Formes d'espiritualitat lliure a l'època medieval, de Elena Botinas Montero
D’entrada cal remarcar que els diferents tipus de societat que se succeeixen durant els llargs segles que abasta l’Edat Mitjana tenen un tret comú: la religió, és a dir, el cristianisme que les embolcalla. Durant aquests segles i, sobretot a partir de l‘any 1000, va tenir lloc un procés de renovellament espiritual, en el si del qual es van produir diverses experiències religioses, dins, al llindar o fora de l’ortodòxia, en les quals trobem una presència massiva de dones, la majoria de les quals sense el guiatge dels homes. Ja des dels seus orígens, el cristianisme va exercir una forta atracció per a les dones, que s’hi van adherir en un gran nombre. A la base d’aquesta atracció, sens dubte, es troba la figura de Crist, un home amb qui, com ha escrit Luisa Muraro, “una dona cristiana té naturalment moltes semblances, que és el model de cada cristià i que era, per tants aspectes, profundament diferent dels seus semblants de sexe masculí”. Elles van crear les comunitats de cèlibes —tot identificant"celibat" amb "vida asexual"— formades per dones vídues i solteres. Rebutjaren l’obediència filial, la subjecció conjugal, i la funció maternal esdevingué una maternitat de caire espiritual. A més, van contribuir amb força a la difusió de la nova fe predicant per tot l’Imperi, és a dir, van assolir una fita important: l’accés a la paraula, una paraula que secularment els havia estat negada. Com assenyala Jo Ann McNamara, en estudiar aquest moviment, és molt possible que les cèlibes trobessin en les seves comunitats, en les seves activitats i en les seves cases compartides, una germanor que els oferia recompenses emocionals encara desconegudes i l’oportunitat de redefinir la seva pròpia identitat. La progressiva estructuració i institucionalització androcràtica del cristianisme va comportar que la seva jerarquia, paulatinament, anés canalitzant aquest model de vida creada a partir de i per a les dones vers el monacat femení. Així, l’opció lliure de les dones pel celibat es convertiria posteriorment en una imposició per a aquelles que volien menar una vida religiosa, l’única sortida per a les quals seria el monacat. Malgrat aquests esforços, van continuar existint dones que van perseverar en el desig de dur una vida religiosa, individualment o comunitàriament, sense estar necessàriament adscrites a una de les comunitats monàstiques conegudes. Aquest és el cas de les deodicatae ideovotae, donades, eremites i cenobites. En la majoria de casos, es tracta de dones que s’uneixen de forma espontània per compartir una vida d’espiritualitat lliure. És així que durant els segles IX, X i primeries del segle XI, als comtats catalans, trobem a la documentació dones definides com a deodicatae i deovotae, paraules que nomenen i identifiquen dones, la característica diferencial de les quals era la seva particular vivència de l’espiritualitat. Es tracta de filles o vídues d’homes de la noblesa i de les famílies comtals, que apareixen a la documentació comprant i venent, és a dir, administrant llur patrimoni amb total llibertat. Desenvoluparen, doncs, una pràctica de l’espiritualitat que no comportava una renúncia a la possessió i administració dels seus béns personals. A la segona meitat del segle XI, però, s’observa una regulació i canalització d’aquesta pràctica d’espiritualitat femenina ver el monacat benedictí. No obstant això, a les darreries del segle XII i començaments del XIII, està documentada l’existència d’una petita casa de dones consagrades a Déu: es tracta de la comunitat de Vimbodí, que no era pròpiament un monestir constituït. L’absència de terminologia 39 monacal i el fet que aquesta comunitat sigui designada només per un imprecís dominabus, indica que es tractava d’una comunitat religiosa de dones amb una estructura jurídica laxa. També la vida eremítica exercí una forta atracció entre les dones de la cristiandat medieval, i concretament als Països Catalans l’eremitisme té una llarga tradició. A Mallorca, concretament a Pollença, Manacor i Felanitx, ja des dels inicis del segle XIII trobem eremitoris on vivien les dones en nombre reduït. Sovint es tracta d’una mare amb la seva filla i alguna amiga que decideixen retirar-se elles soles al cim d’una muntanya per menar una vida d’oració i de treball compartit, lluny del món. L’experiència més extrema, però, de vida espiritual contemplativa i solitària la trobem en l’eremitisme urbà. És la que van menar les dones conegudes com a cenobites, murades, “rescluses” o emparedades. Es recloïen en una cel·la a tocar de les muralles d’un convent o de la ciutat, on acostumaven a tenir dues habitacions: una era un locutori i l’altre un dormitori. Aquesta reclusió no significava, però, un aïllament de la realitat social que l’envoltava, ja que sovint la cenobita associava la seva existència retirada a activitats de beneficència a l’exterior. A més a més, podia rebre visites en el locutori i molta gent hi anava tot cercant orientació personal i espiritual. Existien altres formes d’eremitisme urbà força menys rígides: les que implicaven una existència retirada dins de l’àmbit familiar amb activitats de beneficència dutes a terme a l’exterior. Com en el cas de les cèlibes que les havien precedit en les primeries del cristianisme, la cúpula eclesiàstica, en un patró que es repeteix al llarg dels segles, va lluitar esforçadament per posar sota el seu control el cos de les dones i els models de vida d’espiritualitat laica creats per elles, tot institucionalitzant-los en el monacat femení, un monacat les regles del qual, com diu Montserrat Cabré en estudiar les deodicatae i les deovotae, van escriure especialment els Pares de l’església.Imatges
Imatge d'una beguina, extreta de Des dodes dantz, imprès probablement a Lübeck circa 1489.
