L’escriptura femenina: cartes de la Baixa Edat Mitjana, de Teresa Vinyoles Vidal
Algunes dones del passat van escriure, o dictar, cartes per transmetre notícies, per demanar o agrair favors, per vetllar pels seus drets i pels dels seus fills i filles, per felicitar en les alegries o per donar el condol en les penes. Però especialment les cartes responen a la necessitat de relació i comunicació amb les persones estimades absents.
En alguns arxius han quedat cartes de dones escrites al llarg dels segles XIV, XV i XVI, per les quals ens hem interessats. Certament no és fàcil recopilar i estudiar aquests textos ja que es troben molt dispersos, en mal estat de conservació, escrits amb lletra molt cursiva, sovint sense datar i fora de context, de tota manera es troben peces d’una gran bellesa, plenes de tendresa i que ens permeten endinsar-nos en un cúmul de pensaments, sentiments i vivències quotidianes de les dones del passat. Només cal recordar la correspondència d’
Estefania de Requesens amb la seva mare, als anys trenta del segle XVI, que formen part ja de la literatura catalana.
Moltes de les cartes foren escrites en moments de solitud, per consolar-se de l’absència i apropar-se a les persones estimades.
Isabel de Villena reflexionava sobre aquest fet, posant en boca de Santa Anna, quan s’acomiadava de Maria, aquestes paraules: “Si pensàs... que poguéssem haver sovint lletres vostres, que és la major consolació de les persones cares qui separades se troben, açò seria a mi algun conhort
Vita Christi”. Seguint aquest argument, citarem un fragment d’una carta escrita per una mare, anomenada Andreua, a la seva filla, que ens resta anònima, en una data no especificada del segle XV: “Cara filla moltes vegades vos he escrit que vinguésseu, que mai no n'he hagut resposta, sinó de una, la qual nit e dia port en los pits e la bes diverses vegades per amor de vós.”
La correspondència ens apropa doncs a la sensibilitat i mentalitat d’unes dones que expressen els seus sentiments i confidències en forma de cartes privades destinades a una persona propera. Entre aquestes cartes volem citar les que va escriure des de
Barcelona, entre els anys
1372 i
1376, una dona anomenada Serena o Sereneta, enviades al seu marit
Ramon de Tous, administrador de la comtessa
Maria de Luna. Ramon es trobava en terres aragoneses des que la comtessa es va casar amb l’Infant Martí i de les cartes que li va enviar Sereneta ens n‘han queda divuit.
Serena fou una jove burgesa, d’origen desconegut per nosaltres. El marit va ser una persona més o menys propera a la cort de la reina Elionor. Serena ens parla dels seus sentiments i ens apropa a la microhistòria que es produeix al seu entorn, és la vida d’una mestressa de casa que es troba sola a la ciutat en uns moments de fam i de pesta, mostrant-nos un ampli ventall de sentiments i estampes de vida quotidiana. Ens parla d’alimentació, de salut, de casaments, d’hàbitat, d’amistats, de defuncions, en una constant referència a la manca de blat que es presenta angoixant per a les classes més o menys benestants i insostenible entre el poble menut urbà.
També ens parla d’amor, d’enyorament, de solitud, d’abandó. Les primeres cartes de Serena son veritables cartes d’amor, amor que es va refredant amb la llarga absència del marit, les poques cartes que Ramon li envia, la manca d’interès per concretar un encontre entre els dos i la sospita de que té alguna amant a
Aragó. En aquest segon moment les cartes no són tan amoroses, però en elles sempre expressa els seus sentiments i estats d’ànim: està alegre, trista, angoixada,
fellona… De vegades envolta el seu enyorament i disgust amb una fina ironia, com quan, degut a les poques cartes que ell li envia, en plena crisi ja que no es troba blat a cap preu a
Barcelona, li escriu dient: “així com ha gran carestia de totes coses, aquí creu que aitambé hi havets carestia de tinta e de paper.”. O bé quan sospita de la seva infidelitat i li escriu: “que Déu vos do salut e amor de dones jóvens d'Aragó”. De tota manera quan ell li escriu dient que està trist o amoïnat per algun problema ella l’anima. Vídua jove —
Ramon de Tous va morir el
1376— no la tornem a trobar a la documentació més que per reclamar la part que li corresponia dels béns del marit.
Han arribat fins a nosaltres altres cartes de dones, moltes d’elles són documents solts signats per dones que no podem ubicar en el seu context; però totes ens apropen a un entorn femení, a vivències quotidianes, a sentiments; normalment mostren una escriptura poc treballada, que assenyala poca formació cal·ligràfica i amb un llenguatge directe i ric. Són cartes pensades per dones que fan servir formes dialectals, refranys i frases fetes, s’expressen en un llenguatge més col·oquial que el que trobem en la literatura coetània; ens apropen doncs al català parlat del finals de l’Edat Mitjana.
Per saber-ne més:
Teresa Vinyoles Vidal,
L'Amor i la mort al segle XIV: cartes de dones en Miscel·lània de textos medievals, núm. 8 (1996), pp.111-198.
