Els miralls de Clara d'Assís: El naixement de l'ordre de Sant Clara en terres de catalanes, de Núria Jornet Benito
Clara d’Assís va viure en uns temps de plena efervescència dels moviments religiosos nascuts de l’anomenat “despertar evangèlic”. Arreu d’Europa, als segles centrals de l’edat mitjana, laiques i laics sentiren la necessitat d’un vivència de la fe més directa i personal, i trobaren en el seguiment del Crist pobre crucificat, en l’ideal pauperístic, una de les vies més fructíferes per dur-ho a la pràctica, una via de llibertat. Els ordes mendicants, franciscans i clarisses, beuen i són fruit d’aquest procés. Clara i el seu projecte espiritual i comunitari encarna també el que la historiadora de les religions Adriana Valerio ha definit com la “inquietud femenina”, significant la presència forta de les dones en aquest moment de la història. A l’hora de definir el seu projecte en femení dins de l’espiritualitat franciscana, d’acollir i fer seu el llegat de Sant Francesc, hi jugaren un paper important les relacions que va establir amb dones (Agnès de Bohèmia i Ermetrudis de Bruixes) o amb grups de dones tocades pel seu carisma i el de les damianites (nom que prenen les primeres germanes de l’orde de Santa Clara, a partir de la casa mare a Sant Damià). Relacions creadores de nous espais de vivència de la fe en un marc monàstic viscut des de l’espiritualitat de Clara, que és de seguiment de Crist, de radicalitat en la vivència de la pobresa i fraternitat evangèlica. Sorprèn la força i rapidesa com s’expandeix l’orde; com en terres franceses i hispanes, en especial, sorgeixen les “deixebles de Santa Clara”, sovint envoltades d’una àuria de llegenda i de misteri, sovint també descrites com a familiars de la santa. A hores d’ara és una evidència que per part de Clara hi havia una voluntat fundadora, de creació de nous espais, de vinculació genealògica entre les cases i les germanes; com també ho és la confluència amb els desigs i trajectòries espirituals de dones que, en el perfil de comunitats informals (beguines, beates, “mulieres religiosae”), en els burgs de les viles medievals, s’assabenten per vies diverses (per l’arribada de “missions” de damianites, o a través de peregrinacions a Itàlia) del projecte de Clara. Les terres de l’àrea catalana esdevenen un primerenc i privilegiat escenari per veure com es posa en joc aquest ventall de relacions i mediacions, per descobrir en la història la cadena dels miralls present en la mística de Clara i en la seva experiència contemplativa. Ja a la dècada del 1230 (Clara mor el 1253 i el projecte a Sant Damià s’inicia al 1212 ), trobem documentades a la Península les 6 cases primeres de l’orde: Pamplona, Burgos, Saragossa, Zamora i Salamanca, a les quals s’afegeixen les 12 “sorores penitentum” que el 1236 reben resposta afirmativa de Gregori IX a la seva demanda de fundar a Barcelona un monestir de ““monges pobres recluses de l’orde de Sant Damià””. Naixia el monestir de Sant Antoni de Pàdua, més tard conegut com a Santa Clara (avui amb continuïtat i memòria dels seus orígens a Montserrat). En aquests primers monestirs, per sobre de les particularitats i dinàmiques diferenciades, el model fundacional responia, en primer lloc, a la força i demanda prèvia de grups de dones autòctones que, des d’una vivència fora del marc reglat, encaminen la seva trajectòria cap al nou model liderat per Clara i les damianites. La vinculació amb el projecte de Clara es dirimeix, en el cas barceloní, amb la presència de dues deixebles i familiars de la santa Agnès i Clara, que arriben de manera miraculosa a la platja de Barcelona ““en una barqueta sens rems ni veles””, tal com recull una llegenda que probablement es bastí a l’interior de la comunitat, es transmeté per memòria oral, i es posà per escrit més tard (en les memòries de la priora Dorotea Çarovira a la dècada del 1630 i en les cròniques de l’orde d’aquesta centúria). En la cadena de fundacions, de miralls i de genealogia amb Clara, la comunitat de Barcelona, protomonestir de l’àrea, marcà un model en la creació d’altres comunitats en una primera etapa (Lleida, el 1240 , Tarragona, el 1248 , Tortosa, el 1267 , Montblanc, el 1296 ) i transferí germanes als nous monestirs de Castelló d’Empúries ( 1260 ), Vilafranca del Penedès ( 1308 ) i Pedralbes-Barcelona ( 1326 ). El ressò de la seva llegenda fundacional, que esdevé memòria femenina en la història, arribà fins a terres castellanes, i és així com Clara de Janua, una de les protagonistes de la llegenda de Barcelona, es va fer origen del monestir d’Almazán (Sòria), vers 1253 .Imatges
Gravat representant l’arribada de les dues santes a la platja de Barcelona ( 1726 ). De la matriu xilogràfica, conservada a l’Arxiu del Monestir de Sant Benet de Montserrat.
El Papa Urbà IV donant la regla de Santa Clara a la mateixa santa. Regla de Santa Clara, en català. Segle XV, Biblioteca de Catalunya, Barcelona, ms. 3723, fol. 1 v
