L'educació de les dones: Joana Lestonnac i la creació de la Companyia de Maria, de Mireia Vidal Quintero
En el si d’una família ben acomodada i educada, naixia l’any 1556 a Bordeus Joana de Lestonnac. Ella seria l’encarregada de traduir a l’àmbit femení una de les preocupacions principals que aleshores expressaven els humanistes, encapçalats a Espanya per Lluís Vives: l’educació. Facilitar l’accés de les dones a l’ensenyança esdevindria per aquesta futura monja una missió divina al llarg de la seva vida. La preocupació de Joana envers l’educació femenina tenia arrels familiars. La seva mare, Joana Eyquem de Montaigne, dona culte, era germana del filòsof Michel Montaigne, qui també feu de la necessitat d’educació matèria de reflexió. En casar-se amb Ricard de Lestonnac, Joana Eyquem convertí la seva llar en un actiu centre cultural, on durant el turbulent període de les Guerres de Religió es donaren cita humanisme i calvinisme, assumit per ella mateixa però no pel seu marit. Ambdós moviments serien influències determinats en el projecte educatiu de la seva filla Joana: d’un, especialment influïda pel seu oncle, prenia la pedagogia, mentre que de l’altre adoptaria l’èmfasi en l’educació femenina, convertida en mitjà d’evangelització i transmissió de la nova fe. A l’edat de 17 anys Joana es casava amb Gastó de Montferrand, baró de Landiras, i tindria vuit fills. Ja vídua, als 46 anys, la baronessa de Lanidras renunciava a tots els seus béns i ingressava al monestir cistercenc de Toulouse, d’on malgrat el seu desig, va haver de retirar-se a causa de la duresa de vida. Tot i així, fou durant aquest estada i en el posterior recolliment ascètic a La Mothe, que Joana acabà de donar forma al seu projecte. La Història de l’Orde recull que Joana va sentir aleshores la crida a fundar “…un Orde, consagrat, sota la protecció de la Santíssima Verge, a l’educació de les nenes”. El projecte va rebre el suport d’alguns jesuïtes i, després de diverses gestions, Paule V aprovava la creació de l’Institut de l’Orde de la Companyia de Nostra Senyora l’abril de 1607 amb el Breu Salvatoris et Domini. El seu reglament intern havia sofert tanmateix algunes modificacions respecte als documents que inicialment havia presentat Joana a Bordeus. La gratuïtat de l’educació, que Joana introduïa per primera vegada guiada per una vocació d’universalitat, permetent superar així les dificultats d’accés entre les alumnes, va ésser adoptada. El caràcter integral de l’educació va permetre, a més, que per primera vegada les nenes fossin agrupades en classes, on aprenien conjuntament, segons criteris d’edat i coneixement. Segons l’Abrégé, la Fórmula de l’Institut que redactà Joana, les alumnes serien instruïdes en lectura, escriptura i càlcul. En aquest punt, el Breu no recollí les expectatives de Joana, i estipulà que les nenes només rebrien una ensenyança elemental en lectura i escriptura, a més de “treballs d’agulla”. De la mateixa forma, el sistema de classes mixte entre externes i internes (nenes que vivien en el pensionat del convent però sense adoptar la disciplina conventual, també novetat) era admès de forma experimental. Per contra, les disposicions de Joana sobre la clausura van convèncer. Aquest punt era una qüestió sensible en un moment en què el Concili de Trento venia reforçant-la. Joana, però, superà la dificultat que implicava el contacte amb les alumnes concebent una arquitectura conventual que comptava amb espais segregats i comuns, a fi de desenvolupar-hi la vida de clausura, per una banda, i la docència, per l’altra. Igualment, va incloure la presència de professores externes per atendre l’educació de les nenes. L’Abrégé també va ésser retocat en relació al govern intern de l’orde. Joana havia redactat una Fórmula de l’Institut i unes Constitucions adaptades del reglament de la Companyia de Jesús i, a l’estil d’aquesta darrera, s’havia pensat en la figura d’una Mare superiora general. També s’afegien, al costat dels tradicionals tres vots solemnes, els vots de clausura i ensenyança. Ambdues disposicions van ésser refusades. En el seu lloc, es va disposar l’agregació de l’Institut a l’Orde benedictí, tot i que en condicions excepcionals ja que la Companyia no quedava sotmesa a l’observança de la seva regla. El 2 de febrer de 1640 moria Joana, però no sense haver estat testimoni de la ràpida expansió de la Companyia. L’any 1650, la Casa Mare de Béziers, la primera de l’Orde, fundava convent a Barcelona, a partir del qual la Companyia s’estendria per Espanya i Amèrica. L’arrelament de la Companyia a Catalunya, on fou coneguda com les Monges de l’Ensenyança, fou notable, amb fundacions a Tarragona (1698), Seu d’Urgell (1722), Solsona (1758) i Manresa (1825), entre d’altres. L’estreta xarxa de col·laboració i contacte que van mantenir totes les Cases de l’Orde arreu d’Europa i Amèrica, facilitant fins i tot el desplaçamement de les monges, fou una pràctica especialment activa. La fundació de la Casa de Barcelona, en bona mesura fruit dels esforços del jesuïta Guillem de Jossà, és exemple de la capacitat d’iniciativa de l’Orde. La procedència francesa de les primeres monges va beneficiar en un primer moment la fundació, a causa de l’ascendent del país veí durant la primera fase de la Guerra dels Segadors (1640-1652). A mesura que França es va anar retirant del conflicte, les monges van saber combinar una prudent política de negociació amb les autoritats espanyoles amb accions dramàtiques i concretes, com fou l’ocupació del palau de l’Arquebisbe de Tarragona l’octubre de 1655. La comunitat de Barcelona adquiriria amb els anys un paper destacat en la direcció de la Companyia, especialment durant la greu crisi provocada per la conveniència o no d’unificar les Cases sota el govern d’una Generala, al tombant del segle XX. En aquesta qüestió, la de Barcelona se situà al capdavant de les Cases que refusaven la unificació i la centralització, mentre que la de Lleida, també influent, n’era partidària, cosa que efectivament acabà succeint. L’any 2000, la Companyia va veure reconeguda la seva dedicació a l’ensenyança en el nostre país amb la Creu de Sant Jordi.Imatges
Casa de l'ordre a Barcelona. Litografia a Pilar Foz y Fox, Fuentes primarias para la Historia de la Educación de la Mujer en Europa y América, 1989.
Escultura de Fourrier a la tomba de Santa Joana de Lestonnac. Col·legi de la Companyia de Maria, Bordeus, 1900.
