La reforma dels monestirs femenins en la construcció de l’estat modern (segle XV), per Núria Jornet Benito
En pocs anys de diferència, a la dècada del 1490, dues abadesses dels dos monestirs de clarisses de la ciutat de Barcelona, Margarida de Rajadell, de la comunitat de Sant Antoni, i Violant de Montcada, de Santa Maria de Pedralbes, foren deposades. La raó, haver anat en contra del procés de reforma iniciat amb les visites de Juan Daza i Miguel Fenals a sengles monestirs, amb l’objectiu d’imposar un seguit de canvis que formaven part d’una reforma monàstica iniciada amb mà fèrria per la monarquia dels Reis Catòlics —autoritzats pel mateix Papat a nomenar reformadors que visitessin els monestirs de monges del seus regnes. Al darrere d’aquesta política règia trobem el franciscà fra Francisco Jiménez de Cisneros conseller i confessor de la reina Isabel, executor i part activa del procés. Significativament, les visites havien començat a terres catalanes, on es va dirimir el procés de reforma més important i on també es produïren els conflictes i tensions més significatius en diverses comunitats. Les primeres ordinacions —a Sant Antoni, datades el 30 de gener i el 28 de febrer de 1494— que s’erigien com a baluard de la reforma incidien en diferents aspectes de la vivència monàstica: imposició més estricta de la clausura (amb el control de les anomenades “escolanes” o “infantes”, instant-les a iniciar la vida de professa a través del noviciat o la modificació d’alguns dels elements estructurals d’aquella norma canònica, com ara el torn o el parlador), control dels diferents components de l’hàbit monàstic (i la conseqüent austeritat, vilesa dels seus teixits i composició) i la implantació de la vida en comú en el refetor, la infermeria i el dormitori (amb obres destacades en aquests espais comunitaris). La comunitat de Sant Antoni es va resistir a la implantació d’aquestes reformes, al·legant que anaven “contra ús i costum del monestir” i l’abadessa es negà dues vegades a complir-les, secundada per la comunitat i l’oligarquia barcelonina. A Pedralbes, els reformadors imposarien una nova abadessa, la castellana Teresa Enríquez, i Violant obriria un llarg plet fins que, entre 1504 i 1507, la Cúria romana li reconeixia el seu dret; si bé les tensions entre ambdues no es tancaren i el mateix rei Ferran optà per una tercera via: nomenar Maria d’Aragó, filla natural seva, monja agustina del convent de Madrigal, com a nova abadessa. L’altra comunitat germana, caminaria, de fet, cap a una direcció que el 1513 donaria un gir radical a la història d’aquest monestir: el seu pas a la família benedictina. Si bé al darrere d’aquestes reformes trobem també el ressò de l’esperit renovador que a l’interior de la família clarissa havia significat el moviment a l’entorn de Santa Coleta (1381-1447) —la primera comunitat coletina a la Corona d’Aragó i a la Península fou el monestir de Santa Clara de Gandia, el 1457), en els episodis descrits es dirimeixen altres aspectes com ara limitar el poder de les abadesses i finalment intentar col·locar els convents sota l’obediència observant. En el que podríem anomenar una història de llarga durada de l’espiritualitat femenina medieval, entre finals del segle XV i els primers decennis del XVI, advertim una fase de cert tancament d’estructures que coincideix amb la construcció de l’estat modern que afectarà l’espai del monestir i més en general la vivència de la religiositat per part de les dones (de manera paral·lela advertim un procés de conventualització que afectarà molts dels beateris andalusos i castellans). És un moment de tensió entre diferents poders, l’eclesiàstic i el temporal, i és també un moment que podem situar en un context més ampli de la política sexual, entenent, com diu María-Milagros Rivera, per política sexual les relacions dels sexes (la manera en què dones i homes d’un context històric concret ens relacionem amb el fet de ser home o dona) i, sobretot, les relacions entre els sexes (les que estableixen homes i dones). En aquest sentit, podem vincular aquests episodis que visqueren les dones dels monestirs de Barcelona amb un moviment més ampli que implicava retrocessos i pèrdua d’autoritat femenina —que havia parlat i parlava encara amb el llenguatge de l’espiritualitat, en contextos i espais monàstics o en d’altres propis de la religiositat no reglada, com els beateris— a través d’una política sistemàtica d’imposició de regles i en general d’una major uniformització de la vivència comunitària a través de la reforma religiosa, i un augment del poder d’institucions com l’església (amb el seu braç judicial, la Inquisició) i la monarquia (immersa, de manera especial en terres hispanes, en la gènesi i construcció de l’estat modern que camina cap a l’absolutisme).Imatges
Escut de Maria d’Aragó, abadessa de Santa Maria de Pedralbes (1515-1519), que presideix el refetor de la comunitat.
La Reina Isabel I de Castella.
Cantoral de Maria d’Aragó. MUHBA, Núm. Inventari 150.205. Pere Vivas, Jordi Puig, 2004.
