Arxiu Històric Municipal de Barcelona. Deliberacions del Consell de Cent, f. 171r - 172r. 1448, 11,16. Barcelona.

Brígida Terrera s’adreça al Consell de Cent perquè prengui sota la seva guarda i protecció el resclusatge de Santa Margarida, en el qual hi viu amb altres dones dedicades al servei diví, sense estar sotmeses a cap obediència. El resclusatge s’inicià cent anys abans, quan s’hi reclogué una donzella, després de la mort de la qual hi visqueren sor Sança, companyona de santa Brígida, i després altres dones.

Resolució sobre la casa de les rescluses perquè d’aquí en endavant estigui sota custòdia de la ciutat.

L’esmentat dilluns del mes de novembre, aplegats a la casa anomenada del Consell de XXX els honorables consellers juntament amb el consell de Cent Jurats, celebrat a 16 dies del mes de novembre per proveir les súpliques fetes aquell dia en dit Consell. I en aquest consell fou exposada una súplica de sor Brígida que viu al resclusatge de Santa Margarida, la qual és del tenor següent:

A les grans savieses i molt honorables senyors nostres, consellers i Consell de Cent Jurats d’aquesta ciutat de Barcelona. Amb tanta humilitat com pot, exposa sor Brígida, indigna i inútil servidora de Jesucrist, la qual, per espai de trenta anys continuats ha estat, està, i hi estarà tant com visqui, en el propòsit de ser resclusa en el resclusatge de Santa Margarida de dita ciutat, lloc donat i propi al servei de Déu, edificat des de fa més de cent anys per cert honorable ciutadà de l’esmentada ciutat en el qual una donzella filla seva, inspirada per l’Esperit Sant, s’hi va rescloure i va acabar-hi gloriosament els seus dies. I després s’hi va rescloure una dona molt devota anomenada sor Sança, companyona de Santa Brígida, i després d’altres, les quals, en santa conversació durant tot el temps de la seva vida, han continuat lloablement el servei diví. Que tant ella com les altres que van viure en el resclusatge no estan sota cap obediència ni sota cap subjecció sinó que continuen voluntàriament el seu bon propòsit. I com per malícia del temps es pogués suposar que algunes, per suggestió diabòlica i amb el consell d’algunes que les visiten, podrien vacil·lar i escandalitzar les altres segons l’experiència ja ha demostrat i encara demostra, aquest abús cessaria si estan sotmeses a cap subjecció. Per tant, dita sor Brígida suplica amb tanta humilitat com pot que rebeu i accepteu la casa de l’esmentat resclusatge, així com a ella i a les seves companyones, en especial guarda i protecció de la Ciutat. I diputar successivament alguna persona devota que les visiti i que, amb el coneixement i assentiment dels molts honorables consellers, en tregui aquelles que ho mereixin i n’hi admeti d’altres que són dignes per la seva devoció i que segons les seves possibilitats es puguin mantenir, ja que no tenen res propi sinó les caritatives almoines que voluntàriament els fan els devots ciutadans i habitants de la ciutat. I per les obres iniciades per honorable ciutadà i per lloable continuació de molts d’altres, el Salvador de tot el món, per intercessió de la Puríssima Verge Mare seva i per devota suplicació de la singular patrona i advocada d’aquesta ciutat Santa Eulàlia, prosperarà aquella i als seus ciutadans i habitants els preservarà de tots els inconvenients i infortunis i els donarà a la joiosa ciutat del paradís la glòria desitjada.

Provisió feta a la casa de les rescluses que d.aquí avant sia sots custodia de la ciutat.

Lo dit dia de diluns que.s comptava del dit mes de noembre aiustats en la casa apellada del Concell de XXX los honorables consallers ensemps ab lo concell de Cent Jurats celebrat a XVI dies del dit mes de noembre a provehir les supplicacions offertes aquell jorn en lo dit Concell. E per ço com en lo dit concell fou donada una supplicacio per part de sor Brigida qui esta en lo resclusatge de Santa Margarida la qual supplicacio es de la tenor seguent.

