De les primeres bibliotecàries catalanes a les biblioteques i centres de documentació de dones del segle XXI, per Montserrat Argente Jiménez
Gràcies a l’empenta renovadora de les polítiques culturals i educatives de l’època, la Catalunya contemporània de les primeres dècades del segle XX aportà a les dones nous horitzons d’actuació, noves pautes de comportament social i la possibilitat de formar-se intel·lectualment i professionalment. En conseqüència, s’afavoriren també noves sortides professionals, entre elles la creació de la professió bibliotecària. Malgrat que el desenvolupament d’aquesta professió va patir els mateixos inconvenients que d’altres professions femenines o feminitzades (discriminació salarial, social, etc.), al llarg de tot aquest temps ha estat una ocupació mantinguda per un nombrós aplec de dones que han aportat la seva vàlua i el seu entusiasme professional fent-ho, de vegades, a contracorrent i amb moltes dificultats. De les dones que desenvoluparen tasques bibliotecàries a Catalunya a començaments del segle XX, es poden esmentar molts noms, alguns d’ells poc coneguts, però sens dubte destacats per haver treballat incansablement en la difusió democràtica de la cultura i els llibres i acostar-los a sectors socials que mai no havien tingut accés. I encara que es podrien citar moltes altres, són d’obligat record, pioneres com: Maria Concepció Torner i Estrella Nadalmany, les primeres bibliotecàries que es van fer càrrec de la Biblioteca Popular de la Dona abans de la creació de l’Escola de Bibliotecàries; Rosa Ricart, primera presidenta de l’Associació de Bibliotecàries de Catalunya, bibliotecària a l’Institut Britànic de Barcelona i condecorada per Gran Bretanya, en agraïment a la seva tasca al davant de la biblioteca del British Institute de Barcelona durant l’època de la preguerra i de la Guerra Civil, i tantes altres: Concepció Guarro, Rosa Granés, Teresa Rovira, Maria Serrallach, etc., la memòria històrica de les quals no s’ha d’oblidar perquè un grup social sense història, sense passat, no té identitat col·lectiva i sense la identitat històrica resulta difícil incidir en el present i construir el futur. Paral·lelament a la formació d’aquestes bibliotecàries, tant a Europa com a Catalunya, es comencen a crear les primeres biblioteques de dones. Es tracta de centres que poden identificar-se amb les mateixes generacions o onades per les quals ha passat el feminisme: biblioteques de primera i segona generació i centres de documentació creats des del que s’ha denominat “feminisme d’estat o institucional”. Pel que fa a la primera onada es tracta de centres que es creen a començaments del segle XX, per part de dones pertanyents a grups i moviments sufragistes, tot i que a Catalunya la biblioteca pionera, avui Biblioteca Pública Francesca Bonnemaison, neix amb una necessitat diferent: augmentar el nivell cultural de les treballadores ja que estava lligada a un dels projectes intel·lectuals del feminisme social català, que promovia l’educació de les dones i la seva incorporació al mercat laboral. La coneguda com a segona generació de biblioteques de dones, apareix a Europa, després de la II Guerra Mundial i es consolida a partir dels anys 60, tot i que Catalunya per circumstàncies polítiques s’incorporarà al moviment ja en la dècada dels 80. La nova conjuntura política que s’inicià amb el període de la Transició va motivar la creació dels primers centres vinculats a les administracions públiques, als seminaris i instituts universitaris d’estudis de gènere i al propi moviment feminista. En l’actualitat, ja totalment consolidats, aquests centres tenen com a objectiu primordial generar, conservar i difondre informació i documentació útil per superar totes les situacions de desigualtat de gènere i perquè es tingui en compte les dones en l’espai públic, afavorint la seva participació en tots els àmbits socials. L’any 1995, les biblioteques i centres de documentació de dones de l’Estat espanyol s’uneixen i funden la Red de Centros de Documentación y Bibliotecas de Mujeres que actua com a mitjà de cooperació, intercanvi i suport entre les professionals que gestionen aquests centres i que després de 15 anys oferint a les seves participants coneixement mutu, divulgació, autoformació, coordinació, reivindicació, difusió i millora de l’accés als recursos informatius i documentals, s’ha convertit en el referent nacional i estatal de conservació del patrimoni documental, històric i bibliogràfic de les dones i de suport a l’estudi i la investigació sobre feminismes i estudis de gènere i de les dones.Imatges
Medalló a la façana de l’actual Biblioteca Francesca Bonnemaison, al carrer Sant Pere més Baix, de Barcelona. Imatge a: Libraries of the World [http://librariesoftheworld.blogspot.com/2009/04/biblioteca-francesca-bonnemaison.html].
Primer grup d’associades a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. De l’exposició: D’Institut a Centre de Cultura de Dones, 1910-2010. Centenari de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona (CCDFB, 18 de març-30 d’abril de 2010).
