Heretges medievals: les dones valdeses al Languedoc, sostenidores i predicadores, de Mireia Vidal Quintero
A partir del segle XII van aparèixer arreu d’Europa tot un seguit de moviments que maldaven per una major participació dels laics en l’esfera espiritual, tant dins com fora de l’església, i que en especial buscaven reformular el concepte de “vida apostòlica”, tot vinculant-lo a la lliure predicació de l’evangeli i a la pobresa. Les beguines, els càtars o el Lliure Esperit als marges de l’església, o els ordes mendicants en el seu si, en són bon exemple. La majoria d’aquests moviments van articular a més l’experiència espiritual femenina, almenys en els seus primers estadis. Aquest fou el cas del valdesianisme, poc conegut a la nostra terra però que arrelà de forma considerable al Languedoc. Els valdesos van aparèixer per primera vegada a Lió de la mà de Pere Valdès, entorn la dècada de 1160, un comerciant ric que va abraçar la pobresa i que ben aviat va comptar amb un grup de seguidors i seguidores, el Germans Pobres de Lió, que insistien en la lliure predicació i en la necessitat de traduir la Bíblia a les llengües vernaculars. Aquests dos punts resultaven extremadament problemàtics per a l’Església, que tenia aleshores el monopoli sobre la predicació i el text sagrat. Tot i que Valdès no va voler trencar amb l’Església i va intentar la reconciliació (alguns membres van retornar-hi, com és el cas dels Germans Pobres de Duran d’Osca), van ésser declarats definitivament herètics per la butlla Ab Abolendam (1184). Cal dir que els valdesos no van ésser condemnats per qüestions doctrinals sinó més aviat per la seva pràctica; en aquest sentit, la Ab Abolendam, que només distingia entre aquells que predicaven sense autorització i els que predicaven amb error (però sense definir-lo), va situar els valdesos en un espai ambigu, provocant que fossin sovint jutjats al costat dels càtars malgrat les grans diferències doctrinals entre ambdós moviments. Als territoris de la Corona d’Aragó els valdesos són designats amb el terme insabati (en referència a les robes austeres que vestien) o amb el de Pobres de Lió. Alfons II, primer monarca en legislar contra els grups de valdesos, fixava la pena en expulsió (1194) i Pere II introduïa, quatre anys després, la pena de mort per obstinació. Tot i així, la persecució no va ésser sistemàtica fins després de la croada contra els albigesos; fins aleshores van ésser ben rebuts a les terres de Foix i Tolosa, i es té notícia de presència valdesa a Vienne, Viviers, Avinyó, Arlès, Tarascó i Montpeller. Al nord d’Itàlia existí també un altre gran nucli valdès, conegut com els Pobres Lombards. El moviment no va desenvolupar una estructura eclesial molt jerarquitzada i és probablement per aquest motiu que la participació femenina fou notable. Existia una forta convicció que qualsevol laic o laica podia actuar com a sacerdot (perfecte) i mestre, cosa que va permetre a les dones fer-hi un espai adient per a expressar el seu desig i compromís espirituals. Aquestes, però, no es van limitar a participar en les comunitats locals, sinó que algunes van exercir també la predicació itinerant, tal com mostra el Contra Valdenses et Arianos (c. 1190) de Bernat de Fontcaud, on hi figurava tot un capítol contra la predicació femenina. Els predicadors itinerants, seguint el model de la Comissió dels Setanta de l’Evangeli de Lluc (cap. 10), solien viatjar en parelles, fins i tot mixtes, i eren coneguts com barbes o pobres de l’esperit, o bé com “bones gents”. Les persecucions a què va ésser sotmès el moviment, junt amb el fet que va heretar un gen de pacificació des de la seva naixença, fruit de la intencionalitat primera de no separar-se de l'Església oficial, va donar a les comunitats valdeses algunes característiques particulars que plasmaven a la pràctica la seva política de no confrontació. Així, la base del moviment es trobava principalment en l’àmbit domèstic. La majoria de dones valdeses de les quals es té notícia en el Llibre de les Sentències, que recull alguns processos inquisitorials de la zona de Tolosa, eren preferentment acusades d’acollir reunions a les seves llars o bé de donar allotjament als predicadors itinerants, com és el cas de Guillerma Gari, d’Alzona. A banda, la transmissió genealògica era fonamental per a la supervivència del moviment, com bona prova n’és la crema el maig de 1320, al costat del cap de la comunitat de Pamiers, Raimon de Santa Fe, de la que havia estat la seva dida, Agnès Francou. El manteniment de les xarxes valdeses requeria també la mateixa complicitat: algunes cases servien a la vegada com a centres d’ensenyament i formació dels futurs perfectes o diaques, ja que l’estudi i la vida senzilla no eren característiques exclusives dels predicadors itinerants, sinó senyes d’identitat del moviment, com ho eren també el refús als juraments, a les misses per difunts o al Purgatori. Els valdesos predicaven activament, sovint recorrent a grans porcions bíbliques que coneixien de memòria, però també van prendre mesures per protegir-se, sobretot quan la persecució ja fou una realitat, a partir dels anys 1230 del segle XIII. Assistien a missa regularment i observaven alguns rituals per a passar desapercebuts, tot i que aquestes pràctiques eren molt variades i les polítiques divergien molt d’uns grups a d’altres. Així, comunitats que no van desenvolupar un component anti-sacramental però sí donatista admetien que una dona consagrés l’eucaristia. Al Languedoc les comunitats valdeses van continuar existint fins el segle XVI, quan es van unir a l’església reformada, encara que ja molt minvades degut a les fortes persecucions que continuaren patint. Mentre els Pobres Lombards es radicalitzaven, els Germans de Lió van optar generalment per un perfil baix. Probablement per això a finals del segle XIII les valdeses foren excloses dels capítols que les comunitats mantenien periòdicament i els fou cada cop més difícil d’accedir a les posicions de predicadores i perfectes.Imatges
Aquest fresc de Llàtzer de St. Climent de Taüll (finals del segle XI) mostra l'interès que l'època va tenir en la qüestió de la probresa. Valdès va abraçar la vida de pobresa i predicació en llegir la Vida de Sant Alexis, noble romà que també va vendre les seves possesions.
