Publicat a DE LA TORRE Y DEL CERRO, A.; ALSINA, E. (vídua de la Torre), Testamentaría de Isabel la Católica, Barcelona, 1974.

Isabel I, reina de Castella, anomenada també Isabel la Catòlica, dicta el seu testament en llengua materna el 12 d’octubre del 1504 i, tres dies abans de morir, el 23 de novembre firma de forma autògrafa les seves darreres voluntats a Medina del Campo. Isabel declara hereva universal de tots els seus regnes i de tots els seus béns a la seva filla primogènita, la princesa Joana I de Castella, arxiduquessa d’Àustria i duquessa de Borgonya. Mana que si la princesa Joana està absent dels seus regnes, o no pot governar-los, que els governi per ella el rei Ferran, el seu pare, fins que l’infant Carles, el seu nét, fill primogènit de Joana i Felip el Bell, compleixi vint anys i pugui governar els regnes.

En nom de Déu totpoderós, Pare, Fill i Esperit Sant, tres persones i una essència divina, Creador i Governador universal del Cel i de la Terra […] i de la gloriosa Verge Maria, la seva mare, Reina dels Cels i Senyora dels Àngels, nostra senyora i advocada, d’aquell príncep de l’Església i cavalleria angelical sant Miquel, i del missatger celestial l’arcàngel sant Gabriel i […] especialment d’aquell sant precursor del nostre redemptor Jesucrist, santJoan Baptista, i als molt benaurats prínceps dels apòstols sant Pere i sant Pau amb tots els demés apòstols assenyaladament del molt benaurat santJoan Evangelista […], el qual sant apòstol i evangelista jo tinc per advocat especial en aquesta present vida i així ho espero tenir en l’hora de la meva mort i en aquell terrible judici i estret examen i més terrible contra els poderosos quan la meva ànima serà presentada davant la cadira i tron reial del Jutge Sobirà […] , que segons els nostres mereixements a tots ens ha de jutjar, en un amb el benaurat i digne germà seu l’apòstol Santiago […], amb el meu molt estimat i especial advocat sant Francesc, amb els gloriosos confessors i grans amics de nostre senyor sant Jeroni, doctor gloriós, i sant Domènec […] i amb la benaurada santa Maria Magdalena a qui així mateix jo tinc per advocada meva; perquè si és cert que hem de morir, és incert quan i a on morirem, per això hem de viure i estar preparats com si en qualsevol moment haguéssim de morir.

23. A més, sàpiguen tots aquells que vegin aquesta carta de testament com jo Isabel, per la gràcia de Déu, reina de Castella, de Lleó, d'Aragó, de Sicília, de Granada [...], essent malalta del meu cos de la malaltia que Déu em volgué donar i sana i lliure del meu enteniment […], ordeno aquesta carta de testament meva i darrera voluntat desitjant imitar al bon rei Ezequies volent disposar de la meva casa com si després l’hagués de deixar.

24. I primer encomano el meu esperit a les mans de nostre senyor Jesucrist […]

25. I vull i mano que el meu cos sigui sepultat al monestir de Sant Francesc, que es troba a l’Alhambra de la ciutat de ciudad de Granada, essent vestida amb l’hàbit del benaurat pobre de Jesucrist sant Francesc, en una sepultura baixa que no tingui cap relleu, llevat d’una llosa plana amb lletres escolpides en ella; però vull i mano que si el rei, el meu senyor, escollís sepultura en qualsevol altra església o monestir de qualsevol altra part o lloc dels meus regnes, que el meu cos sigui allí traslladat i sepultat juntament al cos de sa senyoria perquè la parella que formem en vida, la formin les nostres ànimes al cel i la representin els nostres cossos al terra. I vull i mano […] que les exèquies siguin senzilles, i el que s’hagués gastat en unes grans exèquies es destini a vestir pobres i la cera que hagués cremat en excés sigui enviada a aquelles esglésies pobres que considerin els meus marmessors perquè cremi davant del Sacrament.

26. També vull i mano que si morís fora de la ciutat de Granada, que sense trigar duguin el meu cos sencer com si estigués a la ciutat de Granada. I si per la distància del camí o pel temps no es pogués dur a la dita ciutat de Granada, que en aquest cas el posin i depositin al monestir de San Juan de los Reyes a la ciutat de Toledo. I si a la dita ciutat de Toledo no s’hi pogués dur, que es depositi al monestir de San Antonio de Segòvia. I si a la dita ciutat de Toledo i de Segòvia no s’hi pogués arribar, que es depositi al monestir de sant Francesc més proper al lloc on morís i que sigui allí depositat fins que es pugui traslladar a la ciutat de Granada i encarrego als meus marmessors que facin el trasllat al més aviat possible.

27. També mano que, abans que res, siguin pagats tots els deutes de qualsevol tipus que siguin -sous i casaments de criats i criades-, que els paguin els marmessors, el mateix any de la meva defunció, dels meus béns mobles, i si no es poden pagar abans de finals d’any, que es paguin al més aviat possible. I si els béns mobles no fossin prou per pagar els deutes, que els paguin de les rendes del regne […], que no es deixin de pagar perquè la meva ànima es vegi descarregada d’ells […].

28. També mano que després d’acomplerts i pagats els deutes, es diguin per la meva ànima en esglésies i monestirs observants dels meus regnes i senyorius vint mil misses, en aquells que els meus marmessors considerin oportú, i que donguin a les dites esglésies i monestirs les almoines que considerin apropiades […]

29. També mano que una vegada pagats els deutes, es distribueixi un milió de maravedís per casar donzelles pobres, i un altre milió de maravedís perquè donzelles pobres puguin dedicar-se a la vida religiosa, i que en aquest sant estat vulguin servir a Déu.

30. També mano que es vesteixin doscents pobres perquè siguin especials pregadors per la meva ànima.

31. També mano que en l’any de la seva mort siguin redimits doscents captius necessitats, que estiguin en mans d’infidels.

[...]

32. També mano que, per les moltes necessitats que des de la meva arribada al tron tinguérem el rei, senyor meu, i jo, he consentit que alguns grans cavallers i senyors s’hagin apoderat d’alcabales, “tercias” (dipòsits dels delmes),“pechos” i drets pertanyents a la Corona i Patrimoni Reial dels meus regnes.

També mano que es dongui almoina per a la Catedral de Toledo i per a Nostra Senyora de Guadalupe.

I pel que fa a les concessions de la vila de Moya i d’altres vassalls que férem a Andrés Cabrera, marquès de Moya i a la marquessa, Beatriz de Bovadilla, per la lleialtat amb què ens van servir per recuperar i accedir a la corona i pels grans serveis que m’han fet, els encomano al rei, senyor meu, i a la princesa, la meva molt estimada i volguda filla […].

I també, conformant-me amb el que dec i estic per dret obligada a fer, ordeno, estableixo i institueixo hereva universal de tots els meus regnes, terres i senyorius i de tots els meus béns a la il·lustríssima princesa la senyora Joana, arxiduquessa d’Àustria, duquessa de Borgonya, la meva estimada i molt volguda filla primogènita, hereva i successora legítima dels meus regnes, terres i senyorius i que a la meva mort s’intituli reina […]

[...]

I també, considerant com n’estic d’obligada a mirar pel bé comú dels meus regnes i senyorius, tant per l’obligació que com a reina i senyora d’ells els hi dec, com pels molts serveis que els meus súbdits i vassalls habitants d’ells, amb gran lleialtat, m’han fet; i considerant, també, que la millor herència que puc deixar a la Princesa i al Príncep, els meus fills, és donar ordre als meus súbdits que els tinguin amor i els serveixin lleialment com al Rei, el meu senyor, i a mi ens han servit […]

I veient com el Príncep, fill meu, per ser d’una altra nació i d’una altra llengua no es conformés amb les lleis, furs, usos i costums d’aquests regnes i ell o la Princesa, filla meva, no els governessin per les dites lleis, furs, usos i costums no siguessin obeïts ni servits com caldria i no els hi tinguessin l’amor que jo voldria que els hi tinguessin […]; i sabent que cada regne té les seves lleis, furs, usos i costums i és millor governat pels seus naturals: Per això, volent per remei perquè els dits Príncep i Princesa, fills meus, governin aquests regnes com ho han de fer […], ordeno i mano que d’ara endavant no es concedeixin alcaldies, ni tinences, castells, fortaleses, ni jurisdiccions, oficis de justícia, ni oficis de ciutats ni de viles, ni oficis d’hisenda, els de la casa i cort a cap persona o persones que no siguin naturals d’aquests regnes; i que els oficials davant els quals els naturals d’aquestes terres hagin de presentar-se per qualsevol assumpte relacionat amb aquestes terres siguin habitants d’aquests territoris […].

[...]

I també, per si a la meva mort la dita princesa, filla meva, no es troba als meus regnes […] o essent en ells no volgués o no pogués governar-los, seguint l’acord de les Corts de Toledo del 1502 i de Madrid i Alcalá de Henares del 1503, s’estableix que en els dits casos el rei, senyor meu, ha de regir, governar i administrar els meus regnes i senyorius per l’esmentada princesa, filla meva […]; tenint en compte la grandesa i excel·lent noblesa i virtuts del rei, senyor meu, i la gran experiència que té en el govern dels regnes […]; ordeno i mano que cada cop que la dita princesa, filla meva, no sigui als meus regnes […] o essent en ells no volgués o no pogués ocupar-se del govern dels regnes […] en aquests casos el rei, senyor meu, administri, regeixi i governi els esmentats regnes, i que tingui l’administració i govern per la dita Princesa, fins que l’infant Carles, el meu nét, fill primogènit i hereu dels dits príncep i princesa, hagi complert vint anys. I suplico al rei, senyor meu, vulgui acceptar l’encàrrec de governar i regir els meus regnes i senyorius com jo espero que ho farà […].

