Les beguines: desig de llibertat a l’edat mitjana, de Elena Botinas Montero
A mitjan del segle XIII els territoris de la Corona d’Aragó van viure, de la mà d’unes dones laiques anomenades beguines o rescluses, un esclat d’espiritualitat lliure i profunda de la qual els llibres d’història gairebé no en parlen o no en parlen gens. L’inici d’aquest corrent d’espiritualitat es remunta a les darreries del segle XII quan, a l’Europa central, unes dones van posar en pràctica el seu desig de menar una vida d’espiritualitat en plena llibertat, al marge del claustre com estava socialment establert per a les dones, i plenamente inserides en el teixit de les ciutats. Aquesta laicitat gelosament defensada va comportar que visquessin amb una total independència de qualssevol tipus de control masculí, una fita impensable per a la època. A la forma de viure i d’entendre el món de les primeres beguines s’hi van adherir milers de dones fins a esdevenir un autèntic moviment que es va estendre amb rapidesa per tota l’Europa occidental, i que sempre es va moure en els llindars subtils que moltes vegades separen l’ortodòxia de l’heterodòxia. Cinquanta anys després del seu inici, tenim la primera notícia de l’existència de beguines a casa nostra a través de Ramon Llull a Blanquerna: “… havia dones vidues privades en la ciutat, les quals eren beguines i bones dones…” Vivien soles, en petits grups, en comunitats o en els grans beguinatges centroeuropeus, els quals, declarats patrimoni de la humanitat el 1998 , són inexistents a l’àrea mediterrània; al si del moviment hi trobem dones de tots els estaments socials: de l’aristocràcia —al nostre territori tenim l’exemple d’Elionor d’Urgell—, de la burgesia —com Brígida Terrera, iniciadora del resclusatge de Santa Margarida a Barcelona—, i també pobres. L’espiritualitat de les beguines és individual i solitària: cerquen la unió amb Déu —que elles identifiquen amb l’Amor— excloent-hi la intermediació imposada dels clergues i, molt sovint, fora de tota cerimònia litúrgica. Alhora, però, aquest vessant místic anava acompanyat d’una notable activitat assistèncial, especialment vers els sectors més desvalguts: pobres, malalts i presos, ajudant les dones en el part, tenint cura i ensenyant la lletra a algunes nenes, etc. En l’àmbit de la docència, cal parlar d’una dona especialment potent: Elisabet Cifré ( 1467 – 1542 ), beguina de Palma de Mallorca, la vida de la qual basteix ponts entre dues èpoques, la medieval i la moderna. Quan el 1510 es va fundar una escola per a nenes anomenada la Casa de la Criança, de la qual les fonts diuen que Elisabet n’és la mare, en va assumir la direcció fins a la seva mort. El prestigi i la veneració de què gaudia eren tan grans, que fou enterrada a la catedral de Palma, on encara roman, i la seva memòria va perdurar fins l’any 1931 a través de la festa que se celebrava el 3 de maig en honor al Sant Crist d’Elisabet Cifré. La dedicació de les beguines a la vida espiritual comportava doncs una projecció en l’àmbit públic a través de l’autoritat moral de què gaudien, tot reconciliant amb la seva pràctica de vida dos conceptes pretesament contraposats a la religió, com són l’acció i la contemplació. Prova d’aquesta autoritat és que algunes beguines o comunitats de beguines eren ajudades econòmicament per persones nobles i burgeses que els fan llegats testamentaris perquè preguin per les seves ànimes, perquè els destinin a la compra de cases per allotjar dones pobres, etc. Les donacions fetes per algunes reines com Violant de Bar i Maria de Luna a determinades beguines és una font d'ingressos significativa que trobem documentada a la Corona d'Aragó. Per la importància d'aquests ajuts podem parlar d’una mena de "matronatge", és a dir, una protecció específica encaminada a deslliurar aquestes dones de tota preocupació de caire material, la qual cosa ens permet copsar la sensibilitat vers l'espiritualitat que encarnaven les beguines. Fou precisament l’acció lliure d’aquestes dones, que interpretaven i predicaven en llengua materna les Sagrades Escriptures, el que va aixecar de vell antuvi els recels dels jerarques de l’Església. Així, moltes d’elles van patir sospites i persecucions de la Inquisició. I algunes, com és el cas de la francesa Margarida Porete, fou cremada a la plaça pública.Imatges
La beguina Elisabet Cifré (1467-1542). Retrat de Joan Mestre Bosch (1824-1893). Saló de Plens de l’Ajuntament de Palma. Foto: Joan Ramon Bonet. (Propietat de l’Ajuntament de Palma de Mallorca).
