Dones sàvies: Saviesa mèdica femenina, d'Azucena Ruiz Viedma
La pervivència al llarg de l’Edat Mitja d’una medicina popular femenina que es practicava al marge de l’actuació professional de metges i cirurgians va constituir per amplis sectors de la societat medieval d’un recurs únic davant l’esdeveniment de la malaltia. La més elemental i difosa expressió de la medicina popular la constitueix la medicina domèstica que tradicionalment practicaven les dones, les quals recorrien a remeis que eren garantits per l’ús tradicional. Les sanadores posseïen uns coneixements empírics, ja que eren dones amb una manera pròpia, no abstracta sino encarnada, de fer teoria, però hàbils en l’exercici de la curació, i la seva actuació va ser molt extensa assolint tots els sectors socials. L’assistència als parts i el tractament de les enfermetats pròpies de les dones i d’algunes malalties infantils va estar a càrrec de les dones, algunes de les quals eren anomenades dones sàvies i inclús metgesses. Hi havia diverses menes de sabers i pràctiques mèdiques de les dones, però moltes van ser sanadores autònomes i les seves cures van ser les úniques que es van proporcionar tant a d’altres dones com als pobres que ho necessitaven. Al llarg de la història les dones eren les encarregades de la familia i la llar, de mantenir la casa neta i el foc encès, d’anar a buscar l’aigua, la llenya i els aliments, de preparar els àpats, de cuidar de les filles i fills, i ensenyar-ls’hi a parlar i a sociabilitzar-se, i per tant, com l’encarregada de cuidar la llar i la familia també s’encarregava de les malalties que la seva familia i ella mateixa pogués patir. Les dones tenien al seu càrrec vetllat pel bon estat de la familia i els malalts, ja que formava part del seu treball domèstic i quotidià. Elles sabien com socòrrer un malalt i com donar una mica de consol al moribund o a qui patia alguna malaltia. Van ser les sanadores, les primeres metgesses, infermeres i anatomistes de la història occidental. Elles coneixien les herves medicinals, com cultivar-les, recollir-les i quines propietats tenien. Aquests sabers o secrets els transmetien d’unes a d’altres i de mares a filles durant generacions. Eren dones que coneixien bé les malalties pròpies del sexe femení i feien ús d’aquest saber per curar i, també, s’ocuparen de l’asistència al part, van ser llevadores i madrines. Anaven de casa en casa, inclús de poble en poble, procurant els seus sabers i les seves cures a les dones embarassades i ocupant-se del seu benestar. Aquesta pràctica de l’obstetrícia entre les classes populars estava impregnada d’un caràcter de servei entre veïnes. A més era normal que per les malalties comunes de les dones i pels parts es cridés abans a una dona que a un home, ja que en la mentalitat medieval el pudor recomanava que les dones no fossin ateses per homes, per preservar la intimitat dels seus cossos i també per vergonya d’ensenyar allò que guardaven com si fos un secret. Algunes dones només tindran uns petits coneixements mèdics però d’altres seran les especialistes sobre aquests sabers i pràctiques. Un gran nombre de dones sàvies van exercir de metgesses i de cirurgianes sense tenir cap títol ni haver trepitjat mai una universitat ni tampoc tenir la llicència per exercir la medicina que les autoritas expedien. Encara que algunes metgesses si van gaudir d’aquestes llicències per practicar els seus coneixements mèdics, la gran majoria tenien aquells coneixements per transmisió oral i per pràctiques i sabers propis, ja que havien estat excloses dels llibres i dels sabers científics. Van aprendre les unes de les altres, transmeten les seves experiències i sabiduria femenina. Les sanadores tenien multitut de remeis que van experimentar durant anys de fer-los servir. Elles compartien un cos comú de coneixements sobre curació. Era una mena de saber mèdic que formava part de l’herència de les dones: un llegat ancestral que ha perdurat a llarg dels segles fins als nostres dies. Elles amb la transmissió del seu patrimoni cultural mèdic van construir genealogíes de pràctica sanitaria femenina, valorant l’experiència de les dones sobre