència de dones va ser el director d'aquest diari. Comentant l’enorme manifestació de la CGIL %[Confederació general del treball], a Roma, recordo que va escriure: hi ha una gentada enorme, la qual cosa, només per això, hauria de fer por, però no fa por, gràcies a la gran presència de dones. Això passa potser perquè al carrer una dona sempre duu alguna cosa associada a la vida domèstica, no ho sé, però no ho considero degradant, més aviat em sembla una manera de rescatar la reclusió domèstica de tantes dones del passat.

Com es recordarà, el Vuit de març d'aquest any ha estat dedicat a la lluita per la pau, i algunes feministes han expressat la preocupació que això reforcés l'estereotip de la “dona igual a pau”. A mi em sembla que està passant just el contrari, la forçada associació entre les dones i la pau és substituïda per paraules i gestos que parlen d'un vincle entre la llibertat i la vida, aquest sovint ignorat i trencat en la història dels homes. Un vincle confiat al treball de la mediació, com també al gest de ruptura, mai l’un sense l'altre. Recordo en Moretti saltant a la llotja de Piazza Navona. Penso, en aquest moment, en el Papa, que ha trencat amb una tradició diplomàtica d'equidistància, per poder fer tot allò que li era possible, sense càlculs de poder. La diferència del nostre ésser dones/homes es converteix així en un recurs de creativitat política; els homes són alliberats del significat amenaçador de la seva virilitat.

Aquells que vivim a Itàlia ens toca dur el pes de ser comptats entre aquells que donen suport a la guerra contra L'Iraq. Sabem que no és veritat, però hauríem de demostrar-ho i, abans que res, hauríem de seguir pensant que no és veritat: saber-ho en el nostre interior i saber-ho al nostre voltant, en les relacions amb els que no voldran saber res més d'això. Ho explica bé una dona valenta de l’ex-Iugoslàvia: quan hi ha guerra, el llenguatge es militaritza per una espècie de contaminació que augmenta quan menys es vol saber del que succeeïx al nostre voltant (Fare pace dove c’è guerra).

En el nostre entorn, juntament amb una guerra que no hem volgut, hi ha hagut lloc per una mica de pau, estimada, concebuda, portada al món per dones i homes. Que romangui entre nosaltres i ells, amb la seva capacitat de posar-nos en relació els uns amb les altres, gairebé com un pacte social d'una espècie nova i feliç. (Traducció al català de la traducció al castellà de María-Milagros Rivera Garretas)

3. Conèixer diverses experiències d’autoritat i mediació femenines que estenen en el món actual pràctiques per a la pau: la “Città felice” de Catània, el moviment de Dones de Negre de l’ex Iugoslàvia, etcètera.