Artistes del segle XX i XXI: Fina Miralles, idear, crear i llegar l’experiència de vida, per Assumpta Bassas Vila
L’any 2000, Fina Miralles fa donació de tota la seva obra artística i arxiu personal al Museu d’Art de Sabadell, ubicat a la ciutat que la va veure néixer un 27 de setembre de 1950. Amb aquest gest lliure, l’artista decideix posar punt final a una trajectòria artística que comença als 70 amb pràctiques conceptuals (performances, vídeos, instal·lacions, llibres d’artista…) i, a partir dels 80, gira bruscament envers la pràctica de la pintura com a passatge privilegiat per a l’exploració del que anomena “l’invisible/visible”. Des de l’any 1999, Fina Miralles s’ha instal·lat a Cadaqués i viu, per decisió pròpia, al marge dels vaivens frívols de l’escena artística, gaudint de l’anar i venir de les onades i agombolada pels vents del Cap de Creus. Com una nova ermitana al segle XXI, exercita l’actitud contemplativa a través de la natura —un dels seus grans amors i temes al llarg de la seva obra— i destil·la el líquid preuat de l’experiència de vida a la llum del present i de la saviesa que li dóna el fet de conviure amb una malaltia. Com moltes dones interessades en les arts visuals en els anys 70, el “salt” que proposava el “conceptualisme” en la recerca visual i plàstica, va ser viscut, d’entrada, com una possibilitat interessant. Després d’una sèrie de propostes performàtiques en què transita pel binomi “naturalesa/cultura”, l’artista s’implica en una investigació visual i conceptual sobre la manipulació (sobre animals i persones), és a dir, les causes i els efectes de l’exercici del poder en la cultura patriarcal, centrant-se especialment en com havien actuat els mètodes repressius del règim polític (franquisme) i religiós (catolicisme) que havien afectat greument la vida de les persones al nostre país. La seva frapant anàlisi de les formes físiques, culturals i simbòliques de la violència (Triangle. Simbologia del Poder i Mort, 1976, Matances, 1976) creua l’àmbit públic i el privat, i es detura especialment en la consciència de la violència exercida contra les dones feta llei o destí (“institució familiar”), així com la produïda per la publicitat i la cultura de masses. A les seves obres Petjades, 1976; Standard, 1976, i Emmascarats, 1976, es fa evident l’impacte de la consciència feminista que renaixia i s’articulava paral·lelament com a moviment social a la Catalunya de la transició, tot assenyalant la importància de la “doble transició” que porten a terme moltes de les dones dels 70: en la política i en les relacions “de i entre” els sexes. Malgrat el seu èxit artístic en l’escena nacional i internacional —serà seleccionada per Victòria Combalía per la Biennal de París de 1977 i l’any 1978 convidada a la Biennal de Venècia— Fina Miralles abandona la pràctica conceptual i recondueix la seva vida deixant, com ella diu, el “professionalisme”. Els seus viatges per Amèrica del Sud i França —on s’estableix durant uns anys— l’obren al món i marquen la ruta d’un viatge interior en el qual va descabdellant l’enigma/nus “dels sentiments” (el dolor, la por, l’amor), tant en la seva vida com en la creació. Aquest desdir-se de la pràctica conceptual és una incògnita de la qual podem extreure una reflexió aplicable també a d’altres artistes modernes i postmodernes que en un moment de la seva trajectòria fan prevaler la recerca espiritual enfront horitzons de sentit més comprensibles i/o previsibles. El llegat de Fina Miralles el composen una sèrie d’obres claus per la història de l’art de les avantguardes de la segona meitat del segle XX a Catalunya que, en aquests últims anys, hem pogut començar a veure en exposicions i col·leccions de museus. Però, sobretot, en la història de la creació de les dones, el seu “Testament vital” ens ofereix un exemple més de la llibertat femenina que suposa/implica el repte d’entendre la creació pròpiament com un treball continuat de transformació d’una mateixa, un procés en el qual Fina Miralles decideix orientar-se per l’obediència a l’ésser i a la plenitud de l’existència. Recentment, la Fina ha creat obra nova en col·laboració puntual amb Isabel Banal, una artista de la generació dels 90 que la reconeix com a referent en la tradició que elabora les noves nocions de paisatge, i reconsidera les relacions natura/cultura a la llum de la llengua materna.Imatges
Fina Miralles. Dona-Arbre. Sèrie Translacions, 1973.
Fina Miralles. Standard, 1976.