salut, malalties i cura del cos, sobretot del femení. Les noies aprenien dins del marc de l’àmbit familiar i, gràcies a d’altres dones, de tota una sèrie de tècniques i coneixements tradicionals referent al treball domèstic (coneixements culinaris, de maternitat, d’higiene i salut, d’economía doméstica i algunes aprenien de les seves mares inclús a lleguir i escriure) que les ajudarien a arribar a la maduressa. En un recetari de cosmètica i fàrmacs destinats a les mestresses de casa medievals l’autor comenta que compon el llibre amb diverses receptes de remeis i perfums remarcant que les dones ja saben elaborar-les i reconeixent la saviesa de les dones entorn als temes que tractarà: “…és feta menció de banys e de estubes, e peladors de peladors, e de altres coses per mundificar les inmundícies del cors, e vos he les abrics semblants dones aiau i sapiau la dita manera de les dites coses,...” El llibre és Flos de veritat del tresor de beutat, l’autor del qual va ser Manuel Dies de Calatayud, majordom d’Alfons el Magnànim, i és un compendi dels coneixements ancestrals de la medicina popular i que les dones de l’època practicaven, així com un recull de receptes heretades de l’antiguitat o provinents de la medicina àrab, i que moltes dones sabien elaborar en les seves cases per obtenir remeis de bellesa, higiene corporal, salut i cura del cos i el sexe, per a elles mateixes i la seva família. La preocupació de les dones per la cura dels seus cossos i el de la família dedueix unes activitats i uns usos que conformaven una part important de la vida quotidiana en l’Edat Mitja. És significatiu com l’autor de Flos del tresor de beutat, remarca els coneixements pràctics i empírics que suposa a les dones medievals sobre l’elaboració dels productes cosmètics o per guarir. Elaboració dels quals a vegades són complicats i demanen uns mínims coneixements sobre medicina per realitzar els remeis, però que no deixen de tenir un caràcter de medicina domèstica. Complicació que es veu en aquests remeis amb la manipulació de diferents productes i les quantitats utilitzades. Molts dels productes que apareixen en aquets remeis i que les dones feien servir eren emprats en medecina així com també productes per elaborar perfums com espècies oloroses i productes pel treball de la tintura. Les activitats sanadores de les dones començarà a regular-se a les acaballes de l’època feudal i a partir del segle XIV es prohibirà exercir la pràctica mèdica si no es posseeix d’un permís o d’una llicència, fet que afectarà de manera molt directa a les dones que exercien la medicina. Comença a haver una restricció en comparació amb èpoques anteriors on les dones tenien un alt grau d’independència professional i lliure permís per assistir als parts, atendre les malalties i les necessitats típiques dels infants, testificar com a expertes en judicis, podien administrar medicaments i curar tot tipus de malalties i problemas de salut entre dones i homes. Després del segle XV les sanadores van desenvolupar una identitat professional que es va basar en l’aceptació d’una única competència que era el part. Eren dones que treballaven en la medicina per necessitat, per solidaritat i per explorar noves vies de llibertat, i el seu treball no es mesurava tan en diners ni en prestigi, sinó pel desig de ser útils a la societat i a elles mateixes. En el sentit que les dones no buscaven un reconeixement de poder en la seva pràctica, sinó una gratificació de la relació establer-ta entre ella i la i el pacient, una relació amorosa, i pel plaer de la relació. Amb aquesta pràctica civilitzadora típica de les dones la societat ha continuat existint ja que aquest treball de les dones no ha rebut una retribució econòmica, sinó que s’ha realitzat amb la relació amorosa que tota dona posa en el món, una relació no instrumental i que no te fi.Imatges
Miniatura de l’Histoire ancienne jusqu’à Cesar de Jean Bondol, de 1375 aproximadament.
Escena en una casa medieval. Il·lustració d’una edició facsímil d’un Tacuinim sanitatis in Medicina.
Detall d’una taula del Mestre de Pentecostés o de Cardona, del segle XV (col•lecció Galobart, Barcelona).
