El socors als captius a la Barcelona del segle XIII: Maria de Cervelló i les primeres mercedàries, per Concepción Rodríguez Parada
Al segle XI s’inicià al si de l’Església un moviment de reforma amb l’objectiu d’aconseguir la renovació moral del clergat i la recuperació de l’ideal evangèlic de pobresa, el qual donà com a resultat nous models de vida apostòlica, sobretot per als laics, basats en la predicació itinerant, en la vida activa i en l’opció de la pobresa radical, tot seguint l’exemple de Jesús i el de les primeres comunitats cristianes. Aquestes reformes cristal·litzen en el segle XIII en la formació dels ordes mendicants (franciscà-clarissa i dominic) o bé en el naixement d’associacions caritatives nascudes per atendre les necessitats de segments de població marginada (pobres, malalts, infants, dones, etc). Els frares de l’almoina o mercedaris, fundats a Barcelona el 1218 per Pere Nolasc, participen plenament d’aquest ambient espiritual en tenir com a finalitat redimir els cristians caiguts a mans dels musulmans. Per a dur-la a terme, foren esperonats tant pel poder reial com per l’Església, que veien en els captius la imatge del Crist sofrent de la Passió. Com passà amb altres ordes religiosos, al redós del convent barceloní de la Mercè va formar-se una comunitat informal o casa de beguines, sota el guiatge espiritual d’un confessor, fra Bernat de Corbera, les quals portaven una vida d’oració i caritat vinculada a l’acció apostòlica mercedària tot tenint cura dels captius alliberats ingressats en l’hospital de Santa Eulàlia de Barcelona, recollint almoines per pagar-ne el rescat o bé exercint un magisteri espiritual entre els seus convilatans. Les notícies que tenim de les primeres mercedàries: Santa Maria de Cervelló (1230-1290) i les seves companyes Isabel de Bertí, Eulàlia de Pinós, Maria de Requesens i Colàgia són escadusseres. La seva trajectòria vital l’hem de reconstruir a partir de dues biografies de la santa escrites per dos autors medievals. La primera d'elles la començà el seu contemporani fra Joan de Laes. Qui l'acabà, però, el 1401, fou fr. Guillem Vives, prior del convent de la Mercè de Girona. La segona fou escrita per un canonge de la catedral de Girona per encàrrec de Guillem de Cervelló, virrei de Sardenya i parent de Maria. Els exemplars conservats no són pas de l'època, sinó que es tracta de transcripcions fetes al segle XVIII autenticades davant notari. Ambdues obres presenten una estructura formal similar: són relats breus en llengua llatina, redactats en tercera persona, que descriuen la vida piadosa i mística de Maria. L’escrit de fra Joan sembla redactat a partir de la biografia suposadament escrita per la mateixa Maria. La seva Vita, com altres vides medievals escrites per dones, expressa els seus coneixements i experiència de fe. Així mateix, mostra el procés comú seguit per alguns ordes religiosos femenins constituïts formalment més tard a partir de comunitats de beguines. Pel que sabem, Maria comença el seu propi camí de perfecció des de casa estant, en exercir la caritat a l'hospital mercedari i fent vots de virginitat, i de silenci o clausura. En aquests moments es vesteix amb "casaca de drap gruixut" i es talla els cabells, com a mostra de la seva consagració a Déu. És ara també quan comença a escoltar els sermons de fr. Corbera. Amb 30 anys, i després de la mort del pare, comença una vida de comunitat amb la mare a prop del convent de la Mercè. Reparteix els béns familiars entre els pobres i vesteix l'hàbit de terciària, més tard que fr. Corbera demanés al Concili de Tarragona (1260) la presència de religioses en les tasques de suport a la redempció de captius desenvolupades pels mercedaris "" (ACA, Manuscritos de la Orden de la Merced, núm 91). Segons el p. Gazulla, historiador mercedari, Maria visita les fundadores de l’orde de Santa Clara a Barcelona, Agnès i Clara, que "
”. Morta la mare el 1265, la santa passa a conviure amb Eulàlia, Isabel, Maria de Requesens i Colàgia. No podem parlar encara d'una congregació religiosa reglada sinó més aviat "d'una comunitat informal de dones inspirades en els principis dels ordes mendicants, vinculades a l'acció exercida per aquestes" (Jornet i Rodríguez, 2005). La llegenda ens parla que el 1283 un vaixell que retornava de fer una redempció estava a punt de naufragar per la tempesta. Maria anà a trobar-lo corrent sobre les aigües i en arribar, digué: “No tingueu por, Déu és amb vosaltres” i la mar s’encalmà. És per això que se la coneix sota les advocacions de Maria del Socós o del Socors i és invocada com a patrona dels navegants. Molt poc després de la seva mort, els ciutadans de Barcelona li reconegueren els dons de la profecia i del miracle i de manera immediata s’inicià un ampli culte popular que culminà el 1380, amb els trasllat de les seves despulles incorruptes. El seguici estava encapçalat per Pere el Cerimoniós, el bisbe Pere de Planella. Les primeres constitucions redactades pel mestre general fra Pere d’Amer el 1272 sols dedica un capítol, el XVI “Com sian rebudes les sors”, a parlar de les religioses i això des d’una òptica estrictament econòmica. La importància d’aquesta referència rau, però, en el fet que dóna carta de naturalesa a l’existència d’una comunitat mercedària femenina. Més enllà de les biografies esmentades, el coneixement sobre Maria és de caire hagiogràfic com a resultat de l’objectiu de l'orde de la Mercè, tot seguint les consignes del Concili de Trento (1545-1563) per conèixer, reconèixer i reconstruir la memòria pròpia, per la qual cosa s’ordena la creació de la figura de l'arxiver i historiador de l'orde sobre qui recau la responsabilitat d'escriure i reescriure la història de l'anomenada "centúria primera" per tal de mostrar la vigència de l’obra mercedària, difondre el seu devocionari i construir una iconografia distintiva. Amb aquest objectiu, durant el segle XVII es promouen els processos de canonització dels religiosos més il·lustres —com el fundador, Pere Nolasc, Ramon Nonat i Maria de Cervelló (1692). En aquest segle, Maria és biografiada pels mercedaris Vargas, Interián de Ayala i Esteve de Corbera, autor de Vida i echos maravillosos de Maria de Cervellón (1629) que inclouen les "Sentències espirituals" atribuïdes a la religiosa.
Imatges
Caixa del sarcòfag de Santa Maria de Cervelló. Pintura a tremp sobre fusta. Barcelona, 1380. Procedent de l’església de la Mercè de Barcelona. Museu Diocesà de Barcelona, 463.
Dones religioses dedicades a la vida activa a la misericordia. París, Biblioteca Nacional, Ms. Lat. 8846. Inicis del segle XIII.
