Dones catalanes a Amèrica: allò que ens diuen els textos colonials americans, de Patrícia Martínez i Álvarez
A finals del segle XV la reina Isabel de Castella, casada amb Ferran d’Aragó, va escriure, en el seu testament, que les terres acabades de descobrir a Amèrica només podien ser benefici dels seus súbdits. Va deixar escrit, també, que no havien de fer a les Índies d'Amèrica, abusos contra la gent que poblava aquell territori i que, més aviat calia evangelitzar-los. Se n’ha parlat molt, i escrit molt, de si “els seus súbdits” eren només els homes de Castella, de si amb el seu testament havien quedat exclosos de dit benefici els homes d’altres llocs de l’unificat regne, i s’ha discutit molt si després de la seva mort, el Rei Ferran i després la reina Joana, devien haver aixecat aquella exclusivitat, si és que n’hi havia hagut i, per tant, si hi havien pogut participat els catalans. La documentació que conservem ens explica que la conquesta d’Amèrica la van dur a terme homes i que poc després, per a construir-hi l’ordre colonial i sostenir-lo, aquests van reclamar la presència de les dones que havien deixat a la Península. Moltes dones del sud de la península, i també de Castella, van viatjar a Amèrica entre els segles XVI i XVII, però és cert que en tenim molt poca, de documentació, que parli de dones catalanes a Amèrica en aquell temps. La colonització d’Amèrica va consistir en construir discursos que legitimessin la supremacia dels homes blancs, espanyols i cristians, i en poder recórrer, de fet, només ells, a les institucions que administraven la justícia, l’economia i les relacions de poder. És cert que es conserven documents que diuen que hi havia denúncies pels abusos contra la població indígena, però el present ens explica, encara, que l’ordre colonial va sostenir-se més enllà que de tant en tant aparegués alguna veu dissident o més enllà que de tant en tant hi haguessin intents per regular la violència que s’exercia contra les poblacions indígenes i negres primer, i contra les persones no nascudes dins la legitimitat dels matrimonis cristians després. Per això, perquè la colonització va ser un procés de violència simbòlica, física i religiosa fonamentalment, i malgrat els discursos i les intencions masculines, la història de les dones a l’Amèrica colonial cal buscar-la fora de tot aquest teixit. Si busquem així apropar-nos a la història de les dones a Amèrica trobarem, per exemple, com grans ciutats colonials com Lima —paradoxalment dita “la Ciudad de los Reyes”— van ser espais de vida molt més femenina que masculina, en els quals moltes dones vingudes de Castella, moltes dones ja nascudes a terres americanes, dones negres i dones indígenes convisqueren mentre els homes seguien colonitzant terra endins. Aquesta convivència es va donar, fonamentalment, en espais de vida religiosa. La construcció i fundació de moltes institucions religioses va tenir com a protagonistes homes: germans, pares i també marits les fundaven perquè allà, sense estar exposades als perills del món, guardessin l’honor d'ells i reproduïssin l’ordre colonial establint relacions jeràrquiques segons colors de pell i cognoms. El que va passar, però, va ser que les dones crearen un altre món dins les seves cases religioses. El recolliment, la solitud, el trobament amb una mateixa i la convivència entre unes i altres va donar lloc a la creació de noves genealogies: les dones de nom legítim regalaven el seu cognom a les dones esclaves i, en les seves experiències místiques i espirituals, són famoses algunes dones per haver viscut molt més enllà del mandat colonial. El viatge femení, ens diu sobretot la documentació de les institucions religioses de l’època, s’originava per anar a fer companyia l’home colonitzador i l’home colonitzador pretenia sempre, diu també la documentació que conservem, controlar aquest viatge: moltes d’elles rebien d’ells la indicació, per carta, de com havien de vestir quan viatgessin i de com hi haurien de viure, un cop hi arribessin. El fet que la documentació no ens deixi veure l’existència de dones catalanes fent aquest viatge i vivint en les cases de recollides, en les de divorciades i en els monestirs, ens permet sospitar que, efectivament, bé perquè legislació no ho facilitava, bé perquè Catalunya visqués un altre procés en aquell moment, la població catalana no fou part significativa d’aquell moment de la història d’Amèrica. Moltes de les experiències de significació de l’Amèrica llatina, en temps més recents, que recorden algunes de les experiències que aquelles dones castellanes van tenir durant els segles XVI i XVII o entrat el segle XVIII, les han tingut dones religioses i en els darrers temps sí que n’hi ha hagut moltes, de dones catalanes i religioses, que han fet viatge a Amèrica per a viure Amèrica en la pell, en un temps en què a Amèrica ja no s’hi anava a colonitzar.Imatges
Monestir colonial de Santa Catalina, Arequipa, Perú.
