Els feminismes de Feminal, per Isabel Segura Soriano
Feminal no va ser una flor d’estiu. S’inscrivia en una llarga i diversa tradició de publicacions de dones que, des de mitjans del segle XIX, van crear opinió a
Catalunya.
El primer número de la revista
Feminal, va aparèixer el
28 d'abrilde 1907. Amb periodicitat mensual,
Feminal va tenir una vida continuada fins el
1917. I, després d’una llarga pausa, el mes d’abril
1925, reprenia la seva activitat.
Amb
Feminal, va aparèixer una nova estètica i una nova ètica en les revistes de dones. Dit d’una altra manera,
Carme Karr, la directora, per formular la seva ètica ho va fer a través d’una estètica, la de la modernitat.
Feminal es concentrà en dos objectius: la defensa dels drets de les dones a l’educació i a la professionalització. Amb tot, en la segona etapa de la publicació, el
1925, la defensa dels drets civils i polítics per a les dones, es convertí en el seu eix programàtic. La Dictadura de Primo de Rivera havia reconegut l’accés de les dones solteres i a les vídues amb pàtria potestat als càrrecs polítics. Des de
Feminal es reivindicà els drets polítics per a les dones sense restriccions.
La
fotografia, més que no pas el text, va ser utilitzada per a visibilitzar les dones en àmbits professionals poc feminitzats, donar valor a les seves creacions, amb la voluntat de elaborar discurs i incidir en un canvi de mentalitats.
La imatge en la revista
Feminal tingué una gran importància. Les seves planes eren il·lustrades amb dibuixos, gravats, pintures però, sobretot, amb fotografies, un invent relativament recent. Feia uns cinquanta anys que s’havia inventat la fotografia i pocs, molts pocs anys, que aquesta podia reproduir-se en els mitjans de comunicació escrita amb gran tiratges. La utilització de dues tintes produïa a més a més un atractiu efecte de color.
En una revista on la imatge és tan important, l’espai reservat a les il·lustradores també ho era.
Lluïsa Vidal, primera dona que es professionalitzà en la pintura a
Catalunya, va mantenir una col·laboració permanent amb
Feminal i
Lola Anglada, pràcticament s’estrena com a il·lustradora amb la revista. No hem sabut trobar cap fotògrafa professional entre les col·laboradores, sí en canvi, els fotògrafs més reconeguts del moment. Això no vol pas dir que no hi haguessin dones fotògrafes.
Carme Karr, per a fer possible el seu projecte, es dotà d’un equip de competents corresponsals a
França —
Violette Bouyer, escriptora— i a
Anglaterra —
Rochel Challice, membre del Lyceum Club de
Londres i traductora. En les seves cròniques donaven fidel informació d’un fort i vistós moviment feminista, centrat en aquell moment en la reivindicació de drets polítics per a les dones, especialment el dret de
vot, i també en retrataven algunes de les seves protagonistes. Les Pankhurst eren habituals en les planes de
Feminal. Una informació, la del moviment feminista internacional, que es convertia en un punt de referència —gairebé en un contrapunt— per a la tasca que la direcció de la revista duia entre mans.
Carme Karr també demanà la col·laboració de dones de gran prestigi a
Catalunya i a l’Estat:
Caterina Albert,
Dolors Monserdà,
Palmira Ventós o
Carmen de Burgos Seguí, la qual exercí les funcions de corresponsal a
Madrid. La revista, però, també va obrir les seves planes a d’altres dones que no eren tan o no gens consagrades com les dones que hem citat abans.
Així doncs,
Carme Karr, quan es posa a fer una revista configurada com a mitjà de comunicació de masses des de la qual informar, conformar i legitimar la dona moderna, ho va fer amb gran audàcia i ambició per tal de comptar amb tots els recursos tècnics i humans.
Imatges
Per saber-ne més:
Els feminismes de Feminal. Exposició. Institut català de les Dones [
http://gencat.cat/icdones/exposiciofeminal.htm].
Carme Arnau, “Carme Karr i Feminal”,
Revista de Catalunya, 221, 2006, pp. 85-96.
