Les Trovadores, de María-Milagros Rivera Garretas
1
Als segles XII i XIII, Catalunya, el nord d’Itàlia i Occitània (que era l’extens territori del que avui és França, situat entre el riu Loira, els Pirineus, l’Atlàntic i el Mediterrani) van viure un llarg i radiant moment de la seva història i de la història d’Europa. Va ser la cultura de les trobadores –anomenades
trobairitz a la llengua d’aleshores- i els trobadors, una cultura la memòria de la qual se segueix celebrant any rere any a Castelló d’Empúries, per exemple. Les
trobairitz van ser les protagonistes d’aquesta cultura. Elles foren poetesses de l’amor cortès, que vol dir que l’amor es cultivava, es discutia, s’escenificava, es venerava, se celebrava i es regulava a les corts o als patis dels castells feudals de l’època. Van ser, en general, senyores feudals més o menys riques que crearen i dirigiren les corts d’amor, i sovint, composaren i cantaren elles mateixes una poesia exquisida, acompanyades de joglars i de joglaresses.
Elles –i ells també- van escriure i van cantar en la seva llengua materna, que era la llengua d’oc, és a dir, la llengua romànica que deia
sí amb la paraula oc (que deriva del llatí
hoc que significa “això”, “això és”). El nom d’aquesta llengua ha deixat la seva petjada a la part meridional de l’Occitània que avui encara anomenem Llenguadoc, una regió que es va prendre la llibertat de donar a la seva terra no pas el nom d’un llinatge patriarcal sinó el d’una llengua, una llengua apresa de la mare que allà es parlava.
Les corts d’amor de les
trobairitz o trobadores eren lloc de la política. En aquestes corts es feia una política molt diferent a la de les gestes heroiques i violentes la memòria de les quals ha conservat la poesia èpica medieval. El seu compromís era amb l’amor i amb la llengua. Entenien que l’amor és la substància de les relacions humanes i socials. Mitjançant l’amor i la cortesia, intentaren canviar i canviaren, civilitzant-les, les relacions entre dones i homes. Relacions que avui anomenem
política sexual i que són la matèria primera de la política. Entenien que l’amor alimentava i desenvolupava la
vida de l’esperit, orientant l’energia humana cap a una grandesa no heroica sinó sensible o relacional. Amb el seu trobar, que era trobar paraules poètiques per expressar l’amor concret i proper, en la seva felicitat i en el seu patiment, portaren la llengua materna a l’escriptura ja al final del segle XI, com farien poc després les beguines amb l’experiència
mística.
Les
trobairitz varen dirigir les corts d’amor sense lleis ni reglaments. Es varen servir de les relacions, en particular d’un tipus de relació, corrent entre les dones, que és la relació d’autoritat, que és diferent del
poder. Els i les amants en conflicte (de gelosia, per exemple) o en crisis hi acudien perquè una trobadora amb ascendent, això és, reconeguda per la seva capacitat mediadora, els ajudés a resoldre-ho. Ella estudiava la situació concreta, sospesava amb intel·ligència els possibles avantatges i inconvenients de la seva intervenció per als amants i per a ella, i si feia el cas, actuava per resoldre el conflicte o la crisis. Resten testimonis d’aquesta pràctica en un tipus de
poema o cançó trobadoresca anomenada tensó. N’és un exemple la tensó que va intercanviar la Bona Domna amb el joglar i trobador Pistoleta, que comença així: “Bona domna, un conseill vos deman / que m’el dones, que molt m’es grant mestier; / qu’en una domna ai mes tot mon talan, / ni nuilla ren tan no desir ni quier; / e diguas me si laudatz que l’enquera / de s’amistat, o enquar m’en sofrieira; / qu’el reprovier retrai certanamen: / qui s’cocha pert, e consec qui aten.”
Entre les trobadores amb nom i
obra conegudes trobem
Tibors de Sarenom, la
Comtessa de Dia,
Almucs de Castelnau,
Iseut de Capio,
Azalais de Porcairagues,
Maria de Ventadorn,
Alamanda,
Garsenda de Provença,
Clara d’Anduza,
Azalais d’Altier,
Castelloza,
Bieiris de Romans...
La cultura trobadoresca va ser perseguida al principi del segle XIII amb la creuada contra els i les albigeses.
Imatges
Per saber-ne més
Marirí Martinengo,
Las trovadoras, poetisas del amor cortés (textos provenzales con traducción castellana) , trad. de
Ana Mañeru Méndez y María-Milagros Rivera Garretas, Madrid, Horas y horas, 1997.
Simone Weil,
L’agonia d’una civilització vista a través d’un poema èpic, en Ead., Escrits sobre la guerra , trad. de Anna Berenguer e Isabel Ortega, Alcira, Edicions Bromera, 1997, pp. 113-123.
Meg Bogin,
Les Trobairitz. Poetes occitanes del segle XII, trad. de Montserrat Abelló i Alfred Badia, Barcelona, LaSal, 1983.