I així mateix, prego i mano molt afectuosament a l’esmentada princesa, filla meva, […] i al Príncep, el seu marit, que sempre siguin molt obedients i subjectes al rei, senyor meu, i que no el desobeeixin i que el serveixin, tractin i acatin amb tota reverència i obediència, donant-li i fent-li donar tot l’honor que bons i obedients fills han de donar al seu bon pare, i segueixin els seus manaments i consells com d’ells s’espera que faran de forma que en tot el que faci referència a sa senyoria, sembli que jo no falto i que sóc viva […]

I també, prego als dits príncep i princesa, els meus fills, que així com el rei, senyor meu, i jo sempre ens tinguérem gran amor, unió i concòrdia, així mateix ells tinguin tal amor, unió i concòrdia com jo d’ells espero. […]

I vull i mano que quan la dita princesa donya Joana, la meva cara i estimada filla, mori, la succeeixi en aquests regnes meus l’infant Carles, el meu nét, el seu fill legítim i del dit don Felip, el seu marit, i que sigui rei i senyor dels meus regnes. […]

I deixo com a marmessors i executors d’aquest testament meu i darrera voluntat al rei, senyor meu, pel gran amor que a sa Senyoria li tinc i em té, serà més aviat executat […]

[Codicil]

En nom de la Santa i Indivisible Trinitat, Pare, Fill i Esperit Sant. Sàpiguen quants aquesta lletra de codicil veiessin que jo donya Isabel, per la gràcia de Déu reina de Castella, de Lleó, […].

[La reina disposa –en disset capítols- entre d’altres coses]: X. També mano que s’examinin els poders d’alguns reformadors, ja que, en reformar els monestirs dels seus regnes, de religiosos i de religioses, alguns s’han excedit en els seus poders, i d’això n’ha derivat un gran escàndol, mal i perjudici per a les seves ànimes i les seves consciències. I que d’ara endavant se’ls ajudi als reformadors per complir les seves atribucions en funció del poder atribuït i no més.

XI. També mano que quan el Papa els concedí les Illes i Terra Ferma del Mar Oceà descobertes i per descobrir [Amèrica i les illes properes], i com fou la meva intenció procurar, induir i atraure als pobles que les poblen a la fe catòlica, i enviar a les Illes i Terra Ferma prelats i religiosos i clergues i altres persones doctes... per instruir als habitants d’aquelles terres en la fe catòlica, i ensenyar-lis bones costums. A més suplico al rei senyor meu afectuosament, i encarrego i mano a la princesa, filla meva, i al príncep, el seu marit, que així ho facin i ho compleixin, i que això sigui el seu fi principal i que en això hi posin molta diligència i que no consenteixin ni donguin lloc a que els indis, veïns i habitants de les Índies i Terra Ferma, guanyades i per guanyar, rebin cap greuge en les seves persones ni béns, ans al contrari que siguin bé i justament tractats, i si han rebut algun greuge que hi posin remei i previnguin perquè no s’excedeixi en res al que a les cartes apostòliques de dita concessió es manava i establia.

[...]

XV. També mano, que es diguin vint mil misses de rèquiem per les ànimes de tots aquells que moriren al meu servei, i que es diguin en esglésies i monestirs, allí on els meus marmessors els semblés que es diran més devotament, i que donguin per això l’almoina que millor considerin.

XVI. També mano, que tot allò que jo ara dono als criats i criades de la reina donya Isabel, la meva senyora mare, que a la glòria sigui, es dongui a cadascun d’ells de per vida.

XVII. I dic i declaro que aquesta és la meva voluntat, la qual vull que valgui com a codicil, i si no valgués com a codicil vull que valgui com a qualsevol altra voluntat, o com millor pugui i hagi de valer. I perquè això sigui ferm i no hi hagi cap mena de dubte, atorgo aquesta carta de codicil davant Gaspar Grizio, el meu secretari, i els testimonis que el firmaren i segellaren amb els seus segells; que fou atorgada a la vila de Medina del Campo, el 23 de novembre de l’any de nostre Salvador Jesucrist del 1504, i el vaig firmar amb el meu nom davant dels testimonis i el vaig manar segellar amb el meu segell.

Jo la Reina [firma autògrafa i rúbrica]

22. En el nombre de Dios topoderoso, Padre e Fijo e Spiritu Sancto, tres personas e una essençia divinal, Criador e Governador universal del Cielo e de la Tierra e de todas las cosas visibles e ynvisibles, de la gloriosa Virgen María, su madre, Reyna de los Çielos e Señora de los Angeles, nuestra Señora e abogada, e de aquel muy exçelente príncipe de la Iglesia e cavalleria angelical sanct Miguel, e del glorioso mensagero çelestial el arcangel sanct Gabriel e a honra de todos los sanctos e sanctas […], speçialmente de aquel muy sancto precursor e pregonero de nuestro Redemptor Jhesuchristo sanct Juan Baptista, e de los muy bienaventurados Prínçipes de los Apóstolos sanct Pedro e sanct Pablo con todos los otros apóstolos señaladamente del muy bienaventurado sanct Juan Evangelista […], al qual sancto apóstol e evangelista yo tengo por mi abogado speçial en esta presente vida e asi lo espero tener en la hora de mi muerte en aquel muy terrible juizio e estrecha examinaçion, e más terrible contra los poderosos, quando mi anima sera presentada ante la silla e trono real del Juez Soberano […], que segund nuestros mereçimientos a todos nos ha de juzgar, en uno con el bienaventurado e digno hermano suyo el apostol Santiago […] e con el […] otrosí mio muy amado e speçial abogado sanct Francisco, con los gloriosos confessores e grandes amigos de nuestro señor sanct Geronimo, doctor glorioso, e sancto Domingo […], e con la bienaventurada sancta María Madalena a quien asymismo yo tengo por mi abogada […]; porque así como es çierto que avemos de morir, así nos es incierto quando ni donde moriremos, por manera que devemos bivir e así estar aparejados como si en cada hora oviésemos de morir.

23. Por ende, sepan quantos esta carta de testamento vieren como yo doña Ysabel, por la gracia de Dios reyna de Castilla, de León […], estando enferma de mi cuerpo de la enfermedad que Dios me quiso dar e sana e libre de mi entendimiento […], ordeno esta mi carta de testamento e postrimera voluntad queriendo ymitar al buen rey Ezechías queriendo disponer de mi casa commo si luego la oviese de dexar.

24. E primeramente encomiendo mi spíritu en las manos de nuestro Señor Jhesuchristo […] por su muy sancta Incarnaçión e Natividad e Passión e Muerte e Resurreçión […] le plega no entrar en juizio con su sierva, más haga conmigo segund aquella grand misericordia suya, […] e si ninguno ant’El se puede justificar, quanto menos los que de grandes reynos e estados avemos de dar cuenta e yntervengan por mi ante su clemençia los muy excelentes méritos de su muy gloriosa Madre e de los otros sus sanctos e sanctas, mis devotos e abogados, speçialmente mis devotos e speçiales patronos e abogados sanctos suso nombrados con el susodicho bienvaventurado de la Cavalleria angelical el arcangel sanct Miguel […].

25. E quiero e mando que mi cuerpo sea sepultado en el monasterio de Sanct Francisco, que es en la Alhanbra de la çibdad de Granada, seyendo de religiosos o de religiosas de dicha orden, vestida en el habito del bienaventurado pobre de Jhesuchristo sant Francisco, en una sepultura baxa que no tenga vulto alguno salvo una losa baxa en el suelo llana con sus letras esculpidas en ella; pero quiero e mando que si el Rey, mi señor, eligiere sepultura en otra qualquier iglesia o monasterio de qualquier otra parte o lugar d’estos mis reynos que mi cuerpo sea allí trasladado e sepultado junto con el cuerpo de su Señoría porque el ayuntamiento que tovimos biviendo e que nuestras ánimas, espero en la misericordia de Dios ternan en el Çielo, lo tengan e representen nuestros cuerpos en el suelo. E quiero e mando que ninguno vista xerga por mí e que en las obsequias que se fezieren por mí donde mi cuerpo estoviere, las hagan llanamente sin demasías e que no aya en el vulto, gradas ni chapiteles ni en la iglesia entoldaduras de lutos ni demasía de hachas salvo solamente treze hachas que ardan en cada parte en tanto que se hiziere el ofiçio divino e se dixeren las missas e vigilias en los días de las obsequias, e lo que se avía de gastar en luto para las obsequias se convierta en vestuario a pobres, e la çera que en ellas se avía de gastar sea para que arda ant’el Sacramento en algunas iglesias pobres onde a mis testamentarios bien visto fuere.

26. Item quiero e mando que si falleçiere fuera de la çibdad de Granada, que luego, sin detenimiento alguno, lleven mi cuerpo entero como estoviere a la çibdad de Granada. E si acaesçiere que por la distancia del camino o por el tienpo no se podiere llevar a la dicha çibdad de Granada, que en tal caso lo pongan e depositen en el monasterio de Sanct Juan de los Reues de la çibdad de Toledo. E si a la dicha çibdad de Toledo no se podiere llevar, se deposite en el monasterio de Sanct Antonio de Segovia. E si a la dicha çibdad de Toledo ni de Segovia no se podiere llevar, que se deposite en el monasterio de Sanct Francisco más çercano de donde yo falleçiere e que este allí depositado fasta tanto que se pueda llevar e trasladar a la çibdad de Granada, la qual translaçion encargo a mis testamentarios que hagan lo más presto que ser podiere.

