Isabel de Villena (1430 -1490 ): sexuar la lectura de la Bíblia, de María-Milagros Rivera Garretas
La Bíblia ha estat fins al segle XIX, per a moltes dones, el llibre per antonomàsia, un dels llibres que més han estimat, que més han llegit en la intimitat, que més han escoltat llegir en veu alta, tant a les esglésies com a les seves escoles, en el seus col·legis i en les seves cases. Per això, la relació entre la jerarquia de les Esglésies cristianes i aquesta afició femenina ha estat tan conflictiva, com si aquells homes cultes tinguessin por del que podria passar amb la Bíblia si les seves lectores la interpretessin lliurement. Opinar sobre els continguts de l’Antic o del Nou Testament era possible perquè la Bíblia no és un text establert i tancat sinó que són molts escrits transmesos a través de fonts històriques diferents al llarg dels segles. Per exemple, al segle XI, l’escriptora i comtessa de Barcelona Dhuoda va interpretar els textos bíblics en el llibre que dedicà al seu fill, i el mateix feren als segles XII i XIII les teòlogues en llengua materna de la mística beguina o, al segle XVI, les “alumbradas” o, al segle XIX, la poeta Emily Dickinson. Al segle XV, Isabel de Villena va tenir la genialitat de sexuar la part més intrigant del Nou Testament: la vida de Crist. Ho va fer redactant una detalladíssima Vita Christi –escrita en llengua catalana/valenciana i publicada el 1497–, que té com a principals protagonistes les dones: la Verge Maria en primer lloc, seguida de Maria Magdalena i de moltes altres dones, sense oblidar les que s’aproparen a Crist en el camí del v en les quatre estacions o escenes del Via Crucis –una devoció difosa al segle XIII per les clarisses i pels franciscans– on surten dones. I ho va fer, sobretot, reconeixent a allò femení lliure –això és, el que les dones fem en el món per gust i perquè volem– el valor històric que té. N’és un exemple qualsevol –ja que el llibre n’està ple- la descripció que Isabel fa de l’alegria i l’emoció de Maria de Nazaret quan el seu nen (que recalca subtilment que és d’ella ja que ha nascut sense relació sexual amb un home) comença a parlar, és a dir, mostra que ha après de la seva mare l’orde simbòlic. Ella escriu, en concloure aquest episodi que ocupa dos capítols de laVita Christi (89 i 90): “E la senyora, volent comunicar a Josep lo gran goig que tenia com lo senyor fill seu començava a parlar, cridà dient: “Venite et audite quia Dominus locutus est”, volent dir: Veniu, Josep, he haureu alegria car oireu lo Senyor fill meu que parla”. Si bé coneixeria la biografia de Crist de Ludolf de Saxònia, tan famosa en el seu temps que alguns dels exemplars impresos que es conserven d’aquesta època gairebé no es poden consultar de tan desgastats que estan, Isabel de Villena es va inspirar amb gran llibertat en els evangelis apòcrifs (que vol dir secrets), com també en els costums del seu temps i de la seva classe social, i en les tradicions procedents dels evangelis gnòstics que es van escriure en els dos primers segles del cristianisme i que foren prohibits pocs després. Per exemple té aquest origen el fet de presentar Maria Magdalena com una enamorada perduda de Jesús. Ella va saber transformar aquests materials en una preciosa obra d’art original, que atrau i sedueix com ha seduït des del segle XV la novel·la sentimental. Coneixem d’Isabel de Villena el nom del pare, Enric d’Aragó, conegut com el marquès de Villena (1384 -1434 ). El seus cognoms foren Manuel de Villena. Es va educar a la cort de la seva tia i neboda Maria de Castella (1401-1458), reina d’Aragó, que era la filla gran de la reina de Castella, Catalina de Lancaster. De nom propi Elionor, el va canviar pel d’Isabel a la seva entrada com a monja clarissa, a l’edat de quinze anys, al convent de la Trinitat de València, molt estimat per la reina Maria, que el convertí en un espai de dones en expulsar els trinitaris i del qual Isabel fou escollida abadessa el 1463 , quan tenia trenta-dos anys. Es va formar i es va fer escriptora entre dones: a casa seva, en l’excel·lent biblioteca de la reina –que tenia a Leonor de Sagra com a responsable el 1458- i en el convent de la Trinitat de València. Va redactar per a les seves companyes de vida a més a més de la Vita Christi probablement, d’altres obres, com l’Speculum animae (Espill de l’ànima). La Vita Christi la llegiren moltes dones, entre les quals Isabel la Catòlica, qui volgué que es publiqués per així poder-la llegir, i Maria Jesús d’Ágreda. Isabel de Villena suscità l’escriptura d’altres autors, com ara Jaume Pérez de València, que li va dedicar el seu Expositio super cantica evangelica, Bernat Fenollar o el traductor al castellà de la Imitatio Christi de Jean Gerson, Miquel Pérez.Imatges
Portada de la Vita Christi d'Isabel de Villena. Biblioteca virtual Joan Lluís Vives.
