Copistes, gravadores i il·lustradores (segles XIV-XVI), per Rosa Gregori Roig
La presència de la dona no només la podem trobar en els oficis més “indicats” per a ella, com ara la manufactura de teles, la sastreria, els telers o la cuina. També tenen representació, des de la baixa Edat Mitjana, en altres branques de l’artesanat, en altres aplicacions manuals de la indústria urbana, com l’escriptura i còpia de llibres. Els estudis que s’han aproximat a les dones del món del llibre, per a definir el treball que la dona desenvolupa en el taller copista o en la impremta al llarg d’Europa, s’han topat amb les mateixes dificultats: d’una part, la irrellevància donada a la impressora en els primers estudis que parlaven de la història de la cultura escrita i, d’un altra part, l’escassa atribució a la copista, miniaturista, gravadora, impressora o il·lustradora en l’autoria de l’edició d’un llibre en els primers catàlegs bibliogràfics. La manca de representativitat en els repertoris és la major limitació que podem trobar a la identificació del treball femení en el món del llibre. Tot i que, aquestes dones en l’exercici assoliren un grau d’especialització i competència professional molt respectada en el seu cercle. Existeixen alguns antecedents de dones que s’havien dedicat al món de la producció del llibre manuscrit, com ara escrivents, miniaturistes, relligadores o llibreteres. Es citen els casos de monges copistes que treballaren com a escrivents en els convents, demostrant que les dones estigueren en contacte amb la producció del llibre, des de la còpia d’exemplars en els scriptoria de la seua orde. De l’alta Edat Mitjana no cal oblidar la magna obra de la monja En (o Ende) que puntà tot el Beat de Girona, segle X, signant com a “En depintrix et Dei adiutrix”. El treball artístic de les monges en època medieval en les facetes gràfiques o com a artesanes del llibre s’ha ubicat en el món de la producció del llibre manuscrit conventual, però es coneix la presència de dones miniaturistes en catedrals peninsulars col·laborant junt a altres miniaturistes en els missals o realitzant diverses histories o, com a poc, il·luminant caplletres. La participació de la dona en tallers manuals d’escriptura, tant en l’àmbit religiós com entre els stationarii de les ciutats és coneguda. En 1340, per exemple, Blanca, vídua del Berenguer Albanell, ciutadà de Barcelona, demana en comanda als Frares Predicadors d’aquesta ciutat la primer part del Pugio de Ramon Martí, obra —assevera Josep Hernando— difícil de transcriure, a causa dels idiomes i grafies emprades. Es pot concloure que les primeres dones impressores continuaren, en molt casos, el treball que ja havien desenvolupat com a escrivents. El pas cap a la impremta no sembla tant dificultós. Les trobem, també, com a llibreteres, vídues que encapçalen els negocis iniciats pels seus marits. Hi hagueren dones i filles d’impressors i llibreters que a la mateixa casa que vivien tenien l’obrador, on –amb el temps i mentre els fills creixien–, editaven llibres que podien vendre, ensenyant l’ofici als fills i filles que al seu torn casaven amb altres llibreters o impressors. La pertinença de moltes dones a famílies d’impressors o llibreters, és a dir, el créixer enmig de la fabricació i difusió del llibre –que les hauria permès aprendre els mecanismes propis d’un ofici al qual estigueren vinculades des de la seua infantessa–, propiciaria a aquestes dones l’experiència, el bagatge i la formació per a assumir l’exercici de l’ofici. L’artesania del llibre era en l’època moderna una empresa urbana més. Aquests negocis tenien fonamentalment una estructura familiar i cal no oblidar que el treball femení es desenvolupava en el sí de la família. La presència de les dones en el món del llibre no s’esgota en reconèixer la vàlua i la importància d’una impressora, sinó en recuperar l’activitat i la genealogia de les dones impressores, llibreteres, relligadores, correctores... Agustín Millares Carlo ressalta el treball de les impressores barcelonines com la vídua de Juan Carlos Amorós o la vídua d’Hubert Gotard, cal afegir també a la viuda de Baresson. La capacitat de mullers, vídues, filles i germanes d’introduir-se en un món específic i on cal un aprenentatge tècnic, com és el de la producció de llibres està documentada, aleshores, com van aprendre l’ofici? Per la manca de contractes d’aprenentatge per a dones en els tallers, només podem suposar que aquesta formació fou de forma mig autodidacta i mig instruïda, o bé per son pare, o bé pel seu marit, en el sí del taller on treballarien en moltes ocasions diversos membres de la família.Imatges
Al·legoria de la impremta.
Al·legoria de la impremta.