27. Item mando que ante todas cosas sean pagadas todas las debdas e cargos así de préstidos como de raçiones e quitaçiones e acostamientos e tierras e tenençias e sueldos e casamientos de criados e criadas e descargos de serviçios e otros qualesquier linages de debdas e cargos e yntereses de qualquier qualidad que sean que se fallare yo dever allende las que dexo pagadas, las quales mando que mis testamentarios aberiguen e paguen e descarguen dentro del año que yo falleçiere de mis bienes muebles, e si dentro del dicho año no se podieren acabar de pagar e cunplir, que lo cunplan e paguen pasado el dicho año lo más presto que se podieren, sobre lo qual les encargo sus consçiençias. E si los dichos bienes muebles para ello no bastaren, mando que las paguen de la renta del reyno e que por ninguna neçesidad que se ofrezca no se dexen de cunplir e pagar el dicho año por manera que mi ánima sea descargada d’ellas e los conçejos e personas a quien se devieren sean satisfechos e pagados enteramente de todo lo que les fuere debido. E si las rentas de aquel año no bastaren para ello mando que mis testamentarios vendan de las rentas de reyno de Granada los maravedís de por vida que vieren ser menester para lo acabar todo de cunplir e pagar e descargar.

28. Item mando que después de cunplidas e pagadas las dichas debdas, se digan por mi ánima en iglesias e monasterios observantes de mis reynos e señoríos veynte mill missas a donde a los dichos mis testamentarios pareçiere que devotamente se dirán, e que les sea dado en limosna lo que a los dichos mis testamentarios bien visto fuere.

29. Item mando que después de pagadas las dichas debdas, se distribuya un cuento de maravedís para casas donzellas menesterosas, e otro cuento de maravedis para con que se puedan entrar en religión algunas donzellas pobres que en aquel sancto estado querrán servir a Dios.

30. Item mando que demás e allende de los pobres que se avían de vestir de lo que se avía de gastar en las obsequias, sean vestidos dozientos pobres porque sean speçiales rogadores a Dios por mí, e el vistuario sea qual mis testamentarios vieren que cunple.

31. Item mando que dentro del año que yo falleçiere sean redimidos dozientos captivos de los neçessitados, de qualesquier que estovieren en poder de ynfieles porque nuestro Señor me otorgue jubileo e remissión de todos mis pecados e culpas, la qual redenpçión sea fecha por persona digna e fiel qual mis testamentarios para ello deputaren.

[…]

32. Otrosí, por quanto a causa de las muchas neçessidades que al Rey, mi señor e a mí ocurrieron después que yo subçedí en estos mis reynos e señoríos, yo he tollerado taçítamente que algunos grandes e cavalleros e personas d’ellos ayan llevado las alcavalas e terçias e pechos e derechos pertenesçientes a la Corona e Patrimonio Real de los dichos mis reynos en sus lugares e tierras, e dando liçençia de palabra a algunos d’ellos para las llevar por los serviçios que me fezieron; por ende porque los dichos grandes e cavalleros e personas a causa de la dicha tolerancia e liçencia que yo he tenido e dado no puedan dezir que tienen o han tenido uso, costumbre o prescripçión que pueda prejudicar al derecho de la dicha Corona e Patrimonio Real e a los reyes que después de mis días subçedieren en los dichos mis reynos para lo llevar, tener ni aver adelante. […].

[...]

33. Otrosí, conformándome con lo que devo e soy obligada de derecho, ordeno e establezco e ynstituyo por mi universal heredera de todos mis regnos e tierras e señoríos e de todos mis bienes rayzes después de mis días a la illustríssima prinçesa doña Juana, archiduquesa de Austria, duquesa de Borgoña, mí muy cara e muy amada hija primogénita, heredera e sucessora legítima de los dichos mis regnos e tierras e señoríos, la qual luego que Dios me llevare, se yntitule de reyna. E mando […] los que allí se hallaren presentes luego e los absentes dentro del término que las leyes d’estos mis reynos disponen en tal caso, ayan e reçiban e tenga a la dicha prinçesa doña Juana, mi hija, por reyna verdadera e señora natural propietaria de los dichos mis reynos e tierras e alçen pendones por ella faziendo la solennidad que en tal caso se requiere e debe me acostunbra fazer e así la nombren e yntitulen d’ende en adelante e le den e presten e exhiban e fagan dar e prestar e exhibir toda la fidelidad e lealtad e obediençia e reverençia e subgeçión e vasallage que como sus súbditos e naturales vasallos le deven e son obligados a le dar e prestar e al illustrísimo prínçipe don Filipo, mi muy caro e muy amado fijo, como su marido. […]. E veyendo como el Príncipe, mi hijo, por ser de otra naçión e de otra lengua si no se conformase con las dichas leyes e fueros e usos e costumbres d’estos dichos mis reynos e Él e la Prinçesa, mi hija, no los governasen por las dichas leyes e fueros e usos e costumbres no serían obedeçidos ni servidos como devían e podrían d’ellos tomar algund escándalo e no les tener el amor que yo querría que les toviesen para con todo mejor servir a Nuestro Señor e governarlos mejor e ellos poder ser mejor servidos de sus vasallos; e conoçiendo que cada reyno tiene sus leyes e fueros e usos e costumbres e se govierna mejor por sus naturales […]

[…]

34. Otrosí, por quanto las Yslas e Tierra Firme del mar Oçéano e yslas de Canaria fueron descubiertas e conquistadas a costa d’estos mis reynos e con los naturales d’ellos, e por esto es razón que’l trato e provecho d’ellas se aya e trate e negoçie d’estos mis reynos de Castilla e León e en ellos e a ellos venga todo lo que de allá se traxiere; por ende, ordeno e mando que así se cunpla, así en las que fasta aquí son descubiertas como en las que se descubrieren de aquí adelante, e no en otra parte alguna.

35. Otrosí, por cuanto puede acaesçer que al tiempo que nuestro Señor d’esta vida presente me llevare, la dicha Prinçesa, mi hija, no esté en estos mis reynos o después que a ellos veniere en algund tiempo aya de yr e estar fuera d’ellos o estando en ellos no quiera o no pueda entender en la governaçión d’ellos; e los procuradores de los dichos mis reinos en las Cortes de Toledo […], por su petiçión me suplicaron e pedieron por merçed que mandase proveer çerca d’ello e que ellos estavan prestos e aparejados de obedesçer e cunplir todo lo que por mi fuese çerca d’ello mandado como buenos e leales vasallos e naturales, lo qual yo después ove hablado a algunos prelados e grandes de mis reynos e señoríos e todos fueron conformes e les paresçió que en qualquier de los dichos casos el Rey, mi señor, devía regir e governar e administrar los dichos reynos e señoríos por la dicha Prinçesa, mi hija; por ende, queriendo remediar e proveer como devo e soy obligada para quando los dichos casos o alguno d’ellos acaesçieren, e evitar las diferençias e disensiones que se podrían seguir entre mis súbditos e naturales de los dichos rreynos e quanto en mí es proveer a la paz e sosiego e buena governaçión e administraçión de la justiçia d’ellos; acatando la grandeza e exçelente nobleza e esclareçidas virtudes del Rey, mi señor, e la mucha esperiençia que en la governaçion d’ellos ha tenido e tiene e quanto es serviçio de Dios e utilidad e bien común d’ellos, que en qualquier de los dichos casos sean por su Señoría regidos e governados, ordeno e mando que cada e quando la dicha Prinçesa, mi hija no estoviere en estos dichos mis reynos o después que a ellos veniere en algund tiempo aya de yr e estar fuera d’ellos o estando en ellos no quisiere o no podiere entender en la governaçión d’ellos, que en qualquier de los dichos mis reynos e señoríos e tenga la governción e administraçion d’ellos por la dicha Prinçesa, segund dicho es, fasta en quanto que el ynfante don Carlos, mi nieto, hijo primogénito heredero de los dichos Prínçipe e Prinçesa, sea de hedad legítima, a lo menos de veynte años cunplidos, para los regir e governar, e seyendo de la dicha hedad estando en estos mis reynos a la sazón o veniendo a ellos para los regir, los rija e govierne e administre e en qualquier de los dichos casos segund e como dicho es. […].

[...]

36. E asimismo ruego e mando muy afectuosamente a la dicha Prinçesa, mi hija, porque merezca alcançar la bendiçión de Dios e la del Rey, su padre, e la mía, e al dicho Prínçipe, su marido, que siempre sean muy obedientes e subjetos al Rey, mi señor, e que no le salgan de obediençia, dándole e faziéndole dar todo el honor que buenos eobedientes hijos deven dar a su buen padre, e sigan sus mandamientos e consejos como d’ellos se espera que lo harán de manera que todo lo que a su Señoría toca parezca que yo no hago falta e que soi biva, […]

[...]

37. Otrosí, ruego e encargo a los dichos Prínçipe e Prinçesa, mis hijos, que así como el Rey, mi señor, e yo siempre estovimos en tanto amor e unión e concordia, así ellos tenga aquel amor e unión e conformidad como yo d’ellos espero; […]

[...]

