Vocació de testimoni: Rosa Serra i Sala, o el viatge d'una investigadora per descobrir la intervenció dels quàquers en la guerra civil espanyola, de Caroline Wilson
Rosa Serra i Sala (Granollers, 1956), professora i historiadora, escriptora de llibres d’història i infantils, es va implicar en un projecte per recollir les experiències de gent gran que en la seva infantesa havia sobreviscut a la Guerra Civil. Els pares de la Rosa, tal com explica en el llibre que acaba de publicar, Entre dos focs, havien sobreviscut a la guerra, tot i que com moltíssims espanyols i els seus fills ho van fer passant fam i presenciant esdeveniments traumàtics. La Rosa volia explorar el sofriment dels infants durant aquell període, entendre fins a quin punt els va canviar la vida per sempre més. Durant les entrevistes, li va cridar l’atenció aquest comentari: “Els quàquers ens donaven pa i llet”. Qui són els quàquers, es preguntava. Aquests comentaris a l’atzar –o potser no tant a l’atzar– van fer que la Rosa emprengués un llarg viatge d’investigació, recerca i entrevistes que, al cap dels anys, ha acabat donant lloc primer a una tesi doctoral i després a un llibre. Al llarg de la història, els quàquers han intervingut i ajudat discretament en zones en conflicte d’arreu del món durant temps difícils. La Rosa es va quedar impactada pel que va aprendre dels quàquers: el procés a través del qual van saber que havien d’actuar per ajudar els infants d’Espanya (conegut com a Quaker business method, ‘mètode quàquer de fer negocis’), l’eficient manera com van organitzar després els vaixells per transportar farina i llet a través de l’oceà Atlàntic, i com van donar continuïtat a aquesta activitat creant refugis perquè els infants poguessin fer unes vacances lluny de les zones en guerra de Catalunya. També la va impressionar la poca publicitat que es van donar a si mateixos. Van organitzar la distribució del pa i la llet a través de les escoles perquè van veure que era la manera més eficient d’arribar al màxim nombre de criatures. A diferència d’altres organitzacions religioses, no exigien cap adhesió a la seva fe; de fet, després de la guerra els van fer fora d’Espanya perquè van insistir a continuar ajudant infants dels dos bàndols. La seva neutralitat i el seu testimoni de pau els va acabar tornant inacceptables als ulls de la dictadura i van marxar, per tornar d’una altra manera als anys seixanta, en forma d’una reunió de quàquers (Quaker Meeting) que encara existeix avui dia. Del desig de la Rosa, un desig que la va portar a dedicar una enorme quantitat de temps i recursos a treure a la llum aquesta història, els quàquers en dirien unconcern (‘preocupació’, ‘inquietud’, ‘interès’). Un concern, en el llenguatge quàquer, es pot experimentar com una càrrega, una consciència, una crida a emprendre una acció determinada, i és aquest concepte el que porta els quàquers a treballar i oferir ajuda en zones conflictives d’arreu del món; de fet, la naturalesa d’un concern s’entén com un impuls de Déu, o del Diví, per emprendre algun tipus de treball, no necessàriament en llocs tan remots o d’una manera tan dramàtica. És interessant que la Rosa, algú que no tenia ni idea de qui eren els quàquers, se sentís impulsada a fer precisament aquest treball, a implicar-s’hi d’una manera tan profunda i durant tant de temps, fins que va desenterrar aquesta història i la va poder oferir al món en forma de paraules i imatges. Parlant amb ella al final del procés, era evident que havia actuat en resposta a una vocació de ser testimoni d’una història gairebé oculta al nostre país. Per fi se sentia preparada per deixar-ho estar i descansar després de ser fidel a una força que l’havia empès durant un important període de la seva vida. També era evident que, en certs aspectes, ni tan sols ella entenia per què s’havia sentit cridada a fer aquest treball. Només sabia que havia d’obeir, i la seva tesi doctoral i el llibre són els fruits d’aquesta obediència. Actualment ja no solem parlar en aquests termes; parlar d’obeir a una vocació ens fa pensar en una vida religiosa que associem a una renúncia del món (encara que la gent religiosa probablement qüestionaria –i amb raó– aquesta idea). Tanmateix, malgrat la nostra confusió contemporània sobre com posar paraules (fer ordre simbòlic) al nostre jo espiritual, el viatge que va emprendre Rosa Serra i Sala i el seu esforç per donar-li una forma que pogués compartir amb els altres, és un exemple de fidelitat a l’ànima, als seus impulsos i la seva guia, un veritable exemple de fer ordre simbòlic.Imatges
Coberta del llibre de Rosa Serra i Sala, Entre dos focs.
