Mercè Rodoreda (1908-1983), de Joana Masó
L’autora més traduïda de la literatura catalana ens ha deixat pàgines memorables on la fractura del subjecte femení és indestriable de l’experiència del matrimoni i de la maternitat. Sabem que a La plaça del diamant, les dones neixen i moren partides, i, “si no s’han ben partit, la llevadora les acaba de partir amb ganivet o a cops de vidre d’ampolla i ja queden així per sempre”. També sabem que Cecília Ce és esbatussada pel seu amant al Carrer de les camèlies i que la metàfora de volar és central en la construcció de la llibertat de la Colometa. En la narrativa i els contes de Rodoreda, la forta presència de personatges femenins i la seva experiència del matrimoni i la maternitat viscuda des d’allò que els amenaça –l’avortament, la prostitució i la infidelitat– són problemes que han estat estudiats per la crítica feminista, malgrat les rotundes afirmacions de la mateixa autora negant l’aproximació feminista de la seva obra (vegeu l’entrevista amb Dolors Ollé i Carme Arnau, 1980). Tanmateix, és potser la llengua de Mercè Rodoreda la que va filant una experiència de l’espai interior, hereva a la vegada de les escriptures modernes –Virginia Woolf i Katherine Mansfield, Joyce, Faulkner o Carner– i de l’existencialisme francès, però també, i sobretot, de la recerca d’una veu per dir-se. Els noms propis, els títols, l’estil, l’escriptura vinguda i forjada des del dins són la gran recerca de Rodoreda. Recerca d’una veu, però també d’un espai simbòlic i físic on poder escriure, com ho prova la seva constant lectura dels viatges interiors i geogràfics d’Henri Michaux o d’Antonin Artaud. La mateixa Rodoreda també va viure múltiples desplaçaments en l’espai. Certament, l’exili de la Barcelona franquista l’any 1939 va obrir a Rodoreda una llarga sèrie de vivències de la casa i de l’estranger que li van permetre fugir de la presó de l’ordre quotidià i domèstic: del marit i el fill. La primera casa fou la convivència al Château de Roissy-en-Brie situat als afores de París amb altres intel·lectuals catalans exiliats com l’Obiols (Joan Prat), Anna Murià i Agustí Bartra, entre d'altres. Després, la cambra de minyona de l’edifici parisenc del carrer Cherchemidi, molt a prop dels grans magatzems Bon marché on Rodoreda comprava els trossos de roba que cosia per vendre a firmes de luxe durant l’exili. Més tard, el pis de Ginebra des d’on veia la muntanya del Salève i el llac Leman a partir de 1954, o el jardí del final dels seus dies a Romanyà de la Selva en la seva tornada a Catalunya... La recerca i la multiplicació d’un “espai exterior” interior és constant en la seva obra. Es tracta del caràcter espacial però interior que traspua no només en els seus personatges i en les seves incursions en la creació plàstica –aiguades, aquarel·les i collages–, sinó també en l’expressió de la natura. El jardí i la flor són els grans leitmotiv que singularitzen els viatges per camins, carrers i reixes, ja sigui a Quanta, quanta guerra… (1980), a la novel·la pòstuma La mort i la primavera (1986) o al gran llibre de contes titulat Viatges i flors (1980). Com si la veu literària –aquelles veus literàries que Rodoreda tant va trobar a faltar en la seva literatura catalana contemporània– només es pogués cercar en un esforç que escriu i llegeix com qui cuida, poda i fa créixer un jardí. Com en la carta que Rodoreda va escriure al seu atentíssim i estimat editor, Joan Sales, el 3 de febrer de 1964: “Regueu els lliris. Planteu xeringuilles. Podeu els rosers. Feu créixer els lilàs.”Imatges
Mercè Rodoreda. © Fundació Mercè Rodoreda.
Mercè Rodoreda. © Fundació Mercè Rodoreda.
