ACA [Arxiu de la Corona d’Aragó]. Cancelleria, pergamins de Berenguer Ramon I, carp. 8, doc. 52. Conté original i còpia del segle XII.

Font i Rius, Josep Maria, Cartas de población y franquicia de Cataluña. Madrid, Barcelona, CSIC, 1969. Vol. 2, doc. 16.

Els pergamins de l’arxiu comtal de Barcelona de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I. Barcelona, Fundació Noguera 1999, vol. 1, doc. 172.

Traducció parcial al castellà: Textos y documentos de historia antigua, media y moderna hasta el siglo XVII. “Historia de España”, dirigida per Manuel Tuñón de Lara, Barcelona, Labor, 1986, pàg. 329-330.

Carta de poblament de Cervera i les seves terres atorgada per Ermessenda de Carcassona, comtessa de Barcelona, el seu fill Berenguer Ramon I, comte de Barcelona i la seva nora Sança de Castella, comtessa de Barcelona, a favor de Guinedilda, colonitzadora, els seus fills i altres pobladors i pobladores.

En nom de Crist. Jo Ermessenda per la gràcia de Déu comtessa, amb el meu fill Berenguer, marquès i comte, i la seva muller Sança, comtessa, us donem generosament a vosaltres Guinedilda, dona, i als teus fills Miro, Guilabert, i Amat i a vosaltres Bernat Guifré i la teva muller Sança, i Bonfill i la teva muller Amaltruda. Així per la nostra liberalitat us donem a vosaltres la nostra terra erma situada a la marca del comtat d’Osona, amb el seu puig i el castell que hi ha allà, que es diu Cervera, el qual vosaltres contra els atacs dels pagans heu alçat abans que cap altre poblador de la marca per mitjà de la vostra aprisió i la torre construïda que ja teniu sota el vostre domini, juntament amb els puigs i la costa i el pla que puguin trobar-se dins els termes a sota escrits. Tot això va venir a nosaltres per la generositat dels nostres predecessors Borrell i Ramon, de bona memòria, comtes i marquesos, i pel dret donat a la dona sobre els béns del seu marit i també per l'autoritat reial pel jurament que tenim sobre les dites coses fet pels nostres predecessors. Els termes dels nostres drets són: De la part oriental fins al nord primer amb la Pelosa, després amb "Cascolino i el Castrosello" i la Font de Llucià i la torre de Çuleima i fins al riu Segre. Del nord fins a occident deixem que Déu la limiti i confiem, esperançats, que la serveu de la potestat dels sarraïns; de l'occident fins al migdia primer sobre el Segre i fins al castell del Losor i per la vall del Losor fins a la Guàrdia Grossa; del migdia fins a orient primer a la dita Guàrdia Grossa i a la font de la Múrria fins a la citada Pelosa, d'on partíem.

Totes les coses que estan dins dels dits termes les donem a vosaltres homes i dones citats amb la condició que a la mesura que Déu us ho permeti i vosaltres hi doneu abast traieu de l'erm i de la solitud i el convertiu en conreu i hi construïu habitatges, castells i torres, i no tingueu per les dites coses cap més senyor, vosaltres ni els vostres successors, que nosaltres i els nostres successors. La meitat de totes aquestes coses i tot el que podreu millorar dins dels dits termes ho tingueu per alou vostre i com a bé vostre propi i en podreu fer el que vulgueu vosaltres i la vostra descendència. L'altra meitat la tindreu vosaltres i la vostra posteritat com a feu nostre i de la nostra posteritat per fidelitat. La donació que fem que sigui ferma i per sempre. Feta el dia de les calendes de febrer de l'any trenta del rei Robert.

Signa Ermessenda, comtessa per la gràcia de Déu. Signa Sança, per la gràcia de Déu comtessa, nosaltres que aquesta donació hem fet i hem demanat firmar...

