Una pintora de l'Eixample: Núria Llimona, de Elina Norandi
La pintora Núria Llimona va néixer l’any 1917 a l’Eixample barceloní –al carrer Roger de Llúria número 42– i fins a la seva mort, el 12 de gener de 2011, va viure i treballar en el mateix barri, al que tantes vegades ha fet protagonista de les seves teles. Venint com ve d’una família amb una llarga tradició artística, la Núria sempre ho va tenir clar i ja des de molt petita començà a dibuixar. Encara que la Núria insisteix en considerar-se una pintora autodidacta, el cert és que es va formar artísticament a la "Llotja" i a l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona, i va obtenir la titulació acadèmica després de la Guerra Civil, ja que les classes es van interrompre i no es van reprendre fins que s’acabà la guerra. De seguida, va iniciar la seva carrera docent i durant anys va fer classes al seu taller, on va formar artistes que, en l'actualitat, són noms destacats, com la il·lustradora Fina Rifà o les pintores Carmen Balanzo i Roca, Roser Santacana i Marta Lagarriga. El 1940 va realitzar la seva primera exposició individual a la galeria de la Llibreria Mediterrània, a la qual van seguir mostres freqüents a les sales més importants de l’època a Barcelona. L’artista també va exposar a diverses ciutats de l’Estat i estrangeres, com Badalona, Lleida, Reus, Llafranc, Madrid, Mallorca o Bogotà. En els catàlegs s’observa que solia presentar olis, però també guaixos, aquarel·les i obra gràfica, un fet que diu molt sobre la seva capacitat per conèixer i manejar diferents tècniques. De la seva autoria són també les pintures murals que encara decoren tres esglésies: Sant Joan les Fonts (Girona), les Escaldes (Andorra) i l’església de la urbanització Masies Catalanes (Tarragona), on va treballar la temàtica religiosa sota una interessant influència de l’art romànic català. No obstant, Núria Llimona és fonamentalment una paisatgista, ja que la major part de la seva producció artística se centra en aquest gènere. Però la seva iconografia també està formada per vistes urbanes i interiors, on les persones desenvolupen moltes vegades activitats lúdiques com ara passejar, prendre el cafè, xerrar tranquil·lament; tot un conjunt que conforma una temàtica de tradició impressionista que privilegia els instants tranquils de la vida, i es deté en les coses petites i senzilles. Obres com "Les Mulleres", "Ametllers florits", "Roba estesa" o "L’hivern" són alguns exemples d’aquestes idees. D’aquesta manera, l’artista es va dedicar a recórrer la geografia catalana buscant llocs amb els quals se sentís identificada per plasmar-los així en els seus quadres. Foren habituals els desplaçaments a Granollers, Vic, Tossa, Olot, Tarragona, Centelles, Lleida, les Terres de l'Ebre, etc., on no sols registrava la natura sinó també vistes urbanes, com alguna cantonada tranquil·la o els bulliciosos mercats. L’artista es va transformar en una nòmada a bord del seu biscúter, mentre indagava el territori de l’Estat i els seus quadres ens parlaven de Granada, Castella, Galícia, Càceres, Cantàbria, les Illes... Els viatges en cotxe van ser per a ella una manera de viure la seva llibertat. Viatjar i pintar en soledat va ser el programa vital de Núria Llimona, que va anar repetides vegades en el seu “dos cavalls” a Portugal, França, Suïssa, Anglaterra, però sobretot al país dels seus somnis: Itàlia, on els grans museus, els mosaics de Ràvena, i els frescos dels primitius es van convertir en els seus millors mestres. Però si hi ha una ciutat o, més ben dit, un barri que és el protagonista més absolut de la seva pintura, aquest és, sens dubte, l’Eixample barceloní. Lloc al qual sempre tornava després del seu atrafegat vagareig pel món i que va representar insistentment, de preferència els seus carrers i edificis, de tal manera que les “façanes de l’Eixample” constitueixen un autèntic subgènere dins la seva producció pictòrica. Aquestes imatges, els títols de les quals ens remeten a uns carrers i unes adreces concrets, estan pintades amb suficients detalls com per poder reconèixer perfectament els edificis i, encara avui en dia, algunes botigues i negocis. En definitiva, són obres que ens parlen d’un espai i d’una història que és la pròpia història de l’artista i del seu cercle familiar.Imatges
"Autorretrat", 1938 (Col·lecció de l'artista).
"Consell de Cent i Enric Granados", 1985 (Col·lecció de l'artista).
