Les dones en el moviment obrer a Catalunya, de Isabel Pérez Molina
L’estat espanyol va tenir una industrialització tardana. La primera etapa de la industrialització, durant la primera revolució industrial, relacionada amb la indústria de consum, és a dir, amb el sector tèxtil, es va completar només a Catalunya. La indústria catalana, per tant, es basava en el tèxtil, tot i que també van ser importants altres indústries, com la paperera. El cotó va ser particularment important, però també s’hi van desenvolupar, sobretot a partir de 1860, altres matèries primeres com la llana. Tant en el cotó com a la llana predominava la mà d’obra femenina. Segons dades publicades per Madoz sobre la indústria cotonera catalana l’any 1841, el 39,2% dels operaris eren homes, el 39,4% dones i el 21,4%, nens i nenes. Tanmateix les dones s’emportaven el 29,7% dels salaris, els homes el 62,5% i les criatures el 7,8%. Cap al 1850 els tallers i fàbriques de Barcelona tenien un 45% de treballadors, un altre 45% de treballadores i un 10% de mà d’obra infantil. Les nenes i nens començaven a treballar a l’edat de 8 ó 9 anys, i també abans. Es treballava en condicions dures i amb jornades llargues, de 12 a 15 hores diàries; a això s’havia d’afegir la feina domèstica en llars de classe obrera, amb humitats i poques condicions sanitàries, on la major part del jornal es destinava a l’alimentació i a la vivenda. Moltes dones continuaven treballant després de casades, perquè el seu salari era necessari, malgrat ser molt inferior als masculins, per a la subsistència familiar, encara més tenint en compte la inseguretat laboral de l’època. De les que deixaven la feina a la fàbrica, moltes continuaven treballant a domicili, en condicions d’explotació notòries. En aquesta conjuntura, les dones van participar en diferents moviments socials i polítics durant el segle XIX. És prou conegut el seu protagonisme en els motins del pa, com els de 1789, però també a les bullangues de 1837 o les de 1842, on, segons les memòries del menestral Coroleu, en el Call “fins i tot les dones van prendre part de la resistència, llençant aigua bullint per les finestres”. Les dones van participar en els orígens del moviment obrer, com, per exemple, demanant augment de sou en el sector tèxtil l’any 1843, o durant la vaga general de l’any 1855, reclamant el dret d’associació. També van participar en la primera manifestació del Primer de Maig, dia de la classe treballadora, l’any 1890 a Barcelona, portant els seus fills i filles. De cara a l’any següent, Teresa Claramunt i altres dones van estar preparant el Primer de maig de 1891, i en arribar el moment, unes 5.000 dones es van declarar en vaga per poder assistir a la manifestació. En les assemblees que van fer aquestes dones, van tenir la idea de crear associacions de treballadores a les quals els homes podien assistir però no podien estar a l’administració i direcció, per defugir el control per part dels homes. No es van arribar a crear. Des del Sexenni revolucionari, és a dir, des del 1868, l’anarquisme va entrar amb força a Catalunya, amb la creació de la Federació de la Regió Espanyola de l’AIT a Barcelona i després la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola de l’AIT, que es va dissoldre el 1888, tot i que el moviment anarquista va continuar en altres organitzacions fins a la creació de la CNT l’any 1910. Hi va haver dones destacades dins del moviment anarquista. Teresa Claramunt va ser fundadora d’un grup d’obreres anarquistes a Sabadell. L’any 1883 va fer una vaga demanant la jornada de 10 hores. Va ser empresonada en una batuda indiscriminada de la policia després 190 de la bomba a la processó del Corpus l’any 1896 que va dur al procés de Montjuïc, durant el qual va ser sotmesa a tortures i condemnada a cadena perpètua, que no va complir perquè va marxar del país. En tornar, va tenir un paper important en la vaga general de 1902, juntament amb Lucrècia Domenech, i a causa d’aquest protagonisme va ser desterrada a Saragossa. També cal destacar aquí la figura de Teresa Mañé, coneguda amb el pseudònim de Soledad Gustavo, que va tenir un paper rellevant en revistes anarquistes, particularment “La Revista Blanca”, i va participar en experiències col·lectivistes a Cerdanyola, a més de criticar l’actuació repressiva durant la Setmana Tràgica, sent activa en la campanya en defensa de Francesc Ferrer i Guàrdia, culpat injustament d’haver-la instigat. De fet la Setmana Tràgica el 1909 va començar amb una protesta en el port de Barcelona contra la lleva forçosa de reservistes per la guerra del Marroc, un episodi en què van destacar les dones. Elles van tenir un rol crucial en tots els aspectes de la insurrecció i algunes van escriure sobre els fets, com Teresa Mañé i Teresa Claramunt, o Ángeles López de Ayala i Amàlia Domingo. Posteriorment, del 1910 al 1914, 61.918 dones del sector tèxtil van participar en diferents vagues. Entre les dirigents hi trobem Maria Sans, Francesca Rivera, Maria Costa, o les germanes Encarnació i Roser Dulcet. L’any 1913 va haver una vaga de La Constancia a Barcelona, liderada per dones. Aquestes dones, i en particular Teresa Claramunt, inclouran en les seves reivindicacions els drets de les dones, sent un precedent de les dones que tindran protagonisme més endavant durant la II República i la guerra civil, com, per exemple, Mujeres Libres.Imatges
Teresa Mañé (pseudònim: Soledad Gustavo).