In Christi nomine. Ego Hermessindis, gratia Dei comitissa, cum filio meo Berengario marchione comite, et coniuge sua Santia comitissa, largientes vobis Guidinildi, femina, et filius tuis Mirono et Guilaberto et Amato, et vobis Bernardo Guifredo e uxori tuae Santie, et Bonofilio et uxori tue Amaltrudi, aliquid per gratiam nostrae munificentiae, donatores sumus vobis, sicuti et damus, terram nostram heremam adiacentem marchiae comitatus Ausonensis, cum ipso puio et castellare quod ibidem est, dictum Cervaria, quod vos contra infestationem paganorum positi ante habitatores marchiarum omnes, per vestram apprisionem, et turris constructionem in vestro iure iam retinetis, simul cum omnibus pugiis et prono atque plano quod inveniri potest infra terminos subterscriptos. Advenerunt nobis hec omnia per largitionem decessorum nostrorum Borrelli atque Raimundi, divae memoriae marchiarum comitum, sive per vocem iuris uxorum dati in rebus virorum, necnon et per regiam vocem, quam habemus in supradictis rebus sicuti et antecessores nostri. Habent namque hec omnia terminum per nostram iussionem atque nostrum consultum, de parte orientis sibi datum usque af partem septentrionis, primo in ipsa Pelosa, deinde in ipso Coscololio et in ipso Cannosello, et in ipso fonte de Luciane et in ipsa turre de Zuleima et usque in rivum Sigeris; de septentrione quoque usque in occidui partem soli Deo terminanda relinquimus et a potestate sarracenorum servanda expectantes confidimus; de occiduo vero usque ad meridium, primo in supradicto fluvio Sigere et sic inde revertendo usque in ipso castellare de ipso Losorio, et per vallem predicti Losorii usque in ipsam Guardiam Grossam; de meridie namque usque in orientem, primo in prefata Guardia Grossa et inde in fonte de ipsa Murria, postmodum in prenotata Pelosa, a que cepimus. Hec quippe omnia sicuti sunt posita infra suprascriptos terminos damus vobis supradictis hominibus nostris et supradictis feminis, in eo videlicet modo et ordine ut, in quantum Deus vobis permiserit et posse donaverit, a vastitate heremi abstrahatis et ad culturam atque habitationem hominum et ad constructionem tam castrorum quam turrium perducatis. Et de supradictis rebus alium seniorem vel patronum vos aut vestra posteritas sive vestri successores, non eligatis neque faciatis, nisi nos aut posteritatem nostram; sed medietate ex supradictis omnibus rebus, seu de omnibus augmentis quae facta sunt aut abinceps fuerint infra suprascriptos terminos, ad vestrum alodium et ad vestrum proprium habeatis, ad faciendum exinde quod volueritis, tam vos quam vestra posteritas sive successores vestri. Aliam quippe medietatem supradictarum rerum per nostrum fevum sive nostrae posteritatis posideatis atque sequri teneatis vos et vestra posteritas sive successores vestri, ad nostram sive nostrae posteritatis fidelitatem. Quod si nos aut nostra posteritas iniuste contra hanc nostram donationem venerimus aut venerit ad inrumpendum, non hoc valeamus aut valeat vendicare, sed componamus aut componat vobis aut vestre posteritati sive successoribus vestris supradicta omnia que vobis damus in tripplum. Et insuper haec donatio firma permaneat omnique tempore.

Actum est hoc kalendis februarii, anno XXX regni Roberti, regis.

Signum Hermessindis, gratia Dei comitissae. Signum Santiae, nutu Dei comitissae, nos qui hanc donationem fecimus et firmare rogavimus.

Signum Gondeballi Bisorensis. Signum Mironis de castro Pontibus. Sugnum Guilelmi de Lupariola.

Signum Poncii cognominato Bonifilii, clerici et iudicis, qui haec scripsit et signavit die et anno quo supra.