A les grans savieses e molt honorables circunspeccions vostres mos senyors consellers e Consell de Cent Jurats de la present ciutat de Barchinona. Ab tanta humilitat com pot exposa sor Brígida indigna e inutil servidora de Jhesu Xrist la qual per spay de XXX anys continuus es estada e es e tant com visque ha en proposit d.esser resclusa en los resclusatge de Santa Margarida de la dita ciutat loch donat e propii al servei de Deu hedificat per espay de mes de cent anys per cert honorable ciutada de la dita ciutat en lo qual certa donzella filla sua inspirada per lo Sant Esperit se resclusi e aqui fini gloriosament sos dies. E apres si resclusi una molt devota dona apellada sor Sança, companyona de Santa Brígida e apres altres les quals en santa conversacio per tot lo temps de lur vida han loablement continuat lo servey divinal. Que com ella e les altres les quals apres se son meses en lo dit resclusatge no sien sots alguna obediencia ne stiguen supposades a alguna subieccio continuans voluntàriament lur bon propusit. E per malicia del temps se pogues seguir que algunes a suggestio diabolical e ab concell d.algunes qui les visiten porien en lur bon proposit vacillar e escandalizar les altres segons experiencia ha ja demostrat e encara demostre lo abus de la qual cosa cessaria si eren subiectas a alguna subiugacio. Per tant la dita sor Brigida ja sia per ses propies culpes no merexent esser admesa a gracia dexaudicio supplica ab tanta humilitat com pot sigui de vostra merce reebre e acceptar la casa del dit resclusatge e ella supplicant e ses companyones en special guarda e proteccio de la dita Ciutat. E deputar successivament alguna devota persona tement Deu la qual per sol esguard divinal las visitas e ab sabuda e assentiment dels molt honorables consellers ne tragues aquelles qui ho meresquessen e hi admetes aquelles merexent.ho per lur devocio e segons lurs pobreses porein sustenir com no haien res propi ans voluntariament de caritatives almoynes dels devots ciutadans e habitadors de la dita ciutat. E per les dites obres principiades per honorable ciutada e per loable continuacio de molt d.altres lo Salvador de tot lo kon per intercessio de la Purisima Verge Mara sua e per devota supplicacio de la singular patrona e advocada de la dita ciutat madona Santa Eulalia prosperara aquella e sos honorables ciutadans e habitadors els preservara de tots inconvenients e infortunis els dara en la joyosa ciutat de paradis la gloria desitjada.

Arxiu de la Corona d’Aragó. Reg. 1964, f. 60r. 1393, 3, 13. València.

A suplicació de sor Sança, de la Tercera Regla de Sant Francesc, el rei Joan I li atorga llicència perquè pugui enterrar, o fer enterrar, en lloc sagrat les despulles dels ajusticiats penjats de les forques, dins del terme de la ciutat de Barcelona.

En Joan... als nobles estimats i fidels nostres governador de Catalunya, veguer i batlle de Barcelona i altres oficials i sotmesos nostres de la ciutat de Barcelona i a cada un d’ells als quals les presents atenyin i les coses escrites a continuació els pertoqui en qualsevol manera. Salut i dilecció.

Nosaltres per reverència de Nostre Senyor Déu i a suplicació de la fidel de casa nostra sor Sança de la Terça Regla de Sant Francesc, per tenor de la present hem atorgat llicència a sor Sança perquè ella pugui enterrar o fer enterrar en lloc sagrat, sense que incorrin en cap pena, tots aquells cossos o ossos que cauran de les forques fetes dins del terme de dita ciutat, en les quals, pels seus demèrits hauran estat penjats; les forques, però, no seran tapiades ni closes. A tots i cada un de vosaltres diem i manem, sota pena d’incórrer en la nostra ira i indignació, que l’esmentada sor Sança, o a qui ella designarà en lloc seu, podrà enterrar els cossos o ossos de dits penjats que hagin caigut o que d’aquí en endavant cauran de les forques; no poseu cap impediment, sinó que aquesta concessió tingueu fermament present i observeu, i no la contravingueu per cap raó si la pena més amunt dita preteneu esquivar.

Donada a València sota el nostre segell secret el dia 13 de març de 1343. Rei Joan.