38. Otrosí, suplico muy afectuosamente al Rey, mi señor, e mando a la Prinçesa, mi hija, e al dicho Prínçipe, su marido, que ayan por muy encomendados para se servir d’ellos e para los honrrar e acreçentar e hazer merçedes a todos nuestros criados e criadas, continos, familiares e servidores, en espeçial al Marqués e Marquesa de Moya e al comendador don Gonçalo Chacon e don Garçilaso de la Vega, comendador mayor de León, e a Antonio de Fonseca e Juan Velázquez, los quales nos servieron mucho e muy lealmente. […]

[...]

39. Item, mando que se den e tornen a los dichos Prínçipe e Prinçesa, mis hijos, todas las joyas que ellos me han dado; e que se de al monasterio de Sanct Antonio de la çibdad de Segovia la reliquia que yo tengo de la saya de Nuestro Señor; e que todas las otras reliquias mías se den a la Iglesia de la çibdad de Granada.

40. E para cunplir e pagar las debdas e cargos susodichos e las otras mandas e cosas en este mi testamento contenidas, mando que mis testamentarios tomen luego e distribuyan todas las cosas que yo tengo en los alcáçeres de la çibdad de Segovia e todas las ropas e joyas e otras cosas de mi cámara e de mi persona e qualesquier otros bienes que yo tengo donde podieren ser avidos, salvo los ornamentos de mi capilla, sin las cosas de oro e plata, que quiero e mando que sean llevadas e dadas a la Iglesia de la çibdad de Granada; pero suplico al Rey, mi señor, se quiera servir de todas las dichas joyas e cosas o de las que a su Señoría más agradaren porque veyéndolas pueda aver más contina memoria del singular amor que a su Señoría sienpre tove e aún porque sienpre se acuerde que ha de morir e que lo espero en el otro siglo e con esta memoria pueda más sancta e justamente bivir.

41. E dexo por mis testamentarios e executores d’este mi testamento e última voluntad al Rey, mi señor, porque segund el mucho e grande amor que a su Señoría tengo e me tiene, será mejor e más presto executado; e al muy reverendo yn Christo padre don fray Françisco Ximénez, arçobispo de Toledo, mi confesor e del mi Consejo; e a Antonio Fonseca, mi contador mayor; e a Juan Velázquez, contador mayor de la dicha Prinçesa, mi hija, e del mi Consejo; e al reverendo yn Christo padre don fray Diego de Deça, obispo de Pallençia, confessor del Rey, mi señor, e del mi Consejo; e a Juan López de Leçárraga, mi secretario e contador. E porque por ser muchos testamentarios, si se oviese de esperar a que todos se oviesen de juntar para entender en cada cosa de las en este mi testamento contenidas, […]

[...]

42. Item, mando que luego que mi cuerpo fuere puesto e sepultado en el monasterio de Sancta Isabel de la Alhambra de la çibdad de Granada, sea luego trasladado por mis testamentarios al dicho monasterio el cuerpo de la reyna e prinçesa doña Ysabel, mi hija, que aya sancta gloria.

43. Item, mando que se haga una sepultura de alabastro en el monasterio de Sancto Thomás, çerca de la çibdad de Ávila, onde está sepultado el prínçipe don Juan, mi hijo, que aya sancta gloria, para su enterramiento, segund bien visto fuere a mis testamentarios.

[...]

44. E mando que este mi testamento original sea puesto en el monasterio de Nuestra Señora de Guadalupe para que cada e quando fuere menester verlo originalmente lo puedan allí fallar, e que antes que allí se lleve se hagan doss traslados d’el signados de notario público en manera que fagan fe, e que el uno d’ellos se ponga en el monasterio de Sancta Isabel de la Alhambra de Granada, onde mi cuerpo ha de ser sepultado, e el otro en la iglesia cathedral de Toledo para que allí lo puedan ver todos los que d’el se entendieren aprovechar.

45. E porque esto sea firme e non venga en dubda, otorgué este mi testamento ante Gaspar de Grizio, notario público, mi secretario, e lo firmé de mi nombre e mandé sellar con mi sello estando presentes llamados e rogados por testigos los que lo sobrescrivieron e çerraron con sus sellos pendientes, los quales me lo vieron firmar de mi nonbre e lo vieron sellar con mi sello, que fue otorgado en la villa de Medina del Canpo, a doze días del mes de otubre año del nasçimiento del nuestro Salvador Jhesuchristo de mill e quinientos e quatro año.

Yo la Reyna [Rubricado]

[Sello de placa]

[…]

[Codicilo]

[…]. Sepan quantos esta carta de codiçillo vieren, como yo donna Ysabel, […]

[…]

X. Item, por quanto en el reformar de los monasterios d’estos mis regnos, así de religiosos como de religiosas, algunos de los reformadores exçeden los poderes que para ello tienen, de que se siguen muchos escándalos e dannos e peligros de sus ánimas e consçiençias, por ende mando que se vean los poderes que cada uno d’ellos tiene e toviere de aquí adelante para fazer las dichas reformaçiones, e conforme a ellos se les de favor e ayuda, e no en más.

XI. Item, por quanto al tiempo que nos fueron conçedidas por la sancta Se Apostólica las Yslas e Tierra Firme del Mar Oçéano, descubiertas e por descubrir, nuestra prinçipal yntençión fue […], de procurar de ynduzir e traer los pueblos d’ellas e les convertir a nuestra sancta fe cathólica, e enviar a las dichas Islas e Tierra Firme prelados e religiosos e clérigos e otras personas doctas e temerosas de Dios, para ynstruir los vezinos e moradores d’ellas en la fe cathólica, e les ensennar e doctrinar buenas costumbres, e poner en ello la diligençia devida, segund más largamente en las letras de la dicha conçessión se contiene, por ende suplico al rey mi sennor muy afectuosamente, e encargo e mando a la dicha prinçesa, mi hija, e al dicho prínçipe, su marido, que así lo hagan e cunplan, e que este sea su prinçipal fin, e que en ello pongan mucho diligençia, e no consientan nin den lugar que los yndios, vezinos e moradores de las dichas Yndias e Tierra Firme, ganadas e por ganar, reçiban agravio alguno en sus personas ni bienes, más manden que sean bien e justamente tratados, e si algund agravio han reçebido lo remedien e provean por manera que no se exçeda en cosa alguna lo que por las letras apostólicas de la dicha conçessión nos es iniungido e mandado.[…]

XV. Item mando, que se digan veyntemill missas de requiem por las ánimas de todos aquellos que son muertos en mi serviçio, las quales se digan en iglesias e monasterios observantes, onde a mis testamentarios paresçiere que más devotamente se dirán, e den para ello la limosna que bien visto les fuere.

XVI. Item, mando, que todo aquello que yo agora do a los criados e criadas de la reyna donna Ysabel, mi sennora e madre, que aya sancta gloria, se de a cada uno d’ellos por su vida.

XVII. E digo e declaro que esta es mi voluntad, la qual quiero que vala por codiçillo, e si no valiere por codiçillo quiero que vala por qualquier mi última voluntad, o como mejor pueda e deva valer. E por que esto sea firme e no venga em dubda, otorgué esta carta de codiçillo ante Gaspar de Grizio, mi secretario, e los testigos que lo sobreescrivieron e sellaron con sus sellos; que fue otorgada en la villa de Medina del Canpo, a veynte e tres días del mes de novienbre (de cancelado) ano del nasçimiento del Nuestro Salvador Ihesu Christo de mill e quinientos e quatro annos, e lo firmé de mi nombre ante los dichos testigos e lo mandé sellar con mi sello.

Yo la Reyna (firma autógrafa y rúbrica).

Els regnes peninsulars occidentals es troben a la mort d’Isabel I de Castella, la Catòlica (Madrigal de las Altas Torres, Àvila, 22 d’abril del 1451-Medina del Campo, 26 de novembre del 1504), amb un futur poc tranquil·litzador. S’han de respectar els costums, furs i drets dels diferents territoris i dels diversos grups socials. El final del segle XV no tanca la llarga etapa de conflictes i guerres en terres de la Corona de Castellai el segle XVI continuarà en part la mateixa dinàmica bèl·lica. La llarga guerra d’expansió cristiana sobre territori andalusí, es tanca el 1492 amb la conquesta del regne i ciutat de Granada. Però els problemes socials, econòmics i de convivència entre les diferents ètnies i religions i l’estructuració del territori dels regnes no finalitza en aquesta data, sinó que s’allargarà com una immensa ombra cap al futur. Culminarà amb l'expulsió del poble jueu i de la població morisca, amb les diverses revoltes i reclamacions nobiliàries. La tasca de la Inquisició a les terres castellanes anirà creant una psicosi d’inseguretat i de por força eneralitzada entre la gent que se n’adonarà que gairebé ningú es troba fora de l’abast del seu llarg braç -des de qualsevol camperola i artesana a Teresa de Jesús, i a Hernando de Talavera, etcètera. Es multiplicaran els processos a la recerca de qualsevol vestigi o sospita de pràctiques no catòliques, és a dir, de qualsevol indici de no ser cristiana o cristià vell. Les terres castellanes s’arrisquen a perdre l’experiència i sabers a les quals les dones i els homes de les tres cultures i les tres religions del Llibre havien contribuït al llarg de segles de convivència.

La crònica d’Hernando del Pulgar, la Crónica de la Guerra de Granada i d’altres il·lustren clarament la situació dels regnes castellans, les ombres i les llums que acompanyen a les dones i homes d’aquestes terres al llarg del segle XV i les perspectives que s’obren i projecten cap al segle XVI. I a la complexitat ètnico-religiosa i social dels regnes peninsulars s’hi afegirà la de les noves terres conquerides i després colonitzades des de les Canàries al continent americà -diferents nacions índies, diferents organitzacions familiars i socials, diferents cosmovisions i tradicions culturals, científiques i sistemes de creences. Es va configurant la idea de canvi i s’avança cap a nous temps.