La presència de les dones en la rompuda, repoblació, colonització i civilització és constant al llarg dels segles medievals. Aquesta presència femenina és especialment remarcable a les zones de frontera en els diferents espais de la Península Ibèrica. Partint d’aquesta base farem entrar en la història a dones de diverses classes socials, que ens apareixen en els documents dels Comtats Catalans d’època pre-romànica i romànica -prefeudal i feudal-, temps en què les dones van deixar un rastre actiu en la documentació. Hi ha mans femenines que artiguen, que planten, que funden, que pacifiquen, que governen, que jutgen... i que, a més, acaronen els fills, eduquen, guareixen, pasten, cuinen, filen i broden.

És una època en la qual el simbolisme fou molt important. El simbolisme en la pintura romànica es mostra sovint amb les mans; unes mans que expressen actituds, mentalitats i sentiments. Entre les mans romàniques escolliria les de Llúcia de la Marca, comtessa de Pallars, pintada al monestir de Sant Pere de Burgal. Llúcia apareix amb una mà oberta, generosa, en senyal d’oferiment, de donació; amb l’altra mà aguanta un llum, com les verges prudents, sempre alerta, sempre a punt, i va voler que el seu mecenatge fos notori, de manera que el seu nom figurés a la pintura.

Eren temps en què parelles de colonitzadors arrabassaven terres de l'erm, pageses i pagesos, dones i homes colze a colze: "rupturen, artiguen, avinyen, aprisionen" terres fins a l'extrem més llunyà de la marca amb els sarraïns. És un degoteig constant des del segle IX: Jo, Ermengarda i el meu fill Otger i les meves filles Ermengarda i Eldefreda et venem ... una casa amb cort i hort, terres cultivades i ermes, tot el que vàrem treure de l'erm conjuntament amb el meu marit Senald, difunt. Aquesta estructura de família repobladora continua; llegim en un document del segle XI, Jo Altamir, amb la meva muller Sindola som venedors … d'una vinya que va venir a nosaltres per la nostra complantació i pel suor del nostre treball.

És època de dura tasca al camp. Les restes d‘ossos analitzades a molts indrets del camp medieval, han mostrat que les dones treballaven dur, realitzaven un treball equiparable al dels homes. És època de guerres fetes pels homes, mentre les dones conreen, conserven el patrimoni, administren els feus, comanden castells, regeixen comtats. La seva tasca els hi fou més reconeguda que en altres moments històrics, com es veu tant en la propietat de les terres, com en el drets reconeguts en les lleis vigents i en les parcel·les de poder que ostenten.

Fou més amb les aixades i les arades que no pas amb les espases que es va dominar la terra. Pageses i pagesos, arrabassen terres als boscos i a les garrigues, conreen nous camps i planten vinyes. Els documents reconeixen aquesta tasca conjunta; fan constar per escrit que elles han participat en la rompuda de la terra, des que era erma, abandonada, improductiva. En canvi no queda reflectida aquesta presència activa en els llibres d’història; però elles treballen la terra, edifiquen i funden, són pobladores, mares i educadores; elles hi eren des del començament.

Molt interessant en aquest sentit és la donació que féu a favor del monestir benedictí de Sant Joan de les Abadesses una colonitzadora anomenada Grima; els seus tres fills, complint la voluntat de la mare i per remei de la seva ànima, atorguen al monestir una peça de terra que ella va treure de l’erm, junt amb nosaltres els seus fills, els primers homes en la terra reial sota el domini dels francs, fan la donació a favor de l’abadessa Emma i les monges de Sant Joan. Remarquem que entre els “primers homes” que colonitzaven el Ripollès s’esmenta una dona, propietària d’unes terres fruit del seu treball, en un moment en què l’organització de la zona estava també en mans d’una dona, Emma de Barcelona, artífex de l’ordenament d’aquell territori. Podem comprovar, per mitjà del document que consignava la integració de diverses comunitats camperoles sota el control d’Emma, que la meitat de les signatàries, caps de casa, eren dones.

