Una dama siciliana i la cort virreinal: Albira Montcada, per Laura Sciascia
El 1412, després de la restauració a Sicília de la monarquia aragonesa i l’extinció de la dinastia catalana, el compromís de Casp du al tron de Barcelona els Trastàmara: el regne de Sicília perd la seva autonomia i ara la noblesa siciliana, extenuada per anys de lluita, s’enfronta amb la nova monarquia, un poder fort, definit per Henri Bresc com a «prudent i terrible». Una tenebrosa història familiar, que té com a protagonista i triomfadora una dama de l’aristocràcia siciliana, serveix per calibrar les forces que entren en joc en aquest enfrontament, les relacions complexes que entaulen i l’arranjament que acaben establint. Entre els nobles sicilians, els Ventimiglia ocupen un lloc particular. Família antiga, d’origen lígur, senyors d’un estat feudal compacte, són presents ja a la Sicília sueva, i durant el segle xiv dirigeixen, juntament amb els Chiaromonte, l’anomenat partit «llatí», que s’oposava al partit «català». El 1375, quan a Sicília encara dominaven els barons, Antonio Ventimiglia, a penes adolescent, es promet amb Albira Montcada, una nena de nou anys; a continuació el germà d’Albira rapta la reina Maria, el quadre d’aliances canvia i el prometatge es trenca. Antonio Ventimiglia després es casa amb una Peralta, però Albira Montcada no s’esposa mai i declara que és la muller legítima d’Antonio Ventimiglia. El 1396 arriba el que la dama Albira considera un miracle: mor Margarida Peralta i, després de vint anys d’espera, als trenta anys complerts, Albira finalment retroba el seu marit. Neix una nena, que com a homenatge al tenaç amor de la mare és anomenada Constança. Però l’hereu és el fill del primer matrimoni, Francesco: l’objectiu d’Albira és aconseguir que sigui desheretat i Constança sigui reconeguda com a única hereva legítima. S’inicia una campanya d’acusacions contra l’hereu, i Antonio Ventimiglia, que evidentment correspon a l’amor constant de la dama Albira, creu les acusacions contra el seu fill. El 1408, sota la sospita de traïció, el comte és empresonat pel rei Martí al castell de Malta. Llavors el fill intenta recuperar els feus del pare, arrabassant-los a l’administració de la madrastra, però els habitants d’un dels feus el capturen i el lliuren a la comtessa. El juny del 1412 Francesco Ventimiglia es consum al subterrani del castell de Roccella, però aconsegueix fugir de la seva presó i capgirar la situació. Ara és la madrastra qui es troba presonera al costat de la petita Constança. L’empresonament de les dues dones continuarà malgrat les amenaces i les malediccions que el comte envia al fill des de la presó maltesa; i Albira dóna una prova més del seu tenaç amor fent saber al fillastre que està disposada a renunciar a tot per tornar a veure el marit lliure. No serà fins al desembre, després de l’arribada dels ambaixadors de Ferran d’Antequera, que la comtessa i la filla seran alliberades. Després de la mort a la presó d’Antonio Ventimiglia, el matrimoni de Constança amb el valencià Gilibert Centelles fa que els interessos de la dama Albira coincideixin amb l’estratègia de la nova monarquia, que procedeix a una confiscació indolora de grans fortunes feudals mitjançant el matrimoni d’hereves amb nobles catalans: la major part de l’herència dels Ventimiglia passa als Centelles, mentre que a Francesco Ventimiglia i als seus hereus només els queda Roccella i l’obstinació de reivindicar el títol de comtes de Collesano. Albira Montcada i els nous senyors del regne han vençut no només contra l’odiat parent, no només contra la descendència legítima dels Ventimiglia, sinó també contra les bases ideològiques i morals del món feudal. Però aquesta victòria d’una dona certament no és una victòria femenina. En la seva lluita contra una altra dona i el seu fill, la dama Albira se sustenta en un model de poder masculí més antic i arrelat, el del pare senyor, la voluntat del qual és l’única llei. I en aquesta història que mostra la prevalença de la voluntat de l’individu per sobre de les lleis i els principis de la tradició de grup es pot reconèixer l’extrema fragilitat de l’ordre feudal sicilià, i la mesura del poder de la dama Albira també és la del poder de l’imperi català i de les mancances de la societat siciliana.Imatges
La torre del castell de Roccella.