La historiografia tradicional ha estudiat, amb força deteniment, la situació política, social, econòmica i ètnicoreligiosa dels regnes peninsulars dels segles XV i XVI. S’ha ocupat menys de les transformacions culturals i mentals que s’estaven duent a terme, el pes de l’escriptura i lectura en llengua materna en el pas de la baixa edat mitjana a l’edat moderna. S’ha estudiat l’evolució econòmica de les dones i els homes camperols i de les pobladores i pobladors de viles i de ciutats. L’evolució i estructura de la població, de les rentes, dels preus i salaris. S’ha fet i es fa història social, però jo en analitzar, sumàriament, el testament d’Isabel I de Castella, vull valorar altres fets i establir altres relacions. Les relacions que s’estableixen a partir de l’ordre simbòlic de la mare, a partir de l’obra ordenadora de la mare, d’aquella que ens dóna la vida, que dóna la mesura i ens dóna l’autoritat, amb qui ens uneix un vincle diví, amb qui ens mesurarem en una relació de disparitat i a la qual no hem de jutjar.

També valoraré el gran pes que tenen durant la vida i el regnat d’Isabel, i per extensió del de Ferran, aspectes tan importants per a la vida i per el ser dona com el gust per la relació, per l’amor, per l’amistat, pel pacte, pel treball del conflicte.

El testament d’Isabel I -malgrat ser un document amb una redacció en què pesa molt el formulari diplomàtic d’aquesta font històrica, i que està redactat amb un llenguatge força estereotipat- dóna compte, a vegades, entre línies, però altres vegades de forma clara i reiterada de la permanent cura i estima que posa la reina en les disposicions que afecten a la seva filla. De la posició mitjancera amb el rei, Ferran, perquè Joana es recolzi en l’experiència política del seu pare i accepti les decisions que aquest prengui, insistint molt en el respecte i amor que ella li tenia i li tingué al llarg de la vida, perquè li servissin a la princesa Joana.

El testament de la reina mostra l’amor i respecte que la unia amb el rei Ferran. La reina li concedia gran autoritat no només en el seu paper de cavaller i home d’armes —en la guerra o en els actes bèlics simbòlics o reals (tornejos i batalles)-, sinó en les qüestions de govern. Autoritat fonamentada en la seva llarga experiència i en el seu sentit comú, ella pogué afirmar la seva supremacia política defugint, unes vegades, treballant-lo en d’altres, el conflicte que provocava la posició atorgada als homes en el matrimoni. La seva relació amb Ferran podria haver tingut en algun moment en compte els postulats d’Alfonso de Madrigal el Tostado. Alfonso de Madrigal havia suggerit que doncs “el hombre no podía escapar a las trabas del amor, lo mejor que podía hacer era buscar una buena mujer, porque el amor y la amistad unían muy profundamente a los individuos entre sí, y con Dios, y porque amar era tener un amigo que, al mismo tiempo, era otro y uno mismo”, però tingué sobretot en compte l’amor que els va unir gairebé des de la primera vegada que es trobaren a Valladolid -el 14 d’octubre de 1469- i l’amistat que aconseguiren al llarg de la seva convivència. Isabel i Ferran van deixar en mans dels seus col·laboradors l’elaboració de les seves respectives funcions, de les seves competències i graus de poder. Però van cuidar i gaudiren, moltes vegades, de la seva relació com ho recullen algunes cròniques, entre el rey y reina no avia división nin enojo, ante cada dia de aquellos comían en la sala pública juntos, hablando en cosas de plazer como sobre las mesas se hace, y dormían juntos…, … las voluntades estavan con entrannable amor igualadas. … el amor tenia juntas las voluntades… Aquesta cura no vol dir que no es produissin conflictes, tant en la convivència com en els aspectes relatius al govern de la seva casa i del regne. Les mateixes cròniques assenyalen que els reis estaven en desacord en nombroses ocasions quan algun d’ells pretenia beneficiar alguna o algun dels seus consellers o habitants dels seus regnes, i molts altres i grans obstacles van dificultar la relació, però sembla que la seva voluntat de pacte i concertació pogué gairebé sempre per damunt dels conflictes.

El testament d’Isabel I de Castella ens ofereix mostres d’aquesta relació primigènia i privilegiada de la mare amb les seves filles. Malgrat el llenguatge una mica estereotipat del testament com a acte documental, veiem una relació que la reina cuida especialment. Isabel institueix hereva universal dels seus regnes a la mort del seu fill Joan a la infanta Joana. Isabel és conscient que transmet a la seva filla una càrrega feixuga per a la qual no ha estat especialment preparada ni educada. Ho havia estat el seu germà l’infant Joan , que era l’hereu i futur rei de Castella, a la seva mort i a la de la seva germana Isabel i el seu fill Miquel, l’herència recau amb tot el seu pes en Joana.

La reina Isabel I havia educat a Joana de forma acurada com a les seves germanes les princeses Isabel, Maria i Catalina. Però se les havia educat per a ser princeses, però no per a ser les hereves del tron d’un regne que es troba en un període complex de la seva història. Isabel sap què és, ella tampoc era l’hereva de Castella, tindrà que guanyar una guerra per a esdevenir reina, i no pogué o no sapigué evitar el dur enfrontament que li costà tant dolor i pèrdues a ella, a la seva família i a les i els habitants de Castella per reivindicar i guanyar el seu dret a regnar, i té plena consciència que tota preparació és poca per exercir aquest càrrec, ha hagut de dur a terme un fort aprenentatge, renunciant a vegades als dictats del seu cor, als seus desitjos. Però sempre ha procurat i procurarà mantenir i demostrar, afirmant això sí els seus drets, una gran correcció de cara a la institució monàrquica i a la persona que encapçala la representació del regne.

No voldria deixar de costat i evitar un dels temes que la historiografia ha tractat, i en el qual manté encara avui en dia discrepàncies; em refereixo al paper que tingué o s’atribueix a la reina Isabel en relació a la Inquisició. Per què la reina recolzà la tasca de la Inquisició?, les i els historiadors no coincideixen en analitzar la relació i el paper d’Isabel en afavorir més o menys la instauració i actuació de la Inquisició per les terres de la Corona de Castella. Possiblement la reina, bona coneixedora del valor i pes de les i els conversos, algunes i alguns molt propers a ella mateixa i a les institucions de govern del regne, intentés evitar les morts que provocaven les revoltes populars contra els conversos en camps i ciutats castellans. En els primers temps d’instauració de la Inquisició van cessar les revoltes i represàlies contra les i els conversos, es van evitar les matances massives d’aquests castellans i castellanes, però s’inicià un període de control ideològic que generarà una por profunda i atàvica durant generacions al poder de la Inquisició.

Segurament es van causar menys morts però crec que això no justifica de cap manera l’intent de solucionar el problema que havia creat una part de les i els conversos en controlar una part del poder al regne de Castella i en renegar del seu catolicisme. Algunes i alguns dels conversos s’enriquiren molt, van acaparar un gran nombre de càrrecs públics de diversa importància i índole, i van retornar a la seva antiga fe —el judaisme- fent-ho de forma pública i una mica fanàtica. Per què les i els pobladors cristians vells de Castella i Andalusia no suporten en determinat moment el comportament de les i els conversos? Primer, perquè el que s’està plantejant és un problema social, econòmic i de poder, algunes i alguns conversos estan alterant la tradicional composició socioeconòmica i de poder al camp, a les viles i ciutats de la corona castellana, en monopolitzar molts dels càrrecs, des dels concejos (ajuntaments) als del Consell Reial, i en segon lloc, i molt important, existeix un problema d’idees, de pensament i de coneixement. L’Europa occidental cristiana es troba en un moment d’inseguretat, s’han replantejat algunes teories en alguns camps del saber (entre d’altres a geografia, astronomia, etc.), i altres àmbits del coneixement, com el de la filosofia i la religió, es troben en un moment d’incertesa, de reformulació, i potser per això reaccionen tancant-se i imposant les seves veritats i pràctiques de forma agressiva i violenta. I Castella, que havia restat bastant al marge de la intolerància i la barbàrie religioses (contra l’heretgia càtara, contra els templers, contra les i els “espirituals”, contra les i els místics, contra maneres d’entendre el fet religiós i la fe i contra practiques sobretot femenines, però també masculines, molt més lliures) en aquest moment s’apunta a elles —amb tota la força que li dóna la nova estructura de poder que estan articulant Isabel I de Castella i Ferran II d’Aragó- perquè a les seves terres s’hi barregen, ara, tota una sèrie d’elements que les afavoriran. Però, crec, que algunes historiadores i historiadors podem estar d’acord en que no s’inclouen entre els elements que afavoreixen la intolerància i la persecució religioses factors d’odi biològic com els entenem avui, és a dir, no hi ha antisemitisme, no hi ha racisme, hi ha antijudaisme, hi ha persecució fanàtica de les idees i de les pràctiques religioses i hi ha també un odi secularment consentit i buscat contra els jueus.