Les dones artigaven al costat dels homes, algunes fins i tot prenien la iniciativa, ocupaven terres i es fortifiquen a la frontera, com Guinedilda, que sense home, amb els seus tres fills i dues parelles de pioners, és la primera en ocupar Cervera, que estava en un lloc molt avançat vers la taifa de Lleida. Aquesta dona és capdavantera d’un petit grup de pioners; l’autoritat comtal li reconeix el lideradge atorgant a favor d’ella i dels seus, però en primer lloc d’ella, la carta de poblament, fa constar el mèrit que és la primera entre els primers en poblar i edificar en aquell lloc, abans que cap altre poblador de la marca. Que una dona sigui capdavantera no és mai un fet aïllat, en aquell context hi hagué altres dones protagonistes de la història de la colonització i organització del territori, de manera que trobem llistes de pobladors encapçalades per dones, d’altres actuen al costat dels homes a nivell reconegut de tasca conjunta, com la parella que apareix als capitells de Ripoll.

Durant aquells primers segles hi hagueren pocs avenços a la frontera fets per la força de les armes, dèiem abans que la terra s’havia dominat sobretot amb les mans que la treballaven i que l’endreçaven; però també es produïren conquestes, en veurem un exemple concret prou documentat per esbrinar quin era llavors el paper de la dona: Arnau Mir de Tost i la seva dona Arsenda conqueriren, repoblaren, organitzaren la vall d’Àger, i hi edificaren. Ell ho recordava en fer donació de la vila i la vall, que havien conquerit ambdós, a la canònica que jo i la meva difunta muller conjuntament vàrem edificar. No sabem de quina manera va participar ella en la conquesta, si va agafar les armes, o bé aconsellava i recolzava el seu marit i administrava el patrimoni; de tota manera ella en el seu testament considerava que li corresponia la seva part de les armes, igual que dels mobles; ara bé, disposava que es venguessin per comprar ornaments sagrats, contrastant amb el seu marit que deixà les armes als seus homes perquè en disposessin al servei de les seves filles i dels seus néts. No sabem si ella va lluitar, però sabem que va participar activament en l’organització i repoblació de la vall, establint famílies camperoles, fent construir camins, ponts i hospitals, i va realitzar una tasca civilitzadora, conciliadora i pacificadora en les guerres feudals.

Durant aquells segles, les terres cultivades creixen arreu d’Europa, especialment a les zones de frontera i de nova colonització; hi ha una activa participació de les dones en la tasca pobladora i constructora, ho dic en el sentit més ampli, edificaren vinyes, pobles i temples, crearen i transmeteren llengües i cultura, consolidaren família, genealogia i llinatges. La presència de la dona en contacte amb la natura que anaven domesticant ens apropa a la terra que fructifica, a la mare terra, a la deessa mare; llavors, a molts indrets de nova colonització apareixen Maresdedéu trobades a les coves, als boscos o als marges dels conreus; el culte a la Mare, convertit en el culte a Maria, és cada cop més viu. Hi ha Maresdedéu que amb les seves mans aguanten l’univers i a Déu infant a la vegada.

Jo Ermessenda, per la gràcia de Déu comtessa, amb el meu fill os donem generosament a vosaltres Guinedilda, dona, i als teus fills... llegíem a l’inici de la carta de poblament de Cervera. Ermessenda, comtessa-mare, recolza la tasca repobladora i colonitzadora de la terra, actua com a primera signatària pel dret donat a la muller sobre els béns del seu marit, i fa constar que al capdavant dels repobladors hi havia Guinedilda, pionera-mare, símbol de la dona colonitzadora, a qui es reconeix el treball realitzat en l'ocupació de terres ermes i la construcció de fortaleses frontereres. La carta esperonava aquelles noves pobladores i pobladors a seguir traient terres de l'erm i de la solitud, convertir-les en conreu i a construir-hi habitatges, castells i torres. Remarquem també que es fa constar de manera explícita la condició de mare que tenien aquestes dones, d’aquesta “categoria” emana gran part de la seva posició.

