«M’agrada el mam: tinc més set que fam» diu un vers de Pere IV (Joan Oliver). L’hem triat per al títol de la crònica de l’última activitat perquè la cosa anava d’aigua. No ho enteneu? Mam, en llenguatge infantil, vol dir aigua (la canalla diuen: «Mama, vui mam!»). Tot i que, sovint, la paraula s’utilitza irònicament per fer referència a les begudes alcohòliques en general. Així, si sabeu d’algú que beu molt, potser direu: «Osti, tu, com li agrada el mam!» I, derivat d’aquest mam, anar mamat vol dir anar borratxo. Però, vaja, no ens desviem del tema, perquè aquest dijous passat la cosa anava d’aigua de debò. (A la foto, el carrer de la Séquia)
El nostre guia, el Mariano, és un paio excepcional en tots els sentits: va néixer en un carrer que ja no existeix, coneix fins l’últim detall un barri on ja no viu, sap d’oficis i activitats que ja no es fan, i ens va fer una ruta per una ciutat que mai no s’acaba (la ruta sí que es va acabar, però). El Mariano va néixer al carrer Platería (sí, el de l’orquestra), que ara és Argenteria; és, per tant, un indígena de la Ribera (no només hi va néixer, també hi va fer la mili); ha explorat el barri fins l’últim racó; ha conegut la gent que hi vivia i que hi feia activitats seculars; i, tot i això, diu que encara no se l’ha acabat (ni el barri ni la ciutat).
Ens vam trobar amb el Mariano a l’Arc de Triomf per veure les muralles de la ciutat des de fora. Muralles? On? És cert, ja no hi són, però sentint parlar el nostre guia és com si les veiéssim. Al pla de Barcelona, com en altres indrets de la costa, hi ha per tot arreu rieres o rambles, i precisament per la zona de passeig de Sant Joan i passeig Lluís Companys en passava una. Era el límit nord-est de la ciutat medieval, i les muralles no només la defensaven dels invasors, sinó també dels aiguats.
Per la zona d’Arc de Triomf també és per on arribava l’antic Rec Comtal, que vam resseguir en endinsar-nos a Ciutat Vella i va ser el fil conductor de la visita. El Rec Comtal és tot un exemple de l’aprofitament de l’aigua, un recurs escàs —o, en tot cas, irregular— a la conca mediterrània. El recorregut que feia per la ciutat permetia aprofitar-ne el cabal en tot moment: quan arribava amb més pressió, per a unes activitats; quan era més neta, per a unes altres; i, encara, quan ja era bruta, se seguia aprofitant.
Aquest recorregut ens va permetre conèixer diferents oficis i gremis de l’època, tots ells reflectits en els noms dels carrers. També vam saber de la història comercial del barri, de les activitats econòmiques que hi havien tingut més presència i dels edificis (avui, palaus) comercials. A cada carrer, a cada racó, a cada pas del recorregut trobava algun element que ens il·lustrava l’explicació. Vam acabar la ruta davant de Santa Maria del Mar, en una porxada que ens il·lustrava perfectament com havia estat l’aprofitament (sobreexplotació!) del sòl en una ciutat que va ser de les més densament poblades de l’època.
El Mariano és d’aquelles persones que, a partir d’un coneixement panoràmic de la història (comercial, del pensament, geològica, de les creences, de les tradicions, de la tècnica, del clima) i d’una eloqüència captivadora, et fa entendre i viure com era el passat. Li vam proposar de fer un llibre amb tot el que ens explicava. Va fer una rialla sorneguera i va dir que no, però que, si volíem, el curs que ve hi tornàvem, però per visitar el jaciment del Born.
Ja hi podeu comptar!