La informació que podem extreure del testament i codicil d'Isabel I de Castella és variada, alguna ja recollida per la historiografia tradicional. Però dos dels temes que no han estat tractats, o ho han estat des de perspectives molt diferents, jo destacaria, en primer lloc, la relació de la reina amb les seves filles i amb el seu fill, la relació amb el rei, l’interès pel bon govern dels regnes, la cura per mediar en els conflictes o en les futures tensions entre la futura reina Joana i Ferran el Catòlic, la insistència en l’amor, el paper de la llengua materna i l’escriptura en aquestallengua tant als regnes peninsulars com a Amèrica. El paper que atorga a la formació i a l’experiència. La cura i l’intent que s’escolti als diversos grups socioeconòmics que formen els seus regnes. El valor atorgat al bon govern de la casa i per extensió del regne, a la bona organització, a la previsió. Però, també, i com a contrast el valor atorgat al guerrer, a qui arrisca la seva vida a la batalla i a la guerra, al seu marit, el rei Ferran.

Part de la historiografia coincideix en assenyalar el profund enamorament d’Isabel i Ferran des de la primera vegada que es reuneixen, i de l’amor, possiblement, passió que hi hagué entre ells. La parella formada per Isabel i Ferran fou una parella forta, malgrat algunes diferències de temperament, caràcter i de les dificultats per les que passà la seva unió per les infidelitats del rei, i davant d’altres múltiples situacions difícils. Isabel accepta i rep al seu càrrec als fills i filles naturals que Ferran havia tingut, i es compromet no només a garantir-lis la seva criança i el seu dot, sinó també a sostenir a les seves mares. Sens dubte això degué ser una decisió difícil per a la reina, perquè com escriu la seva filla, Joana, en una carta datada el 3 de maig del 1505, la reina, com ella, era una dona celosa, hasta que el tiempo la cure.

Isabel i Ferran prendran moltes decisions junts, i junts estaran també davant nombrosos problemes i dificultats que els planteja el govern dels seus regnes, fins i tot estan a prop l’un de l'altre en situacions de guerra, com quan Isabel espera al seu marit en el campament general, mentre es lluita davant Toro contra el rei de Portugal el 1476. Ferran ataca l’exèrcit portuguès el dia 1 de març de l’any esmentat manant les milícies populars i posa en fuga les tropes portugueses. Isabel, mentrestant, esperarà el resultat de la batalla al campament o quarter general. Poc després de conèixer la notícia de la victòria mana organitzar festes d’acció de gràcies a les ciutats i viles del regne i promet construir a Toledo, l’església i el monestir de San Juan de los Reyes, que es comença el 1478.

M’interessa subratllar aquí que la historiografia recull el fet esmentant la presència de la reina envoltada de catorze dames. Isabel estava sempre envoltada de dones, la seva mare, les seves filles, les seves dames, donzelles i un nombre considerable de dones que estaven al seu servei i al de la seva Casa. En moments importants per a ella les fonts escrites i/o iconogràfiques la mostren envoltada de dames, tal i com mostra el baix relleu de l’Entrada en Granada -on s’hi compten nou o deu dones.

Isabel estigué envoltada des de la mort del seu pare, Joan II, de dones, en alguns moments coincideixen un bon nombre en l’espai en què s’hi mou l’infanta Isabel, futura Isabel I. A Arévalo, cap al 1454, una mica després de la mort del seu pare, s’hi troben entre d’altres la seva àvia, la seva mare, la seva tieta Maria -germana del seu pare, reina d’Aragó durant gairebé vint anys, dona poderosa, havia governat bé i amb saviesa Aragó mentre Alfons V el Magnànim, residia a la cort de Nàpols. Maria anava fins Arévalo per a fer de mitjancera i negociar amb el seu nebot, Enric IV, en nom del seu cunyat el rei Joan de Navarra -germà d’Alfons V-. Maria reina d’Aragó i Maria, la germana d’Alfons V el Magnànim, primera dona de Joan II havien sigut dues dones importants per a la història de Castella, ambdues reines i cosines, havien fet de mitjanceres en moltes ocasions, algunes d’elles crucials, en les variables i de vegades difícils relacions entre Aragó-Catalunya i Castella.

Isabel se sent acompanyada per moltes dones de confiança que la poden aconsellar sobretot mentre estigui a Arévalo i a Madrigal on passa una part de la seva infantesa, però també estarà acompanyada per algunes dones quan el 1461 el seu germà, el rei Enric IV, la trasllada a ella i al seu germà Alfons a la cort.

Segurament aquesta companyia i encerclament femení a Madrigal i Arévalo durant els seus primers deu anys de vida van proporcionar a la infanta Isabel, futura Isabel I, l’estabilitat i l’aplom necessaris per al futur. Les històries de les seves dues famílies li serien de ben segur explicades per algunes d’aquestes dones i li proporcionarien a Isabel un fort orgull del seu llinatge reial, un gran sentit de quins eren els seus legítims drets, i un fort sentit de la responsabilitat. També li deurien ensenyar la importància de la cura del cos, la importància de la bellesa, de l’abillament, la importància de presentar-se convenientment vestida en públic, i la importància d’un comportament reial. Isabel, a diferència d’altres infantes i infants reials castellanes i castellans, havia gaudit en aquest ambient de Madrigal i Arévalo, envoltada de la seva àvia, la seva mare i d’altres dames d’una major estabilitat i intimitat familiar, havia gaudit també d’una gran atenció i cura de les relacions personals i d’una llarga permanència en un espai físic, un “palau”, construït amb una mesura molt humana, molt lluny del que després serà per exemple el palau de El Escorial o altres grans palaus, tal vegada menys aptes per a la cria de les i els infants reials.

Isabel ideà i/o intentà dur a terme una política diferent en alguns assumptes a la del rei Ferran II d’Aragó, malgrat que a alguns i algunes historiadores els costi percebre o abarcar la diferència en traçar un perfil general del regnat. La política ideada i traçada per Isabel analitzada de prop sí que era diferent. Com a dona que era s’interessà molt més per les relacions. Dedicà una part important del seu temps i del seu estar en el govern de Castella a dibuixar un complex món de relacions que li van permetre en molts casos desencallar grans assumptes d’estat. Va establir relació amb algunes dones poderoses i algunes altres que no ho eren tant, i algunes les va establir per necessitat, necessitat de govern, de la seva Casa i del regne, però moltes altres les va establir pel gust d’estar en relació amb una altra mujer. Amb la seva antiga donzella Beatriz de Bobadilla i amb la seva nova donzella -ja essent reina- Juana de Mendoza, amb ambdues sembla que tenia la reina gran intimitat i una relació de confiança, que els permetia moure’s amb gran llibertat dins del que eren les relacions a la cort castellana del moment.

Aquesta estreta relació la podem percebre per exemple en la promesa que cap al 1466 realitza Beatriz de Bobadilla a la ja llavors princesa Isabel, quan Enric IV pretén i vol obligar-la a casar-se amb el vell però riquíssim, convers, Pedro Girón, encara que el rei deia estimar molt a la seva germana Isabel.

L’estreta relació d’Isabel amb les seves donzelles i altres dames de la Cort i de la noblesa castellana o no van proporcionar en molts casos la petició de mediació per a assumptes diversos, tinguessin o no res a veure amb el govern del regne. Així, Beatriz de Bobadilla, ja comtessa de Moya, farà de mitjancera davant del seu marit Andrés Cabrera, i aquest tindrà un paper destacat en l’adhesió de la ciutat de Segòvia als joves prínceps l’any 1473.

Un altre exemple clar el constitueix la mediació de la pròpia reina, Isabel, a petició de la infanta portuguesa, Beatriz. Ambdues es reuneixen i inicien converses el març del 1479, a la frontera, a la població d’Alcántara, per organitzar i establir la pau definitiva entre Castella i Portugal, després de llargs anys d’enemistat per les apetències territorials del monarca portuguès, aprofitant, primer, els moments de debilitat produïts per les lluites entre partidaris de la futura Isabel I i de la seva neboda Joana, la Beltraneja; i aprofitant, més tard, i recolzant les pretensions de Joana, la Beltraneja, que li permetrien dissimular a Alfons de Portugal els seus intents de conquesta de terres castellanes. Dues dones, Isabel I de Castella i la infanta de Portugal, Beatriz, mitjancien en un conflicte que s’havia convertit en gairebé intestí, i segurament acorden una política d’unió entre ambdues famílies que es concretarà anys més tard, i que servirà per apaivagar les ànsies guerreres dels nobles i cavallers d’ambdós regnes. La reina castellana podia, segurament, pel seu rang i situació no acceptar la mediació, però Isabel valorava molt la relació entre dones per refusar l’oferta, i a més ella segurament es podia sentir propera a una dona portuguesa, la seva mare era una portuguesa que visqué fins la seva mort, a Arévalo, en terres castellanes. Isabel sabia que podia entendre’s amb una dona portuguesa. Ambdues sabien que la seva mediació seria més positiva i efectiva per aconseguir la llarga i desitjada pau, que la que poguessin dur a terme alguns dels seus consellers, amb els d’Alfons de Portugal. A més, si els nobles d’ambdós regnes i Ferran d’Aragó i els seus van acceptar la mediació d’ambdues dones és perquè sabien que aquesta donaria fruits i portaria la pau.

Isabel té molt en compte en la seva política com es relacionen les persones entre elles i té també en compte, com ha dit l’ex-secretària d’Estat americana Madeleine Albright, una dona que ha estat en la política segona, la masculina, però en un lloc de gran importància de la política internacional, algunes diferències del seu ser dona a l’hora d’actuar fins i tot en la política segona. Albright assenyala que com a dona i ho ha percebut en altres dones -i nosaltres ho hem vist en analitzar alguns fragments de la trajectòria vital d’Isabel I de Castella-, tenen, o poden tenir, una major capacitat de visió perifèrica, són o som capaces de tenir en compte, d’abordar aspectes que no estan en tot moment presents davant nosaltres i de desenvolupar o intentar desenvolupar algun tipus de consens.