La comtessa consta davant del seu fill i la seva nora, cal destacar que tot i constar el nom de Berenguer Ramon com atorgant, ell no firma, en canvi sí que ho fa la seva jove muller, la Sança. Ermessenda havia deixat la tutela del fill feia ja tres anys; però la llei vigent reconeixia el dret de la vídua que no es tornava a casar, ella estava per damunt del fill; igual que les camperoles que es regien per l’anomenada llei goda, arreu de la Península Ibèrica i al migdia francès, ostenten aquest dret i lluiten per conservar-lo. Ermessenda exercí la seva autoritat, primer al costat del seu marit, en nom d’ell presidí judicis, com el que l’any 1000 afavoria una pobre dona que havia tornat de la captivitat; va acompanyar a Ramon Borrell en el camp de batalla i sobretot en les missions de pau com la que la va portar a Saragossa prop del rei musulmà d’aquella ciutat i que es va segellar amb el casament del seu fill amb la filla, nena encara, del comte de Castella. Mort el marit, va governar al costat del seu fill, que morí jove, i després actuà com a tutora del seu nét.

En aquella època violenta en què es produïa el ràpid procés del feudalització, Ermessenda es va envoltar de bisbes, d'abats i de jutges, amb qui va intentar dur a terme una tasca pacificadora, de fundacions religioses, de repoblació i recuperació econòmica, va voler garantir el dret i el poder públic. Però els temps canviaven irremeiablement, la violència feudal triomfava arreu, la noblesa frisosa de poder va desafiar la seva autoritat, l’antiga llei que defensava ardentment la vella comtessa era substituïda per judicis arbitraris, la violència arribava al si de les famílies; ella es veia enfrontada amb el nét i reclamava tossudament els seus drets, es posava al costat de la reforma moral propugnada per l’església, defensava la llei vigent, els drets de la dona, el dret a judicis justos i el refús a les ordalies. Finalment traspassava el poder al seu nét Ramon Berenguer I, a qui havia fet gairebé de mare.

Els documents de l'època la presenten i la recorden com una dona pietosa, fou activa en la fundació i dotació d'esglésies i monestirs, entre ells el monestir femení de Sant Daniel de Girona poc després que hagués estat suprimit violentament el de Sant Joan de les Abadesses. El seu testament, com el d’altres dones de la noblesa del seu temps, és un recorregut per les catedrals i monestirs romànics que s’estaven alçant al seu entorn. Religiosa femina l'anomenen al llibre d'òbits de la catedral de Girona, comitissa santíssima la qualificava un document navarrès.

Tot i això, la historiografia l’ha convertit en una dona autoritària i ambiciosa, en un personatge negatiu. Altres dones, del seu temps i de tots els temps, han estat silenciades per la història; però davant aquest personatge que no es pot silenciar, ja que va exercir la seva autoritat des del 993 fins pràcticament la seva mort esdevinguda l’any 1058, els historiadors han optat per donar-ne una visió parcial i molt pejorativa, penso que ha estat tractada injustament. Podríem llegir la seva actuació no des de la perspectiva d’una ànsia de poder, sinó d’una obstinació per la legalitat, Ermessenda volia que s’acomplís el dret vigent, començant pels seu dret evidentment, el dret que deixava la dona com a titular vitalícia dels béns i drets del seu marit; però el costum anava canviant i la vídua cada cop quedava més apartada en benefici del fill.

En un moment en què els nobles volen privatitzar l'exercici de la justícia i fer valer la força arbitraria dels judicis de Déu per sobre de la decisió el tribunal comtal, Ermessenda defensa la validesa de la llei per sobre de la força i l'arbitrarietat, afirmava que els problemes no s'han de discutir amb les armes, sinó amb la llei a la mà.

