Concepció Soler i Serra, o les “indianes” a Catalunya, per Núria Jornet Benito
Al Garraf i al Maresme, d’una manera especial entre el conjunt de comarques catalanes, la historiografia ha constatat la petjada que han deixat els anomenats “indianos” o “americanos”. Poc sabem, encara, de les dones, que d’alguna manera, directa o indirecta, participaren en uns moments en què el territori avançava cap a la industrialització, en ple apogeu i dinamisme de la classe burgesa. Poc sabem, també, de les dones que, tot i que de manera escadussera, anaren a “fer les Amèriques”, tal com demostren els permisos per viatjar a Amèrica des del Garraf, entre 1778 i 1862, que recull l’historiador Raimon Soler: Anna Alegret, soltera, des de Vilanova a l’Havana, el 1835; Teresa Mayol Escofet, casada, el 1820, des de Vilanova a Puerto Rico; Pelegrina Ferret Sans, soltera i “propietària”, de Sitges, que s’embarca cap a Santiago de Cuba el 1846; Tecla Llort, vídua, que ho fa des de Vilanova cap a l’Havana, el 1832; o les germanes Trinidad, Luz i Dolores Villalonga (la primera casada, les altres dues solteres) que surten de Sitges destinació Cuba el 1851... Són alguns dels noms de dones que poden reflectir moments i trajectòries vitals per descobrir. Concepció Soler i Serra no va viatjar a Amèrica, sinó que hi nasqué l’any 1825, a La Havana, de família de catalans que havien emigrat a les Antilles. Era filla de Pau Soler i Roig, conegut com “Sardet”, vinculat al comerç amb Amèrica, i de Josefina Serra i Vidal. El pare havia anat a Amèrica només amb 9 anys, el 1803, a la botiga que la família tenia a San Juan de Puerto Rico; i hi va tornar el 1816. D’aquí es va traslladar a Cuba, a Matanzas, sembla que associat amb Sebastià Gumà. A Cuba es va casar amb Josepa Serra Vidal, neboda d’un dels principals “indianos” vilanovins que vivien a l’illa, Josep Antoni Vidal i Pascual, qui ajuda la parella en la creació d’un comerç dedicat a la roba. Vers el 1840 la família retornava a Vilanova i la Geltrú. Poc després d’aquesta tornada, Conxita es casava, a l’edat de 19 anys, amb Josep Ferrer i Vidal (1817-1893), fill d’un boter dedicat al comerç de vins i aiguardents. Ella va aportar al matrimoni una casa a l’Havana (que li havia llegat el seu oncle-avi Josep Antoni Vidal i Pascual) i 7000 duros: 4000 del seu pare (2000 en el mateix acte de signatura dels capítols i 2000 més quan nasqués el primer fill), i 3000 de la mare (l’origen dels quals eren uns capitals que havien d’arribar d’Amèrica). El mateix any en què se signaven els capítols matrimonials (1844), el seu espòs aconseguia ser l’únic director de la Fàbrica de la Rambla i , amb l’ajuda del seu sogre, podia tirar endavant l’any 1849 l’anomenada “Fàbrica de Mar, José Ferrer i Cia”, en el seu moment un dels establiments industrials més ben equipats del país (la primera en nombre de fusos i la cinquena pel nombre d’operaris i per la força motriu del vapor) i una de les empreses tèxtils que van configurar el paisatge industrial de la Vilanova de mitjan segle XIX. Un teixit industrial que es creava amb bona mesura amb capital procedent del comerç i amb inversors i protagonistes que tenien vincles amb el món colonial antillà. Amb el matrimoni s’estrenyien els vincles indians, ja mantinguts pel propi espòs i ara afermats amb el casament amb Conxita, nascuda a Amèrica i de família d’indianos, i ell consolidava sens dubte la seva posició econòmica i social. Poc més coneixem d’ella. Tingué 7 fills: Josepa Lluïsa, Josep Anton, Joan, Lluís, Carme i Concepció; i un primogènit mort durant l’epidèmia de còlera de Catalunya (1854). De les filles, sabem que una, Josepa Lluïsa, era monja de Pedralbes; una altra, Carme, es casà amb Josep Maria de Pallejà, marquès de Monsolís; i la darrera, Concepció, ho feu amb Ignasi Girona Vilanova, nebot del banquer Manuel Girona. Dels fills, Josep, ennoblit el 1921, es casà amb una Güell; i Joan, amb una Goytisolo. El més conegut dels fills barons, Lluís, estigué vinculat als cercles regionalistes, i participà en la creació de la fàbrica de ciments Asland i de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis. Sabem que a partir de 1857 la família passà a viure a Barcelona, per l’activitat política del marit, on Conxita adquiriria un solar al Passeig de Gràcia de Barcelona (núm. 27), que apareix ja edificat en l’inventari post-mortem (1894) del seu espòs. Aquest document ens aporta algunes dades interessants més sobre els béns de Conxita: dues cases, també al Passeig de Gràcia i una altra al carrer Sant Gregori de Vilanova, adquirides pel matrimoni (una tercera part de les quals pertanyia a Conxita); dues cases més a Vilanova, una peça de vinya i una heretat a Sant Miquel d’Olèrdola (que procedien de l’herència materna de Conxita); i 4 cases al carrer de Soler de Vilanova (procedents de l’herència del pare). Conxita moria el 1873. El seu nom ha restat en el nomenclàtor urbà de Vilanova: el carrer que, a tocar de la fàbrica que el seu espòs fundà amb l’ajuda de la seva família, i que encara avui conserva una renglera de cases baixes. El 1854, la mare de Conxita presentà el projecte del mestre d’obres Josep Feliu per construir aquestes cases molt modestes, al carrer Nou (com es coneixia llavors el carrer), consistents en uns baixos amb un portal gran i una porta d’escaleta i dos pisos, amb balconet i una finestreta, de les quals se’n construïren unes 25, totes iguals, destinades a allotjament dels treballadors de la fàbrica —reproduint, parcialment, el model de poblament característic del procés industrialitzador, que tindrà la seva expansió més clara en el fenomen de les colònies industrials. Ens podem preguntar del paper de Conxita, d’una dona, en l’acció que desenvoluparen els coneguts com a “indianos” a les seves ciutats d’origen: construint edificis privats, obrint espais públics, planificant el creixement o patrocinant obres de beneficència. Un paper que, si més no amb les recerques actuals, no consta explícitament en la documentació. En l’escena, no ho oblidem, hi havia tanmateix la línia d’intervenció femenina constant en les obres de caritat (patronats, institucions d’ajut als obrers...) mantinguda al llarg del segle XIX –i que a Vilanova tindrà en Magdalena Miró, promotora de la residència-asil de la Casa d’Ampara (1875), una figura rellevant. La historiografia de les dones justament s’ha preguntat pel significat polític de la beneficència femenina i l’autoritat que s’amaga al darrera de la negociació i de la distribució de recursos i serveis a la comunitat, reinterpretant la noció d’”economia domèstica”.Imatges
Carrer de Conxita Soler. Vilanova i la Geltrú (fotografia de Rosa Maria Farriol).
Un dels vaixells de la Compañia Transanlántica Española (Patrimoni. Generalitat de Catalunya).
Magdalena Miró i Alegret de Llanusa (fotografia a Fundació Casa d’Empara http://www.casaempara.cat/).