El Senyor Rei m’ho mana a mi Bernardo de Jonqueiro.

En Johan ... als nobles amats e feels nostres los governador de Cathalunya veguer et batlle de Barchinona altres officials et sotmeses nostres de la ciutat de Barchinona et a cascun d.elles als quals les presents pervendran et les coses davall escrits se pertanyen en qualsevulla manera salut et dileccio.

Com nos per reverencia de Nostre Senyor Deu et a suplicacio de la feel de casa nostra sor Sança de la Terça Regla de Sent Francesch per tenor de la present haian atorgada licencia a la dita sor Sança que ella puxa soterrar o fer soterrar en loch sagrat sens incorriment de alguna pena tots aquells cossors o ossors de aquells los quals frau cessant cauran de les forques fetes dins lo terme de la dita ciutat et en les quals per lurs demerits seran stats pemjats les quals forques empero no sien tapiades ni closes. A vodaltres et cascun de vos dehim et manam sots incorriment de la nostra ira et indignació que a la dita sor Sança o a qui ella volra en loch seu en soterrar los dits cosors o osors dels dits pemjats qui cauts son o d.aquí avant cauran de les dites forques empatxament algun no façats ans la present nostra concessio tingats fermament et obserbets et no y contravingats per alcuna raho si la pena dessus dita cobeiats esquivar.

Dada en Valencia sosts nostre segells secret a XIII dies de març de l.any de la nativitat de Nostre Senyor Mil CCCXCIII. Rex Johannis.

Dominus Rex mandavit mihi Bernardo de Jonqueiro.

Entre els segles XI al XIV l’occident medieval va viure tot un seguit de transformacions de caire sociocultural, econòmic i espiritual que ens permeten connotar aquest període d’apassionant. Dins de l’àmbit de l’espiritualitat aquestes transformacions van tenir com a protagonistes els laics i les laiques de tots els estrats socials. Ells i elles van protagonitzaren una autèntica rebel·lia contra el poder establert i, per tant, contra l’Església a la qual acusaven de tenir un gran poder temporal, tot allunyant-se dels ideals evangèlics, i d’excloure’ls “a priori”, precisament per la seva condició laica, de la vida religiosa, tot reduint-los a un univers purament material. Una lluita que s’emmarca en un context religiós i cristià perquè religiosa i cristiana és la societat occidental medieval. Van cercar formes de vida que els permetessin conciliar una doble exigència: la d’una vida consagrada al servei de Déu i la de cristianes i cristians que viuen en el segle al marge de l’estructura eclesiàstica.

Aquesta actitud, que donà lloc a una gran proliferació de moviments de renovació espiritual, dins i fora de l’ortodòxia, va comportar una ruptura amb l’ordre establert per l’Església; una ruptura que per a les dones esdevingué doble: en tant que laiques i en tant que dones. En tant que dones perquè des del punt de vista teològic –però també des del mèdic i el científic- eren considerades fisiològicament i espiritualment febles, defectives en cos i fortalesa moral i incapaces –llevat de molt poques excepcions- d’elevar-se a la consideració de la realitat espiritual. A desgrat d’aquestes opinions la presència de les dones fou prevalent en tots aquests moviments i, fins i tot, varen crear un corrent d’espiritualitat des d’elles i per a elles, amb una total autonomia respecte dels homes. Un corrent d’espiritualitat que elles van dotar de tanta força i potència que van influir, no solament la mística del seu temps, sinó la de segles molt posteriors: ens estem referint a les beguines.

El de les beguines és un moviment que neix a les darreries del segle XII en un àmbit geogràfic concret, Flandes –Brabant– Renània, que s’estén amb rapidesa cap al nord i el sud d’Europa, i al si del qual hi trobem dones de tot l’espectre social el desig de les quals és el de menar una vida d’espiritualitat intensa, però no de forma claustral, com estava sancionat socialment, sinó plenament inserides a les ciutats aleshores emergents.