La comtessa atorgava carta de poblament a favor d’una repobladora, fundava un monestir de monges, feia prevaler la llei que afavoria les vídues, escoltava una camperola que havia sortit de la captivitat... La historiografia es recrea en presentar Ermessenda enfrontada a una altra dona, a Almodis de la Marca, la dona del seu nét; la Història la vol recordar com una vella beata enfrontada a la jove feminista, que devien combatre inexorablement.

Certament Ermessenda s’enfrontà al nét Ramon Berenguer I -a qui havia fet d’àvia, de mare, d’ educadora i consellera-, s’oposà al seu matrimoni amb Almodis, contrari a la moral de l’església; però fou ella qui intercedí personalment davant el Papa perquè legalitzés la que fou una gran història d’amor del segle XI. Ermessenda va jurar fidelitat a Almodis; podem imaginar-la amb les seves velles mans damunt les de la jove comtessa, jurant en nom de Déu i dels sants i esmentant les seves mares: Juro jo Ermessenda, filla que vaig ser comtessa, a tu Almodis comtessa, que vas ser filla d’Amèlida comtessa, que d’aquí endavant no et decebré ni a tu ni a la teva vida ni als membres del teu cos ni a la teva descendència... Algun historiador ha vist en aquest acte una greu humiliació per a l’orgull de la comtessa àvia, nosaltres podríem veure-hi un entranyable acte d’amor. La mà estesa vers l’altra, a qui anomena comtessa, mentre ella renuncia a aquest títol.

No hem d’oblidar que Ermessenda va cedir el govern a Ramon Berenguer en bé de la pau i en nom de l'amor, així ho recordava: Prego al senyor Ramon, comte, nét meu, conjuntament amb la senyora Almodis, comtessa, muller vostra, per Déu i Santa Maria, Mare seva, ... que tingueu gran cura de la meva ànima… ja que Déu sap que jo us he estimat més que ningú d'entre la vostra gent, i això ho podeu conèixer amb el que he fet per vosaltres. Considero brillant, magnífica, aquesta frase en boca de l’octogenària comtessa quan firmava testament pel novembre del 1057. Reconeix que els ha estimat, a ell i també a ella, conscientment amb la voluntat de fer-ho i amb el sentiment emanat del cor vers el fill del seu fill i la seva muller. A més, l’amor actiu ho ha mostrat amb les coses que ha fet per ells, i pensa que els ha estimat més que ningú. Potser al cap i a la fi la vella dama tenia raó, la noblesa s'havia alçat contra el comte, i uns anys després el fill de Ramon Berenguer assassinaria Almodis al propi palau comtal. La historiografia ha enfrontat aquestes dues dones; però Ermessenda va dir que seria fidel a Almodis i que l’estimava i que confiava en ella, i ens ho creiem.

Aquest tema ha estat pensat per aprendre a fer una altra lectura de la història. Volem remarcar que aquesta història, tot i partir d’un document concret, l’hem construït amb documents diversos, i que les protagonistes són diverses dones, són les dones. Elles s’identifiquen com a plantadores, pobladores, edificadores, comtesses, mares... La societat del seu temps no les va silenciar, la seva paraula potent es consigna per escrit: Jo Ermegarda venc..., Ens ha dit la nostra mare Grima..., Guinedilda la primera abans que cap altre poblador..., Jo Ermessenda dono..., jutjo..., juro..., us he estimat...

Hem volgut que les figures centrals fossin Guinedilda, mare i pionera, semblant a moltes altres mares i pioneres que hi hauria arreu d’Europa en aquells primers segles medievals, i la comtessa Ermessenda, figura destacada del seu temps que actua amb autoritat com d’altres coetànies. La Història feta pels historiadors les ha fet invisibles, i quan no han pogut fer-ho, han minimitzat o menyspreat la seva presència.

El què remarcaríem és que elles, en aquells segles tant reculats, no es limitaren a ser espectadores dels esdeveniments, sinó que en foren protagonistes; i cal insistir que miraren el món amb ulls de dona, actuaren en femení, feren sentir damunt la terra i damunt els homes del seu temps les seves mans ordenadores.