Isabel, encara que li atorga autoritat al seu marit Ferran com a rei i com a polític, també li reconeix autoritat a altres dones. Li reconeix a la Latina, Beatriz Galindo, el seu mestratge en el llatí, i li confia el seu fill i filles perquè els ensenyi aquesta disciplina, i ella mateixa es converteix en la seva alumna, i li reconeix també la seva autoritat a dones com Beatriz de Bobadilla, Juana de Mendoza, etc., el seu saber de mitjanceres, i el seu saber com a organitzadores, com a donzelles i com a encarregades d’assumptes concrets, com Juana de Mendoza com a responsable de l’hospital de campanya fundat per la reina.

La reina procurarà mantenir les sendes que s’havien traçat en arribar al tron i d’altres que anava traçant en anar vivint, les sendes que ella escull, i les que li suggereixen i assenyalen el rei, el seu marit, les seves conselleres, consellers i aquelles i aquells dedicats a les tasques de governar rectament la seva Casa i el seu Regne. Hi haurà almenys dos moments en la seva vida en què la reina es guiarà per la política del desig, es posarà al centre, la seva vida ordenarà el món, "traerá al mundo el mundo”. Hi ha almenys dos desitjos grans que la futura reina Isabel I vol i realitzarà, el primer, més aviat els dos, són dos desitjos d’amor, l’amor, o la recerca d’amor, la guia en l’elecció del seu futur espòs, i l’altre desig és l’amor al saber, al coneixement, la curiositat. Aquest segon desig, el desenvoluparà en part, ja d’adulta, essent reina. Buscarà a la llatinista Beatriz Galindo, coneguda com a “la Latina”, perquè ensenyi a l’infant i a les princeses, però també perquè li ensenyi bé a ella llatí, com sabia el seu pare, per així poder conèixer més i millor i entendre bé la literatura i els tractats del seu gust. L’educació d’Isabel estigué a càrrec d’alguns dels franciscans observants del convent situat extramurs de la vila d’Arévalo. En aquest convent estigueren entre d’altres Alfonso de Madrigal el Tostado, erudit i teòleg, i també Lope de Barrientos, bisbe de Conca -confessor de Joan II-, a qui el vell rei encomanarà la supervisió de l’educació de la futura Isabel I i de l’infant Alfons.

Sabem que Isabel va rebre l’acostumat “ensinistrament en les arts domèstiques” reservat a les dones, però, com ja hem comentat no li van ensenyar a llegir i a escriure bé, ni en llatí, ni en castellà, la seva llengua materna. Isabel aprendrà a llegir i a escriure bé en ambdues llengües ja d’adulta i regnant. La seva llengua materna, el castellà, seria la llengua que li escoltaria a la seva mestressa de dida, a la seva mainadera i a d’altres dames castellanes de la cort; però també escoltaria, ja, des del ventre matern, portuguès, la llengua de la seva mare, una de les llengües que es parlaven a casa seva. Sembla ser que tampoc li van ensenyar de nena a llegir i a escriure en aquesta llengua. Sí sabem que en castellà -i potser també algunes vegades en portuguès- escoltaria les nombroses llegendes, contes, poemes, històries i relats sobre la vida de cavallers que lluiten contra els infidels, nombroses històries de vides de santes i sants. Vides de santes que li haurien de servir de model de perfecció a qualsevol nena, encara més a una princesa. Però és possible que Isabel, una nena i després una adolescent molt activa i de viu caràcter, aprengués de seguida amb aquestes vides el gust per l’acció, més que per la passivitat, i aprengués a admirar aquelles dones que aconseguien dominar la seva voluntat i ésser disciplinades. Ho veuria també en una història de vida que començava a circular per terres peninsulars, tant castellanes com catalanoaragoneses, la vida de Joana d’Arc. La vida de Joana, coneguda a Castella com la poucella (la donzella) tingué una gran aceptació a Castella. En l’àmbit de la cort sabem que el propi Joan II l’admirava en gran manera, i també altres cortesans.

Entre ells podríem citar Chacón, l’autor de la crònica de don Álvaro de Luna, al mateix Álvaro de Luna, i a un dels estimats consellers del rei, el seu secretari Rodrigo Sánchez de Arévalo. Sánchez de Arévalo havia estat com a ambaixador a la cort papal i a la cort francesa, i havia conegut directament els fets de Joana d’Arc. No sabem amb certesa si entre els consellers de Joan II que intervingueren en l’educació de la infanta i de l’infant, hi seria el citat clergue Rodrigo Sánchez de Arévalo -diplomàtic i escriptor-, i decidit partidari -per la seva pròpia experiència personal- de donar-li a Isabel una educació formal, però sí pogué també influir en la gran admiració d’Isabel per Joana d’Arc. Joana d’Arc era per a Isabel un model de vida d’acció, un dels anhels de la princesa. Fos quina fos l’educació formal que rebés Isabel, gairebé inexistent almenys en la seva infantesa, fou una nena afortunada, no la van apartar de l’entorn de la seva àvia, de la seva mare i de les altres dones que formaven la cort d’Arévalo, no la van apartar de les diverses i riques realitats de la vida que li possibilitava viure en una vila petita, però que era un creuament de camins comercials importants. Variades i riques realitats vitals que ella sens dubte degué copsar amb rapidesa, perquè era -segons recull un bon nombre de cròniques i la historiografia- una nena intel·ligent, curiosa, observadora, que degué preuar el molt que aprengué vivint el món des del lloc de la seva infantesa -Arévalo- envoltada de moltes dones i d’alguns homes que li oferirien molta atenció i afecte. Isabel començaria a descobrir des d’aquesta vila interior castellana, com l’Església i la religió, amb les seves festivitats, les seves cerimònies i el seu ritual, marcaven els dies, les hores, els esdeveniments i els cicles de l’any. La religió marcava i influïa en el comportament, afectaria fins i tot les emocions, i intentava explicar les relacions humanes, el món natural i l’univers. Isabel va viure en el si d’una família pietosa, en contacte amb frares devots, acostumada a la devoció que marcaven les esglésies d’Arévalo, de les quals les campanes governaven els seus dies. L’església parroquial de la vila, com era tradicional en moltes altres poblacions de la corona de Castella -havia fixat els seus ciments damunt les restes de l’antiga mesquita- estava dedicada a sant Miquel, l’arcàngel militant. Una altra de les esglésies d’Arévalo estava dedicada a santa Maria de l’Encarnació, perquè la doctrina de l’Encarnació era refusada pels musulmans. Sant Miquel i Santa Maria de l’Encarnació significaran a Arévalo com en altres ciutats, viles o pobles castellans, l’afirmació cristiana enfront dels “infidels”. Isabel, com mostra el seu testament, tindrà entre les seves preferències aquestes devocions, i probablement influirà -no sabem pas en quina mesura- perquè les mesquites de Granada duguin aquests noms.

Isabel, ja reina, nota la mancança i es preocupa per no haver rebut la instrucció que marcaven els miralls o "espills" de prínceps i, com hem assenyalat, algun dels consellers del seu pare i posteriorment seus. Hauria d’haver après les lletres, que completaven l’educació d’algú com ella de bressol aristocràtic, perquè això redundaria en la bona imatge reial, i també el llatí necessari per entendre millor els millors escrits sobre lleis i arts del govern i de la guerra, el llatí que Joan II -el seu pare- havia après. Per a donar exemple, la reina va aprendre lletres i latín. Isabel era una gran lectora i va impulsar el relativament nou art de l’impremta.

Isabel I governa com a dona, s’ocupa de la Casa i del Regne de forma diferent a com ho fa el seu germà el rei Enric. Ja reina, i, per tant, cap de la família real, ha de concertar els matrimonis de l’infant i de les princeses, les seves filles. Com a mare, intenta a més de concertar casaments d’estat, que aquests compromisos comptin, d’alguna forma, amb la mínima aprovació de les seves filles. Així sabem què succeí en el cas de la seva primogènita, Isabel, en restar vídua. Isabel I havia promès a la infanta no abocar-la a un nou matrimoni, i permetre-li dur una vida de retir i vida espiritual intensa al convent o casa de la seva elecció.

Isabel intercedirà davant la seva filla en veure els arguments que el llegat portuguès esgrimeix: aquest recorre a les qualitats de la princesa, a l’afecte que li professaven els portuguesos i al gran recolzament moral que això significaria per a les gents d’aquest regne i, a més, afegeix que la princesa és en edat i disposició de proporcionar l’hereu que li fa falta al tron portuguès. Isabel I, malgrat haver donat la seva paraula i malgrat saber que la princesa estava abocada en un projecte espiritual concret, estava vinculada a la forma de vida beata, que donava una dimensió espiritual profunda a la vida d’algunes dones que no volien professar en una ordre monàstica, a aquelles que es volien mantenir d’alguna forma en el món de les laiques. La princesa Isabel tenia una voluntat ferma i decidida i només la intervenció de la seva mare, la reina, féu canviar la princesa de raó de vida. La reina, evidentment no va presentar, com feien alguns consellers, raons merament polítiques, sinó raons religioses, la princesa podia amb la seva posició -de nou- de reina de Portugal influir decisivament perquè s’adoptés una política d’unitat religiosa com la de Castella, en un moment en què les embarcacions estaven llestes per a partir cap a les costes de l’Índia, i quan Portugal era el refugi de nombrosos conversos que fugien de la Inquisició. Aquestes i d’altres raons d’ordre espiritual -i seria, sens dubte, una d’elles el fet d’ajudar a la seva mare com a reina- van convèncer la jove princesa Isabel que va accedir a casar-se amb Manuel de Portugal i a donar-li els hereus que aquest esperava.