La necessitat d’un espai específicament femení, creat i definit per les dones mateixes, va ser sentida i expressada literàriament per Cristina de Pizan a principis del segle XV en “El llibre de la Ciutat de les Dames”, en el qual ella imagina la construcció d’una ciutat, sòlida i inexpugnable, habitada només per dones. Pocs segles abans, però, les dones anomenades beguines havien materialitzat ja l’existència d’un espai similar a l’imaginat per Cristina.

Resclusatge, beguinatge o beateri són alguns dels noms que designen aquest espai material en què habiten les beguines o rescluses (amb tots dos noms són conegudes aquestes dones a Catalunya) i que pot adoptar formes i dimensions diverses, ja que pot tractar-se d’una cel·la, una casa, un conjunt de cases o una autèntica ciutat dins de la ciutat, com ara els grans beguinatges flamencs, declarats Patrimoni de la Humanitat l’any 1998.

Tots ells, però, representen una mateixa realitat: un espai que no és domèstic, ni claustral, ni heterosexual. És un espai que les dones comparteixen al marge del sistema de parentiu patriarcal, en el qual s’ha superat la fragmentació espacial i comunicativa i que resta obert a la realitat social que les envolta, en la qual i damunt de la qual actuen, tot esvaint la divisió secular i jerarquitzada entre públic i privat i que, per tant, esdevé obert i tancat alhora. Un espai de transgressió als límits, tàcits o escrits, imposat a les dones, no mediatitzat per cap tipus de dependència ni subordinació, en el qual actuen com a agents generadors d’unes formes noves i pròpies de relació i d’una autoritat femenina. Un espai que esdevé simbòlic en erigir-se com a punt de referència, com a model, en definitiva, per a altres dones.

Els orígens del resclusatge de santa Margarida, a què es refereix el primer document, es remunten a mitjan segle XIV i, al llarg de cent anys, va estar sempre habitat per dones.

Es va iniciar quan s’hi retirà una jove de la burgesia barcelonina, complint així la seva voluntat de portar una vida espiritual sense estar subjecta a cap obediència. A la seva mort hi visqué sor Sança, companyona de santa Brígida, juntament amb una altra beguina anomenada Teresa; i després altres dones, sempre en un nombre reduït. Quan Brígida s’insereix en aquesta genealogia el resclusatge esdevindrà una comunitat.

Brígida era filla d’Àngela i del cavaller Francesc Terré. Pertanyia, doncs, a la burgesia barcelonina. L’any 1426 la seva mare, juntament amb els seus dos germans, li van donar davant notari quatre mil sous de propietat amb la pensió anual de 36 lliures en concepte de la part legítima i altres drets que li corresponien. Això garantia no solament que pogués viure del seu propi patrimoni sinó també el futur de la seva comunitat. Efectivament, pocs anys després, concretament el 1431, Brígida atorgà testament i deixà la renda de què disposava a les dones que vivien amb ella en el resclusatge: la seva mare Àngela, que s’hi havia retirat en quedar vídua, sor Ginabreda, sor Eulàlia i la veïna Joana. Aquesta comunitat, que progressivament s’anirà ampliant, fou coneguda amb el nom de les Terreres, és a dir, amb el cognom feminitzat de Brígida.

Les dones que formaven la comunitat de les Terreres vivien –i havien viscut- com diu Brígida a la seva súplica, en santa conversació, una expressió que ens revela la importància de la paraula a la comunitat. Una paraula que comporta un significat relacional i que podem entendre en el sentit de la comunicació i la transmissió de coneixements entre elles, així com en el de relació directa i no mitjançada amb la divinitat.

Efectivament, un dels trets característics de l’espiritualitat beguina és el de la recerca de la unió amb Déu en l’àmbit d’una relació exclusiva entre elles i la divinitat, fora de tota cerimònia litúrgica i de la mediació socialment obligada dels clergues.

Fou precisament l’acció lliure d’aquestes dones, moltes de les quals interpretaven i predicaven les Sagrades Escriptures al seu lliure albir en llengua materna, el que, des de bon principi, va despertar els recels dels jerarques eclesiàstics. Moltes van patir sospites i persecucions de la Inquisició i algunes van ser fins i tot cremades a la plaça pública: aquest va ser el cas de la beguina francesa Margarida Porete.

