La mediació femenina: Aldonça de Bellera, per Teresa Vinyoles Vidal
Davant els conflictes armats, podem parlar d’un continu de pràctiques femenines encaminades a defensar-se per mitjans no violents i a proposar mediacions, iniciatives i estratègies de pau. En donarem un exemple interessant esdevingut l’any 1430 al castell de Rialb (Pallars), la protagonista del qual fou Aldonça de Bellera. Aldonça, era vídua d’Arnau Guillem de Bellera, que havia estat governador de València en temps del rei Martí. Era una dona que havia viscut en la seva pròpia família l’horror de la guerra: el seu marit fou mort l’any 1412 a la batalla de Morvedre, contra els partidaris de Ferran d’Antequera; un fill seu, adolescent, va haver de portar damunt una pica al cap del seu pare, vençut. Vint anys després, Aldonça vivia en el seu castell pallarès de Rialb, des d’on governava amb amabilitat i justícia la vila i les valls, quan fou atacada pel comte de Pallars i va optar per la resistència ferma però pacífica. Una matinada de febrer de 1430, Aldonça dormia en una cambra situada dalt de la torre del castell que donava a una terrassa, quan una dona del seu servei la va despertar dient-li que el comte de Pallars era allà i que la volia veure. Ella es va posar precipitadament un vel, va sortir a la terrassa i va veure el comte amb una cinquantena d’homes armats amb ballestes. La senyora vivia en un món femení, acompanyada de dones i donzelles, entre les quals hi havia la seva fillastra, filla natural del seu marit, de qui ella tenia cura. El comte amb els seus homes havia entrat tranquil·lament al castell; li havien obert les portes ja que la seva germana, Blanquina de Pallars, s’havia casat el 1422 amb Jaume de Bellera, fill d’Aldonça, hereu de la baronia. Qui s’havia de pensar que el comte vingués en so de guerra? Fent un incís direm que Arnau Roger IV comte de Pallars (1424-1451) fou un home violent, impulsiu i amic de grandeses, tot plegat li va crear enemics i deutes. Va violentar les dones del seu entorn: va treure del seu palau, agafada pels cabells, la seva madrastra Violant d’Orcau; va desposseir dels béns a la seva àvia Blanca de Foix, va pledejar amb la seva germana Blanquita perquè ell no li pagava el dot promès. Va mantenir pèssimes relacions amb la reina Maria, lloctinent del rei, que el va haver d’amonestar diverses vegades. En definitiva es va enfrontar amb Aldonça, la sogra de la seva germana. Tornem a l’albada d’aquell fred matí de febrer, dalt de la torre del castell encimbellat entre muntanyes, quan una dona ja madura s’acabava d’alçar del llit i es trobava a la terrassa amb el comte, un home jove, que tindria l’edat del seu fill, amb cara de pocs amics, acompanyat per un grup considerable d’homes armats. Davant el panorama, Aldonça, amb serenitat, va saludar cordialment el comte: “Deus vos do bon jorn. Com sou tant matiner?”. Són unes paraules magnífiques en una escena increïble. Aldonça no agafaria les armes, un gest impossible i inútil; però no es va posar a plorar, ni a cridar, ni a implorar, ni es va desmaiar. No va exterioritzar cap temor. Quan el comte li digué que tenia un afer pendent amb el seu fill, va respondre irònicament que encara que son fill agués mort tota Catalunya que ella, ni sos homens, no y merixen mal. El comte la va agafar pel braç i li va dir que es tingués per presa obligant-la a entrar en una cambra. La senyora de Rialb no va reconèixer la autoritat del comte, es va deixar anar, va entrar a la seva pròpia cambra i s’hi va tancar. El castell va quedar en mans d’un petit grup d’homes armats, mentre que el comte i els altres depredaven el poble i les valls. Aldonça va continuar a la torre i des d’allà enviava la seva fillastra amb ordres de pau, donava ordres als seus camperols perquè no resistissin amb les armes, es rendissin i juressin fidelitat al comte, i a la vegada s’organitzessin per denunciar els fets a la reina, igual que ho feia ella mateixa. És un clam per la pau i la vida, però també de denúncia de la violència. Arnau Roger de Pallars, a mitjans de març, degut a les cartes reials, es va veure obligat a alliberar Aldonça, tot i que no ho va fer personalment sinó que va manar a la guarnició que custodiava Rialb que marxessin i retornessin la llibertat, les terres i la fidelitat dels pagesos a Aldonça. Ella no ho va acceptar, no tenia per rebudes ni vil·les, ni castells, ni homes, ni ho volia de ses mans, sinó per mans de la senyora reyna. Els soldats abandonaren Rialb; però ella es va quedar a la torre fins que el Governador de Catalunya, en nom de la reina, la va alliberar el 30 de març. Poc després, el jutge dictava sentència contra el comte de Pallars que havia d’indemnitzar la senyora i els camperols. Ens trobem amb una dona amb autoritat. Una autoritat que no imposava per la força. La pagesia la respectava i li era fidel. Ella confiava en la justícia de la reina, denunciava i demanava als seus vassalls i camperols que denunciessin. La seva estratègia fou la de la resistència pacifica: no s’enfronta, però tampoc no accepta la injustícia; no plora ni suplica, però davant de la captivitat imposada, tria on vol tancar-se. Finalment decideix per qui vol ser alliberada.Imatges
Castell de Rialp (Pallars Sobirà).
