Les reines d'Aragó i Sicília, de Laura Sciascia
La política matrimonial que vincula la monarquia siciliana amb l’aragonesa és més antiga que les monarquies mateixes (el 1078 una filla de Robert el Guiscard s’havia casat amb Ramon Berenguer II, comte de Barcelona), però és amb el matrimoni entre Constança de Sicília, néta de l’emperador Frederic II, i Pere el Gran, i l’expulsió dels Anjou de Sicília, el 1282, que el regne de Sicília entra en l’òrbita catalana, per ser absorbit definitivament amb el compromís de Casp. El dot de Constança de Sicília ascendia a 50.000 unces d’or i estava format per objectes de gran valor, destinats a representar de manera tangible la rica herència cultural i política que Constança aportava al regne d’Aragó: entre ells hi havia un faldistorium d’or, el tron en forma de tamboret que era un dels símbols del poder per als sobirans medievals. Totes les fonts, començant per Dant, coincideixen a destacar les excepcionals qualitats humanes de Constança, que van quedar demostrades quan Roger de Llúria va fer presoner el fill de Carles d’Anjou i fou precisament la reina qui el salvà dels sicilians que el volien linxar per venjar Manfred i Conradí. Durant el segle XIV es va ampliant una relació política i familiar que, des de l’esplèndida i maquiavèl·lica reina de la nit que fou Elionor, tercera muller de Pere el Cerimoniós i mare de Martí l’Humà, i passant per Constança d’Aragó, filla de Pere IV i Maria de Navarra, es clou amb Maria de Sicília. Després de la mort de Frederic III i del seu fill Pere II, el tro sicilià passa a mans primer de Lluís i després de Frederic, tots dos menors, mentre esclaten les lluites entre faccions baronials: en aquest context, la filla gran de Pere II, Elionor, fuig del control dels nobles sicilians per poder casar-se amb Pere IV d’Aragó. Com a reina d’Aragó, Elionor remou cel i terra per aconseguir per a si mateixa o per als seus fills el tempestuós regne de Sicília. El matrimoni de la fillastra Constança amb el rei de Sicília és una història rocambolesca, perquè els nobles sicilians volen impedir a qualsevol preu la unió del rei amb la princesa aragonesa. Constança amb prou feines tindrà temps de donar a llum una filla i morirà de pesta el 1363. El seu sepulcre, a la catedral de Catània, dóna testimoni del programa polític vinculat a la seva persona: diferent tant dels sarcòfags de pòrfir de la tradició normandosueva com dels sarcòfags d’edat clàssica reciclats per Frederic III i els seus descendents, el sepulcre de Constança, igual que la majoria de les tombes reials d’Europa, com les tombes de Santes Creus i Poblet, és un gisant: és evident la intenció de representar, en el cor de la Sicília dominada per l’anomenat partidisme català, el pes de l’aliança amb Pere IV i Aragó. Maria, filla de Frederic IV i Constança, reina als 14 anys, raptada als 16 per Guillem Ramon de Montcada, lliurada a Martí l’Humà, casada gairebé als 30 amb Martí el Jove, no és més que un fantasma de la monarquia siciliana: “statua seu umbra”, com la defineix un súbdit. El segon matrimoni de Martí el Jove, amb Blanca de Navarra, marca, abans i tot de la fi de la dinastia barcelonina i l’arribada dels Trastàmara, el final de la qüestió siciliana. Blanca, l’última reina, esdevé un mite. Tots diuen que era bellíssima: el sogre, que havia confiat els seus regnes a aquesta noia sàvia, atractiva i “endreçada”; Andria de Anfuso, poeta sicilià, que n’admira la bellesa i la majestat, i li atribueix les capacitats taumatúrgiques que li confereix la sacralitat de la Corona; i, finalment Lorenzo Valla, que explica la picant història del vell, lleig i ambiciós Bernardo Cabrera, qui, enamorat de la reina, la segueix per tot el regne i acaba obligant-la a fugir en camisa de dormir i nedar fins a un vaixell per refugiar-s’hi. La bellesa de Blanca esdevé, en l’agonia del regne, la metàfora de les esplendors de la monarquia creada pels normands, un fantasma consolador, que sobreviu durant segles.Imatges
Tomba de Constança d'Aragó, reina de Sicília. Catània, catedral (foto de Pilar Viladomiu).
Olite, claustre de Santa Maria la Reial. La reina Blanca de Navarra.