El fet de viure en un resclusatge no significava, doncs, un aïllament del món. Ans el contrari: la inserció en el marc urbà, en el qual tenien una presència activa, constitueix una part fonamental i indestriable de la seva espiritualitat. La seva dedicació a la vida espiritual comportava una projecció en l’àmbit públic a través de l’autoritat moral de què gaudien i del desenvolupament de tot un seguit de tasques assitencials. Una bona prova d’això, a Catalunya, són els quefers que les Terreres duien a terme i que, segurament, es venien realitzant des dels orígens del resclusatge: l’atenció als malalts, l’ensenyament a nenes pobres o la mediació en la mort. Una mediació que adquireix una especial rellevància en el cas de sor Sança, tal i com es desprèn del privilegi reial de què gaudia.

Així, les beguines, amb la seva pràctica de vida, van conciliar l’acció i la contemplació, els dos vessants de l’espiritualitat que els eclesiàstics han presentat sempre com a contraposats. Per a elles ambdós conceptes van esdevenir els rostres d’una mateixa moneda.

El fenomen de laicització de la religió, que es va produir a partir del segle XII, va fer que els clergues deixessin de detenir el monopoli del paper d’intermediaris amb el diví. Un paper que comencen a compartir amb aquelles persones seglars a les quals la societat reconeix una especial autoritat.

Arreu d’Europa, les beguines van rebre nombrosos llegats testamentaris perquè complissin tot un seguit de tasques relacionades amb la mort i amb el trànsit de l’ànima vers el Més Enllà. Així, elles pregaven per la salvació del donant, participaven als funerals i acompanyaven el cos del difunt al cementiri. Però també tenien cura del cos del moribund, el vetllaven i l’amortallaven. Aquesta mediació en la mort esdevingué una de llurs principals activitats i els atorgà una funció social que les convertia en imprescindibles.

La cura del cos de malalts i moribunds que les beguines realitzen constitueix una pràctica espiritual que està íntimament vinculada a la compassió i a la solidaritat. Una pràctica i uns sentiments que trobem expressats a l’obra de Matilde de Magdeburg i que encarna sor Sança en demanar al rei que li permeti donar sepultura als cossos dels penjats a les forques.

La concessió del privilegi per part del rei suposa un reconeixement implícit d’autoritat a sor Sança, una autoritat que molt probablement era reconeguda pels habitants de la ciutat de Barcelona i de la qual el rei se’n fa ressò.

Les beguines encarnen una de les experiències de vida femenina més lliure de la història. Laiques i religioses alhora, van viure amb una total independència del control masculí –familiar i/o eclesiàstic- i la llibertat de què gaudeixen és indestriable de la xarxa de relacions que estableixen: de forma primària entre elles, amb Déu “sine medio”, i amb la resta de dones i homes de les ciutats on vivien.

La forma de viure i d’entendre el món d’aquestes dones es va estendre amb rapidesa per arreu d’Europa occidental fins convertir-se en un autèntic moviment pel nombre de dones que van adherir-s’hi i que es va moure sempre en els tènues llindars que sovint separen l’ortodòxia de l’heterodòxia.

L’espai de llibertat que elles representen les situa en un “més enllà” de l’ordre sociosimbòlic patriarcal en la seva forma medieval, tot transcendint llur estructuració binària i jerarquitzada. Generen quelcom nou i, en conseqüència, no previst en la cultura de l’època. Original, perquè elles en són l’origen. Un espai que es radica materialment en les cases que habiten, immerses en el teixit de la ciutat, amb el qual interaccionen de forma constant, tot oferint, tant en la vida com en la mort, la seva mediació.

Volem destacar la importància d’analitzar, tot relacionant-los, els dos documents. El primer permet sentir la veu directa d’una beguina barcelonina, una dona de la burgesia que s’inscriu en un beguinatge que ja existia a la ciutat de Barcelona, la història del qual va desgranant, la qual cosa ens permet establir l’existència d’una genealogia espiritual femenina. El segon document permet acostar-nos a una de les dones que va formar-ne part.

L’anàlisi d’ambdós documents, considerats conjuntament, possibiliten l’establiment de les principals característiques del model de vida beguina.