Biblioteques de dones: la biblioteca de la Reina Maria, de Núria Jornet Benito
La imatge iconogràfica de la dona que llegeix, freqüentment en un àmbit domèstic o de la sociabilitat, va entrar amb força en el repertori decoratiu i ornamental de la Baixa Edat Mitjana. Era el moment que, seguint la bibliotecària Tiziana Plebani, s’ampliava el públic lector, i entre ell, el de lectores, amb la paral·lela creació en llengües vernacles, en llengua materna, i es diversificaven els gèneres literaris i les tipologies libràries, amb nous formats que acompanyaven també noves pràctiques i contextos de lectura. Si bé amb anterioritat retrobem en algunes miniatures dones de l’aristocràcia o religioses, comitents de llibres, retratades amb el llibre a la mà, serà des del segle XIII que la imatge de la dona que llegeix es farà un lloc en la iconografia a través primer de la figura de la Verge llegint en les escenes de l’Anunciació, fins a crear un model de representació de lectura femenina que influenciaria per exemple després la rica iconografia d’un gènere librari que tindria un extraordinari desenvolupament entre els segles XIV i XVI, els Llibres d’Hores. De Maria de Castella (Segòvia, 1401, València, 1458), infanta de Castella i reina consort d’Aragó, se’n conserva una imatge al Llibre de privilegis i ordenacions dels Hortolans de Sant Antoni, en què apareix amb un llibre a la mà, representant el fet que havia dictat una sentència sobre l’ús de les pastures al pla de Barcelona. No es tracta d’una il·lustració de la dona lectora com la que hem descrit al començament, en ser un document de natura arxivística relacionat amb el govern i la gestió de la cosa pública, i no seria tampoc un document de la seva biblioteca. Per “biblioteca” entenem el conjunt de llibres reunit al voltant de la reina amb voluntat de conservació, com també les pràctiques —comprant, venent, regalant o intercanviant llibres, freqüentment entre dones; en la labor de mecenatge i patrocini d’autors i editors que li poden dedicar les seves obres, en les demandes de producció i traducció de llibres concrets...— que perfilen la relació de Maria amb el llibre i amb la cultura escrita. L’any 1458, en què Maria moria a València, es redactava un inventari on consten una setantena de llibres. Molt probablement es tractava de la seva biblioteca personal, col·lecció que la reina hauria tingut a prop a València estant, i que consten a més en poder d’Elionor Sagra, donzella de la reina i, segons la historiadora Teresa Vinyoles, possible “bibliotecària”. Gens improbable si pensem que el seu espòs paral·lelament donava forma a la biblioteca reial amb seu a Nàpols, sota el càrrec d’un "llibrer major” —càrrec que s’afegiria al llibre de les ordinacions de la Casa Reial— i els seus successors crearien en la figura dels abats de Montserrat el càrrec de bibliotecari major del rei. D’aquest conjunt bibliogràfic sobresurt, en primer lloc, que es tracta d’obres de caràcter religiós, místiques i hagiogràfiques i, en segon instància, que una ampla majoria són llibres en català. De l’apartat de prosa religiosa, destaquen les Revelacions d’Àngela de Foligno, l’Scala Dei, de Francesc Eiximenis, i dues obres de Domenico Cavalca, l’Espill de la Creu i De Pasciencia, ambdues traduccions catalanes realitzades a petició de Maria a fra Pere Busquets, monjo de Sant Feliu de Guíxols. Antoni Canals, frare dominic, deixeble de Francesc Eiximenis, i que havia estat confessor de la reina Violant Bar, és present en la col·lecció directament a través del 19 seu Llibre de confessió —sabem que a l’escriptori de Montserrat se n’estava realitzant un especialment per a la reina— i a través de les traduccions que aquest frare féu de diversos textos místics —com per exemple del llibre d’Hug de Sant Víctor, Arra animae. És també una biblioteca rica en quant a il·luminacions i alguna enquadernació, amb unes Ores de Santa Maria e altres officis e orasions, per a les quals possiblement la reina mateix havia destinat uns “tancadors d’argent” i un “drap encerat per cobrir les hores” (ACA, Reial Patrimoni, Reg. 536, f. 54 v. Cit. Soldevila, 1928); i amb d’altres còdexs més que destaquen també per les seves miniatures i històries il·lustrades. Entre el nombre reduït de prosa profana, amb 12 títols, es fa referència als clàssics: la Consolació de Boeci i les Epístoles de Sèneca —sabem que la reina mateixa hauria demanat aquesta obra a Olf de Pròixida, dient-li que les faria copiar i les hi tornaria de seguida. En el grup d’obres de caràcter didàctico-moral, la reina llegeix De les dones, de Francesc Eiximenis —llibre dedicat a Sanxa Ximenis d’Arenós, comtessa de Prades— i té a mà un De les virtuts dels prínceps antichs — traducció al català d’un text de Joan de Gal·les, en la línia dels Miralls de prínceps, i que ens acosta més directament a la faceta de Maria com a lloctinent, primer de la Corona arran del primer viatge del seu espòs a Itàlia (1420-23) i amb el definitiu del 1432, i després lloctinent de Catalunya entre 1436 i 1453. L’inventari registra encara 3 còdexs d’Història, entre els quals De les conquestes, de Pere Tomic —llibre que fou acabat en ple regnat d’Alfons el Magnànim— i les Stories castellanes —que podrien ser les Stories d’Espanya que Maria demana expressament que trobi a Ferran Lopez de Estunyega. Finalment s’anoten dues mostres de literatura profana, el que seria probablement un llibre de cavalleries i els Proverbios de Enyego Mendoça, Marquès de Santillana. Es tracta d’un conjunt bibliogràfic que la reina Maria manté com a biblioteca personal, propera, que l’ha acompanyat a la seva estada a València –on va sostenir una cort- i que conserva en la privacitat de la cambra (en la “Sala del Appartament de la reina”), al costat probablement d’altres objectes personals. Són llibres que Maria hauria aplegat per herència, o bé perquè n’ha encomanat directament la traducció o la còpia —Maria mantingué estretes relacions amb l’escriptori de Montserrat en aquest sentit— o perquè s’ha preocupat de buscar-los o comprarlos, continuant la línia de participació de la reialesa catalana, des d’Alfons II, en les manifestacions culturals, i en concret en la possessió i producció librària: des del rei bibliòfil Pere III als interessos literaris d’una Violant de Bar, Maria de Luna i Margarida de Prades. Certament les lectures de l’inventari ens acosten a una dona devota i amb un valor, el de la religiositat, predominant en la seva cosmovisió; sense que això ens porti al perfil extremat de dona casta i devota, dissortada i malaltissa, que ens han retratat les biografies clàssiques de Zurita i de Soldevila. Les cartes i els llibres de comptes ens mostren per contra d’altres interessos literaris de Maria, com la poesia, protectora en especial de joglars i músics, d’un cercle de poetes i trobadors. La lloctinència del regne, ens la mostra pendent del bon govern i de la mediació.Imatges
Robert Campin. Anunciació, v 1425 (Musées Royaux des Beaux-Arts de Belgique, Bruxelles.
Imatge de la reina Maria dictant una sentència en relació a les pastures del Pla de Barcelona. Llibre de privilegis i ordinacions dels hortolans de Sant Antoni (Arxiu històric de la ciutat de Barcelona, Fons Gremial, 2-1).
La reina Maria presidint l'acte de lliurament del manuscrit per part de l'autor als consellers de Barcelona. Comentari als Usatges de Jaume Marquilles, 1448 (Arxiu històric de la ciutat de Barcelona).
