Les impressores, per Rosa Maria Gregori Roig
Les dones hi són presents al món de l’edició del llibre. No són una particularitat o un cas inimitable i irrepetible. Tanmateix, la figura d’una impressora, en les obres de la majoria dels bibliògrafs antics, és quasi inexistent, i d’existir, és associada a la figura d’un impressor. Malgrat això, ben prompte la historiografia ja cita dones que regenten i complementen el treball de les impremtes i llibreries posades a nom dels seus cònjuges, com és el cas d’Elionor Eximenix, que finançà l’impressor Lambert Palmart quan a València s’establiren els primers tallers d’impremta. No és casual trobar llibreteres i impressores en els albors de la difusió de l’invent de la premsa amb caràcters mòbils, com Isabel Trinxer, Francisca de la Roca o Isabel Robiols, enregistrades en els documents d’arxiu tot confessant deutes per la compra de paper o de llibres. Quasi totes les dones artesanes residents a les ciutats d’una o altra manera eren part de la vida econòmica de la família i per extensió de la ciutat, perquè moltes eren les caps de la família i com a tal encapçalen els negocis familiars. Existeixen alguns antecedents de dones que s’havien dedicat al món de la producció del llibre manuscrit, com ara escrivents, miniaturistes, relligadores o llibreteres. La presència de la dona no només la podem trobar en els oficis més “indicats” per a ella, com ara la manufactura de teles, la sastreria, els telers o la de serveis domèstics. També tenen representació, des de la baixa Edat Mitjana, en altres branques de l’artesanat, en altres aplicacions manuals de la indústria urbana, com ara l’escriptura i la còpia de llibres. El pas cap a la impremta no sembla doncs tan dificultós. Els estudis que s’han aproximat a les dones impressores, per a definir el treball que desenvolupa en la impremta al llarg d’Europa, s’han topat amb les mateixes dificultats: la irrellevància donada a la impressora en els primers estudis que parlaven de la història de la impremta i la escassa atribució a la impressora de l’autoria de l’edició d’un llibre en els primers catàlegs tipobibliogràfics, fins i tot, quan es parla del propi taller familiar i se sap que el mestre impressor és mort. Nogensmenys, fent una història de les dones impressores fem una veritable història dels tallers d’impremta, perquè s’ha de reconèixer la vàlua i la importància d’impressores com Jerònima Galés o Francisca López, vídua de Lope de la Roca, a València; s’ha de identificar el treball de les impressores barcelonines com la vídua de Juan Carlos Amorós, la vídua d’Hubert Gotard, o la viuda de Baresson, i, en el cas de Lleida, l’ofici exercit per Margarita Anglada. Totes elles, mentre estigueren casades, recolzaren l’activitat impressora del seu marit, i l’assumiren plenament arran d’enviduar. Les vídues poden ser mestres, a les dones la viudetat transmeté la mestria. La vídua esdevé, aleshores, dona de negocis, aplica les pràctiques d’imprimir i pren la iniciativa d’elegir els texts que van a imprimir al taller familiar. Són elles les que preserven la cohesió del patrimoni familiar. L’activitat de les dones com a impressores, llibreteres, relligadores, correctores era benvinguda en els tallers, ja que, essent les comandes incertes i el negoci del llibre poc segur, l’activitat professional de les dones de la família d’impressors era no solament beneficiosa sinó indispensable per sobreviure. La formació de mullers, vídues, filles i germanes per introduir-se en un món específic com el de la impremta, i on cal un aprenentatge tècnic especialitzat, només podem suposar –per la manca de contractes d’aprenentatge per a dones en els taller d’impremta– que fou de forma mig autodidacta i mig instruïda, o bé per son pare, o bé pel seu marit, en el si del taller on treballarien en moltes ocasions diversos membres de la família. En els capítols de la breu i exigua Confraria dels Estampers de Barcelona no es contempla la figura femenina, només es parla de les filles de mestres casades amb oficials que pretenien la mestria. De fet quan emergeixen en l’apartat de mestres és com a intruses, és a dir, en els capítols dedicats a actes prohibits pel gremi. S’hi especificava que cap persona, si no era confrare, no podia tenir impremta en la ciutat i territori de Barcelona (imposant penes als contraventors d’aquesta norma). Només estaven exceptuats els tallers regits o governats per les mullers dels mestres difunts, que conservaren el nom del seu difunt marit. La regència de la impremta en mans d’una dona en qualsevol altra circumstància la feia esdevenir una intrusa, de la mateixa manera que eren també intrusos els fills hereus d’un taller d’impremta, si complits els setze anys, no havien passat l’examen de la confraria per a obtenir el grau de mestre. Si l’hereu era una filla, només podria exercir l’ofici al taller si era casada amb un oficial. El treball quotidià de les impressores al taller familiar ens assenyala, per tot el que diuen les regulacions gremials conegudes, la contradicció clara entre la normativa i la pràctica real quotidiana. Pel fet que les impressores es trobaven marginades sense estar, paradoxalment, al marge de la producció del taller d’impremta. Un cop adquirit de forma pràctica l’estatus de cap d’un taller o, fins i tot, la mestria, com en qualsevol ofici, es dibuixa una varietat de possibilitats de representació de la seua figura, que en el cas de la impremta pren sentit en els peus de les portades o als colofons.Imatges
Albarà autògraf de Jerònima Galés, impressora, data el 13 de febrer de 1558, cfr. València. Arxiu de la Diputació, Hospital General. Compte i raó (1557-1558), V-1-188, f.45r.