El testament i altra documentació permeten també apreciar l’estreta i especial relació que establirà la reina Isabel amb la seva filla Joana. Relació que probablement és mediada per la de la pròpia mare de la reina Isabel I, Isabel de Portugal, sembla que la reina identificava formes de fer de la seva mare en el comportament, de vegades difícil d’interpretar, de la seva filla Joana. Rememorava així els seus anys daurats a Madrigal i a Arévalo, el període que jo anomeno de l’espai “entre dones” eren els anys seixanta del segle XV, Isabel I tenia llavors onze anys. De nou al llarg de la dècada recobra aquest espai, amb setze anys es retroba amb el seu germà, Alfons -a qui estava molt unida des de nena- i amb la seva mare a Arévalo, les seves dames, donzelles, criades i serventes. A l’abric del que ella considera la seva llar, organitzarà cerimònies i festes amb motiu de l’onzè aniversari del rei-nen Alfons a Arévalo, lliure de les mirades escorcolladores de la cort d’Enric IV. En aquesta vila percep de nou la vida a prop i organitza les festes d’aniversari de l’infant. A la festa es realitza una representació poètica de disfresses de gran acoloriment, anomenat momo. Isabel li encarrega el text personalment a un dels grans poetes del moment, Gómez Manrique, text que ha arribat fins avui.

Gómez Manrique, a més de poeta, és un home de confiança dels Reis, i és també un bon testimoni de la Castella del seu temps, i va exercir el càrrec de corregidor de Toledo. El seu llibre Regimiento de príncipes, publicat el 1482, el dedica a Isabel i Ferran. Fa en el seu tractat nombroses recomanacions per al bon govern, entre d’altres que és necessari castigar menys... i reduir els brots de crueldat o d’avarícia en la pràctica del govern. Molt interessants són algunes de les recomanacions que li fa a la reina Isabel, el poeta assenyala que ella ha d’anteposar les tasques de govern a les pràctiques pietoses, a les oracions i els sacrificis i mortificacions en el seu cos. La dedicació d’Isabel al govern de la seva Casa i de Castella, i a l’organització dels nous territoris conquerits és inqüestionable, però a més, Gómez Manrique la dibuixa com una sobirana amb una profunda preocupació per la seva vida espiritual i religiosa, preocupació que sabem que transmet a les seves filles. Preocupació que es percep, clarament, en el seu testament, el moment en què ha de preparar la seva ànima perquè sigui rebuda al Paradís. La preocupació per la vida espiritual possiblement era transmesa per algunes generacions de dones de la família reial. Moltes infantes castellanes van ingressar en convents o van passar llargues temporades en ells, un clar exemple és la germana d’Isabel, Catalina, que estigué en un convent a Madrigal, i la filla primogènita d’Isabel I, la infanta Isabel passà llargues temporades en un beateri a Madrigal.

Però Isabel no només era una dona preocupada per la vida espiritual, també era, segons les fonts i la historiografia, una dona a qui agradaven les festes i els espectacles. Si com ja hem esmentat l’aniversari del seu petit germà Alfons li oferí, a la llavors princesa, l’ocasió d’organitzar una festa-representació teatral, no fou aquesta l’única ocasió en què la veiem, ja sigui com a princesa o després com a reina disposant o participant en festeigs. Com a reina no desaprofitava, quan l’ocasió ho demanava, brillants posades en escena que subratllessin la importància del seu paper de sobirana, i la importància de la monarquia. Isabel sembla que sabia utilitzar molt bé i sabia quins eren els efectes de la propaganda. El fet que recullo a continuació així ho demostra. El 3 d’abril del 1475, organitza a Valladolid un gran torneig en el qual aconsegueix reunir el més destacat de la noblesa castellana, que competiran davant un gran nombre de pobladores i pobladors de la ciutat castellana. La desfilada, i el mateix torneig, són brillants, i destaquen en el combat el duc d’Alba i el rei Ferran. La reina compareix envoltada d’un seguici de catorze dames i arriba a l’estrada damunt una euga blanca, que duu un guarniment elaborat totalment en plata i amb flors d’or, amb un vestit de brocat i amb una corona. Isabel tenia llavors vint-i-quatre anys, i els cronistes la descriuen com una dona bella, especialment Hernando del Pulgar, i en alguna de les pintures que la retraten, veiem que era una dona amb una bella cabellera molt rossa i amb ulls blaus. Imaginem que la seducció exercida per la reina en aquest acte i en altres moments degué ser realment important, a més ella sabia molt bé com es valorava a les reines, princeses, prínceps i els símbols de posició i poder; entengué ràpidament el poder i l’autoritat implícits en una demostració d’esplendor.

Entengué el pes del color, d'allò visual en la societat i en la cultura del seu temps. Ho demostra en moltes ocasions, per exemple, a Alcalá, quan gairebé s’acomiadava la primavera i apuntava l’estiu de l’any 1472, durant una de les visites d’uns ambaixadors borgonyons. Isabel rep als ambaixadors abillada amb velluts, setins i joies. I en l’audiència posterior apareix vestida, encara amb major elegància i exquisidesa, lluint el gran collar de robins, envoltada de dames i cortesans. Manà afalagar esplèndidament als representants de Borgonya, hi hagué danses i, com era costum -quan Ferran estava absent-, la reina només ballà amb les seves dames. La visita dels ambaixadors s’allargà i això va permetre als visitants preuar els magnífics vestits i capes de la reina. En una cursa de braus oferta als visitants, la reina es presentà amb un vestit carmesí, la falda del qual estava abillada amb bandes d’or, i una capa de setí prisat, i amb un collar d’or i una gran corona circumdada per una altra incrustada de joies. L’arnès del seu cavall era d’argent daurat; els borgonyons estaven fortament impressionats, Isabel, reina de Castella, era una gran senyora.

Per acabar diríem que una de les raons que guien el cor i la ment d’Isabel I els darrers anys del seu regnat, ja força malalta, i en els seus darrers dies de la seva vida, com recull el seu testament, és l’amor i la preocupació per la seva filla, la reina Joana I. Isabel es preocupa, pateix i s’ocupa, els dies propers a la seva mort, i vol traçar unes línies d’actuació, amb les seves disposicions testamentàries, que estableixin de forma clara els drets de Joana i del seu marit, Felip el Bell.

Isabel continua intentant entendre les raons i/o desraons que mouen el comportament de la seva filla, i vol ajudar-la i mitjançar entre ella i l’entorn, a vegades francament hostil, que envolta la princesa. Un entorn gairebé sense dones i homes de la seva confiança que puguin ajudar-la i aconsellar-la en les difícils decisions que ha de prendre diàriament com a hereva del tron de Castella i com a princesa consort del sobirà dels Països Baixos, Felip el Bell. Joana, com assenyala Bethany Aram, no disposa en el ple sentit de la paraula d’una Casa pròpia, o, més aviat, no li han permès ni li permetran disposar d’un cos de dames i criades i serventes i també conselleres, consellers, assessors i funcionaris que l’assistissin a la seva Casa, nomenades i nomenats per ella i de la seva exclusiva confiança. És probable que Joana acabés desenvolupant algun tipus de comportament quasi patològic provocat en part per la intriga permanent de tots aquells que l’envoltaven. El seu pare, Ferran, actuà, molts cops, en les per a ell inapel·lables raons d’estat i per interessos personals i el seu marit, Felip, també. Joana només pogué comptar mentre aquesta visqué amb la seva mare, que li servia de sosteniment i recolzament directe o bé a través de les seves conselleres i consellers.

El testament d'Isabel I dóna compte entre línies, a través d’una reiteració permanent, de la cura que posa la reina en les disposicions que afecten a la seva filla. Isabel ha mitjançat entre el rei, Ferran, i Joana, i ho continua fent en el testament. Li prega i li ordena a la seva filla que es recolzi en l’experiència política del seu pare i accepti les decisions que aquest prengui, insistint molt en el respecte i amor que ella li tenia i li tingué al llarg de la vida, perquè li servissin a la princesa Joana.

Fóra interessant que les i els alumnes valoressin i comparessin el testament d'Isabel I de Castella amb el del seu marit Ferran II d’Aragó. Podran apreciar com darrera d’un formulari diplomàtic i d’un llenguatge estereotipat es percep la diferència sexual en la història, com poden trobar-se les diferències substancials entre el ser dona i ser home en la darreria de l’Edat Mitjana. Veuran com el testament d’Isabel està travat en gran part al voltant de la relació mare-filla. El testament permet valorar que el més important és la seva relació com a mare, com a reina i com a mare, amb la seva filla Joana. Com a mare perquè no poques vegades entren en conflicte les formes de fer d’ambdues, i com a reina perquè sap que el fer de Joana no és comprès -per ella mateixa de vegades- però sobretot pel rei Ferran, i per altra gent que té gran pes en les decisions que pertanyen al govern de les dones i homes no només castellans, sinó també els de les noves terres descobertes, i això posa en perill a Joana I com a reina i el govern i el futur de la monarquia a Castella. Veuran com Isabel es posa en joc com a dona i entra en relació amb un nombre considerable de dones i homes en l’exercici del poder de govern i en l’exercici de l’autoritat, i tot això ho fa en llengua materna.