Les dones de les Vespres sicilianes (1282-1287), per Daniela Santoro
30 de març de 1282, dilluns després de Pasqua: des de la església de l’Esperit Sant de Palermo, contra la rapacitat i l’avarícia dels Anjou, s’estén per tota l’illa la revolta de les Vespres. El detonant havia estat la vulgar ofensa d’un soldat francès a una dona de Palerm —«temerarius illam in utero titillavit», escriu Nicolò Speciale—, identificada de vegades com la filla d’un dels promotors de les Vespres, el capità de Palerm Ruggero Mastrangelo. De la violència cega perpetrada contra moltes dones de l’illa no en va escapar la bella Gammazita, originària de Catània, ultratjada el seu dia de noces: davant la impossibilitat de fugir, recorda un cant popular, es va ofegar en un pou. Una brutalitat contra les dones de la qual no en van ser innocents els mateixos sicilians, decidits, segons escriu Amari, a extirpar de l’illa «qualsevol semença francesa»: no van perdonar ni els nens lactants, degollats «sobre els pits de les mares», ni les dones encinta, i van arribar a arrancar el fetus del ventre de les sicilianes prenyades del semen de l’opressor. En esvair-se la il·lusió d’una Sicília independent, va prevaldre la solució monàrquica vinculada a la tradició sueva: el final atroç el 1266 de Manfred, fill de Frederic II i Bianca Lancia, va dur l’hereva Constança —«mare de l’honor de Sicília i Aragó», canta Dant al Purgatori— a demanar justícia al seu marit, Pere III d’Aragó, i a persuadir-lo de reivindicar el regne del pare. A la venjança contra l’enemic d’Anjou, que havia promogut Constança amb les seves llàgrimes, van contribuir, amb els mitjans de què disposaven, moltes dones de l’illa; una dona de Corleone, per exemple, va llançar una roca des de la muralla, probablement un morter de pedra, potent fins al punt de colpejar a matar. Les nobiles matrone de Messina, dones de les Vespres per antonomàsia, van participar activament en les operacions de defensa de la ciutat i la vella muralla: foren capaces de resistir, vetllant, al setge, a la fam, a les ferides. Recorden l’episodi i celebren les dones de Messina, «les millors i més grans de la terra», els versos de Giovanni Villani: “Oh, quina gran pietat/ Per les dones de Messina,/ Veient-les desgrenyades / Carregant pedres i calç viva. / Déu li dóna molèstia i sofriment, / A qui vol destruir Messina”. Fou decisiva la contribució de Dina i Clarenza; durant un assalt nocturn, Dina llança una gran roca i colpeja violentament els assaltants, que cauen a terra; Clarenza, tocant les campanes amb un martell, dóna l’alarma per cridar els homes a les armes. Llavors Alaimo da Lentini, un dels promotors de les Vespres, arremet contra els Anjou. Alaimo, capità de Messina i Catània, destinat a la primera, confià la direcció de la segona a Macalda Scaletta, que s’havia casat amb ell en segones núpcies: dona de feroç sensualitat, gelosa de la reina Constança —que tant havia influït en la decisió de Pere III d’embarcar-se en l’aventura illenca—, Macalda actua com si fos la sobirana de l’illa. Acusat de traïció, Alaimo és empresonat fins al 1287: embarcat cap a Sicília des de Catalunya, el llancen al mar, embolicat en un sac, en divisar les costes sicilianes. Arrestada el febrer del 1285 amb els fills a Messina, Macalda és tancada al castell Matagrifone: amb la supèrbia de sempre enganya el temps jugant, ja a la seva cinquantena, amb els altres presoners. En una fase posterior de la guerra, durant el regne de Pere II, es repeteixen els atacs dels Anjou contra l’illa: de la pèrdua de Lipari el 1339 se’n fa responsable a Orland d’Aragó, que és empresonat. Camiola Toringo, dona originària de Siena que s’havia establert a Messina després de les Vespres, en paga el rescat a canvi d’una promesa formal de matrimoni, que Orland, en tornar a la pàtria, no respecta. Camiola —malgrat que un tribunal públic considera vàlida la promesa— prefereix la vida monacal a lliurar-se a un home que la rebutja: fou elogiada per això en el De mulieris claris, de Boccaccio, que va entreveure en aquest acte de rebel·lió l’expressió d’una lliure elecció.Imatges
Domenico Morelli, Les vespres sicilianes, Museo di Capodimonte, Nàpols.
