Les colònies industrials, d'Assumpció Feliu Torras i María-Milagros Rivera Garretas
Les colònies industrials de la Catalunya dels segles XIX i XX foren una invenció del capitalisme d’aquella època per a conciliar dues necessitats conflictives de la industrialització: que la mà d’obra estigués prop de les fàbriques i que la família patriarcal no es trobés debilitada a la classe obrera per la independència econòmica incipient que les dones podrien aconseguir en guanyar un salari, ja que es pensava aleshores que un home treballa millor si viu en família. Sense excloure la filantropia, és una prova de l’existència de les dues necessitats conflictives esmentades la inversió privada en diners i en creativitat per construir i mantenir les colònies, algunes de les quals esdevingueren veritables obres d’art. En aquestes colònies, les dones, tant si hi treballaren com obreres o no, humanitzaren l’espai i contribuïren a atenuar les conseqüències de la duresa de les relacions de producció capitalistes; i ho feren orientades pel seu sentit femení de la justícia social. Humanitzar un espai vol dir crear-hi i sostenir-hi relacions, la mesura de les quals és l’amor més que els diners. I és que les nenes i les dones, per regla general, vivien i treballaven a la colònia mateix. I és així que la vida no era la mateixa per als homes i les dones, per a les nenes i els nens. En els orígens de les colònies industrials, una part important de les dones eren camperoles que acudien al treball des de les masies, properes o no tan properes, a vegades a més d’una hora de camí. Per salvar aquesta dificultat, i per reduir el risc de violència per ser dones, es començaren a construir les anomenades “casa de les noies” en els recintes industrials. Les treballadores acostumaven a anar a casa els diumenges, per tornar després a la colònia. En realitat, el percentatge més important de treballadors de les colònies el constituïen dones, sobretot a les conques dels rius Ter i Cardener, on la principal indústria era la tèxtil. Per mitigar els riscos de la seva independència per al patriarcat, les dones cobraven sous més baixos. Tècnicament se les anomenava “jornaleres”, que volia dir treballadores a preu fet. Durant molt de temps, el seu contracte va ser verbal, i en cas d’acomiadament, només tenien dret a una indemnització equivalent a un dia de treball o, si de cas, al d’una setmana. En els anys 1910 - 1920 , una noia podia guanyar dotze pessetes al mes; el seu allotjament corria a càrrec de la família per la qual treballava. Les famílies que arribaven a les colònies estaven formades, generalment, per homes i dones que desitjaven deixar enrere la pobresa, que augmentava en aquells moments al camp, o que havien sofert les conseqüències de les guerres carlistes. Quan arribàvem a la colònia, entaulàvem una relació jeràrquica amb els seus directors, els capellans i les monges, els metres i les mestres. Elles i ells s’encarregaren d’adoctrinar i ensenyar els obrers i les obreres, com també en premiaren la fidelitat i la productivitat. En les colònies industrials, els amos imposaren una forma de govern paternalista, amb un objectiu, l’anomenada pau social. Pau social és una idea importantíssima del segle XIX, que inclou tant les lluites que es deriven de la injustícia en les relacions de producció del moment, com els conflictes entre dones i homes a l’interior de la família patriarcal. Per aconseguir la pau social, els amos de les colònies les estructuraren al voltant de l’església i l’escola, els dos principals instruments de control dels obrers i les obreres. En algunes colònies proliferà la figura de la mainadera, que tenia cura dels fills i filles de les obreres mentre aquestes treballaven a la fàbrica. Eren generalment noies de pagès que intentaven d’aquesta manera introduir-se a la fàbrica; oferien els seus serveis a canvi només de manteniment. A les escoles de les colònies va ser important l’oferta d’ensenyament a les dones, en allò que els moralistes anomenaven les tasques de la llar. Per exemple, a la Colònia de Cal Pons de Puig-reig, al riu Llobregat, es va fundar a la dècada de 1880 la Escola de la Llar Managé, del francès ménage, que significa tasques de la llar. La portaren en un primer moment monges franceses, que ensenyaven a les noies a ser bones estudiants, mestresses de casa, mares o esposes, i a saber cuinar i cosir. A les dones ens incomoda aquest tipus d’escola perquè testimonien una pèrdua històrica de relació entre una filla i la seva mare en allò relatiu als fonaments de l’existència humana; però hagueren de ser necessàries a conseqüència de la masculinitat de l’organització de la fàbrica. A Cal Pons (Puig-reig) s’explica avui la vida en les colònies industrials del Baix Llobregat (www.parcfluvial.cat).
Carta de Carme Guri, treballadora de la Colònia Borgonyà, a Modesta Ferrer, amb data del 14-7-51. Vers de la postal. (Publicat per: http://chimevapor.wordpress.com/2008/12/14/la-colonia-borgonya-en-el-recuerdo/）
La Colònia Borgonyà. Recto de la postal enviada per Carmen Guri a Modesta Ferrer el 14-5-51, indicant la localització de la seva casa. (Publicat per: http://chimevapor.wordpress.com/2008/12/14/la-colonia-borgonya-en-el-recuerdo/）
