Limitar l'autoritat de les beguines: el procés contra Na Prous Boneta (1325), de Blanca Garí
A principis del segle XIV, en l’època que al nord de França es processa i condemna la beguina Margarita Porete i al sud es persegueix els espirituals, va viure a la ciutat de Montpellier, capital del Regne de Mallorca, una beguina anomenada Na Prous Boneta. Nascuda el 1296 o 1297 en el proper poble de Saint Michele de la Cadière, Na Prous va mantenir a la ciutat, al costat de la seva germana Alisseta i d’una amiga de nom Alaraxis, una casa que romania oberta a dones i homes d’un corrent que es reconeixia a si mateix amb el nom de “pobres germans i germanes de la penitència” (és a dir, de la conversió o metanoia), afins al franciscanisme espiritual i a les doctrines de Pere Joan Olivi. En ser laics que portaven una vida espiritual, els membres d’aquest corrent foren sovint denominats “beguins i beguines”. Des de finals del segle XIII els pobres de la penitència van caure sota sospita d’heretgia, i des del 1318 es cremaren a la foguera els primers condemnats. Famosa en la memòria del grup serà, per exemple, la foguera de Girona. Des d’aleshores, l’heretgia perseguida es coneixerà amb el nom curiós de “heretgia dels beguins i beguines cremats”. Na Prous va ser detinguda amb les seves companyes la primavera de 1325 i el 6 d'agost de del mateix any prestà declaració “per pròpia voluntat i gràcia, i sense interrogatori” davant del tribunal de la Inquisició de Carcassona presidit pel dominic Enric de Chamayo. En no voler respondre les preguntes dels seus acusadors, Na Prous no espera a la presó l’interrogatori dels jutges —cosa que sí que patiren les seves companyes, uns mesos més tard—, sinó que reclama per a ella la capacitat de construir un discurs partint de la seva experiència viva de Déu. El seu discurs és una autobiografia espiritual autèntica que proclama molt alt davant les jerarquies de l’Església de Roma el que pensa i el que creu. Segons aquesta confesió o autobiografia, Na Prous va ser no solament una dona laica que portava un vida religiosa, com una més d’entre les beguines de tendències espirituals franciscanes, sinó que va ser també i sobretot una dona marcada per experiències místiques i visionàries, conscient de la seva missió en la transmissió i magisteri d’un missatge revelat als altres, dones i homes. Na Prous afirma, entre d’altres ensenyances, que és l’encarnació de la paraula viva i diu d’ella mateixa que, com Crist que fou blasmat en el seu cos, ella també ho serà en el seu “cos de paraula”. L’experiència de Na Prous porta l’empremta de la mística del cor i d’altres corrents de l’anomenada mística femenina, i està impregnada i construïda en el context de les pràctiques devocionals i espirituals que recorren l’Occident medieval dels segles XIII i XIV. El resultat és un text sorprenent que expressa en el llatí dels notaris de la Inquisició, tot i que pinzellat de frases en el provenzal matern de la processada, un relat que va ser pronunciat en primera persona amb la convicció que la consecuència directa era la foguera. Podem suposar que la condemna explícita a l’església secular i les idees sorprenentment radicals que expressà aquesta dona —com les que expressaren uns anys abans els guillermites de Milà de la seva mestra Guillerma, en afirmar que ella era l’encarnació de l’Esperit Sant—, van resultar molt difícils d’acceptar per molts dels que la conegueren. Cap home i només algunes dones, si més no segons els interrogatoris davant la Inquisició, sembla que la creien en allò que pertoca a la seva “divinització”; però ni els uns ni les altres la denunciaren o deixaren de freqüentar-la, fins i tot el sacerdot fra Ramon de Juan. En qualsevol cas, el prestigi de Na Prous va romandre aparentment intacte en els cercles beguinals del Languedoc, a Montpellier, i després al Mur, la presó de Carcassona on va estar 3 anys, des de 1325 fins la seva mort el 1328, i on sembla que va actuar, amb èxit, de consellera de moltes persones i de defensora de la seva pròpia causa. Possiblement va ser a causa d’aquest prestigi, del qual va gaudir sense cap mena de dubte, que l'inquisidor la condemnés no solament com a heretge sinó també com heresiarca, és a dir, mestra en l’heretgia. I també fou segurament per aquest motiu, que la cremaren —aconsellats pel Papa que temia una revolta popular— a Carcassona i no a Montpellier, ciutat que l’havia vist créixer i on havia exercit el seu magisteri. Sabem, doncs, que els jutges del passat, tot i condemnar-la, varen reconèixer la seva autoritat. No ha estat així en el present. Al segle XX, els estudis que se li han dedicat l’han considerat sovint com un cas aïllat, una nota a peu de pàgina en la història de l’heretgia a l’Occident, una dona excèntrica i trastornada per la seva missió. Tan sols recentment, rellegint el procés sota una nova mirada, hem anat redescobrint la força i l’autoritat de les paraules i de l’experiència de Na Prous Boneta.Imatges
Inicial historiada on Bernat Gui entrega la Practica a Joan XXII. Bibliothèque municipale de Toulouse, Ms 481, fol. 001r.
