Músiques del segle XX: Alícia de Larrocha, interpretació i creativitat, espais de llibertatAgraïments a: Alícia Torra de Larrocha , Jordi Romea de Larrocha, Mònica Pagès i Santacana., per Mònica Pons i Barrera
L’any 2010 es commemorà el primer aniversari de la mort de la gran pianista i música Alícia de Larrocha, que ens deixà el passsat 25 de setembre de 2009, amb un gran homenatge al Palau de la Música Catalana, sala de concerts entranyable per a ella i per a tota persona, música o no, que esperava les seves interpretacions amb delit. Parlar d´Alícia de Larrocha em produeix un gran respecte i, naturalment, molta il.lusió. Sempre que venia a Barcelona, m´estava de moltes coses per a comprar una bona entrada de platea. El goig de sentir-la tocar no tenia preu. Ritme, frasseig i sonoritat eren els puntals amb els quals, sempre que podia, inculcava els deixebles que va tenir, entre gira i gira. L´Escola Granados —després Escola Marshall—fundada l´any 1901 a Barcelona, ha format pianistes d´alçada internacional. No és casualitat, perquè Granados va recollir les ensenyances, entre d´altres músics, d´Emil von Sauer, deixeble de F. Liszt. És a dir, que la línia d´altíssim mestratge oral tradicional, és directe —m´abstinc de nombrar els nombrosos deixebles i companys de la seva generació per no deixar-me´n cap. L´espai d’aquest article no em permet estendre´m. Alícia nasqué el 23 de maig de 1923 en una familia de músics. La seva mare tocava el piano, però qui va iniciar-la en l´estudi d’aquest instrument va ser la seva tieta Carolina, deixebla d´Enric Granados. Als tres anys va començar i, en veure l´extraordinari talent i do innat, la portaren a l´Escola Marshall. El mestre Marshall no tenia pressa, així doncs, la Carolina va ser qui la va anar guiant i ensenyant musicalment. Als sis anys, tots dos mestres van considerar que ja estava preparada per donar el primer concert, que va ser un èxit total. La mà molt petita, i amb una especial configuració, i la seva passió per la música van fer que fos una eterna estudiant. També per caràcter, ja que va ser una persona amb un afany perfeccionista poc freqüent. El sentit de responsabilitat, de tocar el millor possible i la gran quantitat de repertori foren factors claus per a mantenir sempre, en tot concert, un nivell excels. I això a tot temps, fins i tot el dia de Nadal i d´altres dates assenyalades, es recloïa a estudiar un cert temps. Les extensions, per tal d´eixamplar la mà, les practicava a qualsevol lloc. No és estrany que de petita compongués. No obstant això, aquest vessant important gairebé no es coneix. La seva obra com a compositora abasteix obres per a piano, per a orquestra, per a piano i orquestra, per a violoncel i piano i un arranjament per a dos pianos. També té obra vocal amb acompanyament de piano."Coral" per a orquestra que ella mateixa va dirigir: L´orquestra Femenina J. de Lacalle(17/06/1934). Altres obres que va escriure són: "Fantasia per a piano i orquestra" (31/03/1935), "3 pequeños Preludios" (7/03/1937), "Suite para piano"(17/09/1939) i "Arreglo de Lavapiés", per a dos pianos (6/11/1950). Tot això, de ben petita. Les cançons són del temps de joventut, dedicades a Joan Torra, el seu futur i extraordinari marit amb el qual establí una relació simètrica, amb espai de llibertat. Els poemes són de poetes del nostre país. De la possible publicació de les seves obres se n’està ocupant la seva filla Alícia Torra, que està ordenant l´arxiu de la seva mare i confeccionant una pàgina web que sortirà a la llum aviat. Pensant en l´Alícia Torra de Larrocha, vaig decidir contactar amb ella a través de la Mònica Pagès. Em va rebre molt afectuosament. A través d’una entrevista, em va revelar que l´Alícia de Larrocha no donava importància a les seves obres. Malgrat aquesta apreciació personal, ignorem si la van esperonar a compondre o no. Aquesta qüestió, tan estudiada per la musicologia feminista, ens pot fer reflexionar si hi ha un paral·lelisme amb Clara Wieck. La seva filla em diu que a ella l´interessava tocar i estudiar molt a fons les obres dels grans compositors. Va fer conèixer arreu del món "Ibèria", d´Albèniz, i Granados, i de molts altres compositors del nostre país. També assenyala que quan les gires eren concatenades, patien l´absència de la mare. Els rols de pare i mare estaven invertit: en Joan Torra, bon pianista i compositor eventual, va decidir pujar fill i filla i ocupar-se de l´Acadèmia Marshall, reconeixia l´alta volada artística de la seva esposa. Això és un fet força insòlit en aquella època —tampoc ara és freqüent. Joan Torra va compondre una sardana que va guanyar un premi. Es titula "Viladrau", el poble on la familia passava els estius. Com m´explica l´Alícia, "és difícil i densa, per això no es toca gaire sovint”. Després van arribar les gires pels EUA, on des del principi va obtenir un èxit clamoròs. Com a persona, era d´esperit modest i reservat. No li agradaven les entrevistes. Només estava per l´art, la família i els seus amics i amigues Penso que li agradaria i es sentiria identificada amb l´aforisme de María Zambrano: "Es la música el justo modo de escuchar". No sóm dels qui cauen en l´oblit, Alícia. Et seguirem recordant i escoltant sempre.Imatges
Alícia de Larrocha en una actuació al Palau de la Música Catalana, 1985.
Mónica Pons oferint el seu disc Compositio a Alícia de Larrocha. Homenatge al C.M.B.
