Memòria femenina als monestirs medievals: les llegendes fundacionals, de Núria Jornet Benito
Assenyala Jacques Le Goff que una de les màximes preocupacions de l'ésser humà va ser i és apropiar-se de la memòria i de l’oblit. Al llarg de la història els homes i les dones, en els seus moments més personals i en els trajectes viscuts amb d’altres, en contextos relacionals més o menys institucionalitzats, sempre han tractat de gestionar aquest àmbit, el de la memòria, que els atorga un consciència del temps passat, dels seus records, i els posiciona en la seva identitat, present i futura. És ja un lloc comú en la historiografia constatar el fort protagonisme de les dones en el cristianisme, en la seva primera difusió i expansió, i en les seves diverses manifestacions, entre les quals el monaquisme. I és que l’espai del monestir, en constituir un marc acotat material i simbòlicament, més o menys estable, que potencialment és un medi desencadenant de “societat femenina”, permet retrobar-hi d’una manera clara un interès per perpetuar una memòria pròpia. Un dels “llocs de memòria” ha estat, certament, l’arxiu, que es vincula estretament a la paraula escrita, al valor probatori del document, i darrere del qual trobem una més o menys explícita voluntat de control i gestió patrimonial, jurisdiccional, molt sovint relacionada amb el poder o amb la institució productora que és a l’hora garant i “dominus” de l’arxiu. Però la memòria no s’esgota en l’arxiu, en aquest àmbit per al registre de la memòria, i, més encara si cerquem una memòria encarnada per dones o per comunitats de dones. Són també “llocs de memòria”, d’una memòria més vinculada a la identitat i a una genealogia, les festes i les commemoracions, els monuments i l’art, les llegendes i les cròniques. I és en la creació i fundació d’espais dedicats a l’espiritualitat, significativament en el marc del monestir, on la historiadora Ángela Muñoz percep una de les vies més clares i potents, amb protagonisme propi, d’accés al record històric. Darrere de molts d’aquests espais, trobem una voluntat de “relatar”, construir una memòria comuna, fent-ho a través de textos escrits que delaten sovint una autoria col·lectiva o una autoria femenina en relació, inserida en un primer moment en el registre de l’oralitat, propiciat per un entre-dones i un auditori monàstic que autoritza la veu i la paraula femenines. Són textos que toquen sovint el teixit genealògic de la comunitat, el desig i l’acció fundacional primera que va ser a l’origen del monestir. I són relats molt sovint també vestits d’una aureola llegendària: les dues familiars i deixebles de Santa Clara que, amb una barca sense rems ni veles, travessen la mar des d’Itàlia per arribar a Barcelona i fundar el primer monestir de clarisses a terres catalanes —en un relat que sense massa variants es repeteix a d’altres punts d’una topografia de l’espiritualitat clarissa, tant a l’àrea castellanolleonesa com l’andalusa i també a d’altres zones d’Europa, i que contribueix a posar en primer pla l’acció de les figures femenines de les fundadores —, o la llegendària abadessa Madruí (molt possiblement l’Ermetruit de l’abaciologi) de la Crònica de Sant Pere de les Puel.les —que seguint la llegenda s’automutila amb les companyes durant l’agressió a la vida monàstica amb la ràtzia d’al-Mansur, és feta esclava i portada a Mallorca, per retornar a Barcelona i assegurar, amb la seva presència i el seu testimoni, la continuïtat de la comunitat, el seu fil de sentit i una genealogia pròpia. Com diu María-Milagros Rivera Garretas la llegenda, com el mite o la faula, recull una veritat històrica que d’altres formes de transmissió del saber o de la memòria històrica no son capaces d’acollir. En un i altre cas, la llegenda preserva experiència històrica femenina i construeix memòria comunitària, memòria femenina en la història.Imatges
Fundació del monestir. Herralda de Hohenburg. Hortus deliciarum, fol. 322.
