L’escriptura femenina: Ramoneta Oller, de María-Milagros Rivera Garretas
Anomenem des de no fa massa anys escriptura femenina a la que aconsegueix expressar el sentit lliure de la diferència de ser dona. L’escriptura femenina fa història perquè aconsegueix portar la contingència pròpia de l’experiència humana a la historicitat; una contingència que les dones vivim amb més intensitat que els homes (sense cap determinisme) perquè ens agrada moure’ns en l’eterna precarietat de la bellesa, de la cuina, de la moda, de la curiositat, de la neteja, de les relacions, de la salut, dels naixements i les defuncions, de la parla, de l’escriptura i de l’amor. L’escriptura femenina fa una història “degenerada”: una història que no té com a referent la marginació per raó del sexe sinó un projecte històric de llibertat femenina, en la reconstrucció de la qual entra en joc la historiadora, qui, escrivint, torna eloqüents les fonts del passat en ser moguda per la seva pròpia necessitat d’existència en la història. A l’escola i a la universitat, passa avui i amb freqüència, que les alumnes tinguin por a escriure, tot i ser les més instruïdes i les que treuen notes més altes. Això és així perquè en aquests llocs importantíssims de transmissió i de creació del coneixement no hi ha la llibertat suficient perquè l’escriptura femenina hi estigui precisament a gust. L’escriptura pròpia del coneixement científic actual no té en compte el sentit lliure de la diferència sexual. Pretén ser neutra i servir per igual a l’aprenentatge, a la creativitat i a la felicitat dels dos sexes en què es presenta, solament i sempre, la criatura humana en el món. Com que el coneixement universitari va néixer i créixer en un món sense dones (la universitat anterior al segle XX) no és estrany que a les alumnes i professores (i també als homes no patriarcals) ens resulti especialment aliè. És aquesta sensació el que fa que una alumna tingui por d’escriure i que sovint li costi un treball desmesurat fer-ho, malgrat que tingui moltes coses a dir i un gran desig d’expressar-se. A la Catalunya medieval, l’escriptura femenina va tendir a sentir-se a gust en els llocs on prevalien les relacions entre dones i on aquestes es dedicaven el major o menor temps possible a la vida de l’esperit. Què era la vida de l’esperit? Eren les pràctiques que feien servir per arribar a sentir units el cos i la paraula (les entranyes i la veu), pràctiques com la pregària, la meditació, la eutrapèlia i la bona conversa, el cant en comú, la lectura, la contemplació d’imatges, l’escolta de paraules i de música que generen més d’un sentit... El cristianisme va animar moltes d’aquestes pràctiques, però no solament: també es van veure enriquides pels contactes continus amb Orient, que tenia pràctiques pròpies de conreu de la vida de l’esperit. La jerarquia eclesiàstica va intentar de manera persistent controlar aquesta part important de la vida íntima dels seus fidels. Ho va fer decidint, a través d’actes de poder, quines pràctiques eren ortodoxes i quines no, i castigant amb violència les que declarava heterodoxes, encara que a vegades es desdeia a deshora, és a dir, un cop executada la condemna. Ramoneta Oller va ser monja dominica en el monestir de Santa Maria de Montsió de Barcelona, un monestir que el 1371 es va traslladar del Mas d’en Bisanya, prop de les Drassanes noves de Montjuïc, al carrer de’n Porta, al Raval, al costat de l’hospital que des del 1401 s’anomenaria de la Santa Creu. El 12 de setembre de 1372 , el papa Gregori XI ( 1370 - 1378 ) va emetre una butlla, amb còpia al bisbe de Barcelona Pere de Planella, manant a l’inquisidor Nicolau Eimeric que tornés a sor Ramoneta Oller els llibres que aquest li havia requisat. Entre aquests llibres n’hi havia de teològics, que Ramoneta havia rebut de l’infant Pere d'Aragó i d’altres homes, i d’altres llibres de devoció que ella havia compost en la seva llengua materna (Et quia fertur quod ipsa monialis, causa devotionis, aliquos libros composuit in vulgari, diu la butlla papal). Eren llibres de devoció, que vol dir que eren llibres dedicats a Déu, és a dir, llibres teològics, però no de teologia escolàstica sinó de teologia viva, o sigui, de teologia en llengua materna. Ramoneta Oller va ser una autora catalana que va aconseguir segurament convertir en escriptura femenina les seves experiències i pràctiques espirituals. I, per això, malauradament, no coneixem de moment les seves obres, ja que en ser molt lliures sofririen major persecució per part dels tribunals eclesiàstics i major oblit per part del coneixement universitari, en el qual no caben. Són obres que podrien trobar-se investigant, ja que sabem que les obres femenines d’espiritualitat condemnades per l’església circularen durant segles com anònimes, i existeixen avui a les biblioteques de Catalunya força manuscrits espirituals medievals que semblen ser d’autora.Imatges
El claustre del monestir de Santa Maria de Montsió (segle XIV).
