Mar i muntanya

En la cuina catalana, hi ha alguns plats que combinen elements típics de la cuina marinera amb altres propis de la cuina de l’interior o rerepaís (l’inland, l’arrière pays, el hinterland). I com que, sovint, aquest rerepaís català és muntanyós, afegim al nom d’aquests plats l’apel·latiu mar i muntanya o bé els designem directament amb aquest nom. De fet, sovint afegim la cua mar i muntanya a qualsevol plat que combini carn i peix. Si us interessa el tema, el semestre que ve farem una sessió sobre gastronomia catalana.

Però no és de cuina que parlem avui, sinó de les dues últimes activitats del CATclub, la ruta per la Barceloneta i la visita al Pavelló de la República: tot un «mar i muntanya»! Sí, Barcelona (i gairebé tot el litoral català) ja ho té: a tocar de la línia de costa tenim muntanya i, per tant, si ens movem una mica anirem d’un lloc a l’altre.

Amb el Marc Cerdà, professor de la Facultat de Ciències de la Terra de la UB, vam aprendre a distingir i posar a lloc conceptes importants com els de canvi climàtic, crisi climàtica i emergència climàtica i vam fer una ruta per un entorn (les platges de Barcelona i el barri de la Barceloneta) que canviarà molt en els propers anys (si no és que desapareix): la primera línia de costa està greument amenaçada per la pujada del nivell de l’aigua del mar, i cap dels intents que hi ha hagut fins ara de revertir aquest procés ha tingut èxit. Davant d’aquesta situació, no només caldrà treballar per combatre els efectes del canvi climàtic sinó, potser encara més, per adaptar-nos-hi.

A pocs quilòmetres en línia recta del mercat de la Barceloneta, on vam acabar la nostra ruta, tenim el Pavelló de la República, segurament l’únic edifici del món mundial coronat amb una bandera republicana. El Pavelló, que ara és un CRAI de la Universitat de Barcelona, té una història absolutament fascinant: creat en temps de guerra com a arquitectura efímera per a l’Exposició Universal de París del 1937, hi van col·laborar alguns dels artistes més importants de l’època i va ser la seu d’obres tan emblemàtiques com el Pagès català o Segador de Joan Miró (avui desaparegut) i el Guernica de Picasso (un quadre creat per a un pavelló republicà que ha acabat en un museu de la reialesa; una transició —majúscula inicial?— ben curiosa). L’any noranta-dos es va reconstruir el Pavelló dintre del projecte olímpic, i en una altra curiosa transició, va ser inaugurat per la reialesa i va caure el «de la República» del nom (fot-li, que és de Reus!).

Tot això ens explicava la Judit, la nostra hoste d’honor, i el més bonic i interessant de tot va ser l’extraordinària perspectiva històrica que ens va obrir amb la visita del Pavelló. Sí, a través del fons impressionat de cartells de l’època (bèl·lics i prebèl·lics) i dels altres materials interesantíssims (diaris de guerra, o la «revista» dels presos republicans de Montjuïc, un fanzín avant-la-lettre); a través de la seva arquitectura i el seu arquitecte i de totes les persones que hi van participar (noms mítics de l’època, des de cartellistes fins a escriptors i tota mena d’artistes); a través de les anècdotes que se n’expliquen (Picasso que diu als oficials nazis que visiten el Pavelló que el Guernica l’havien fet ells); a través de qui el va impulsar, del lloc on es va crear i dels veïns que va tenir (el pavelló de l’Alemanya nazi, el de l’URSS); a través de qui el va rescatar de l’oblit, del lloc on es va recrear, dels noms que li van posar i, finalment, de qui n’ha fet ús…, a través de tot això ens vam endur una percepció molt fina i precisa de tot el que va passar en aquest racó de món al llarg del ja passat segle XX que, com diu el tango, va ser «un despliegue de maldad insolente».

Ja anàvem acabant la visita i va sorgir un tema que era especialment proper als estudiants que van venir, les Brigades Internacionals, perquè a les Brigades hi van participar soldats d’arreu del món, com els estudiants del CATclub (el Perú, Alemanya, la Xina, els Estats Units, la Unió Soviètica, etc.). També vam saber d’un projecte de recerca de la UB, el SIDBRINT, per recordar-los.

Per al final van quedar dos documents que, només d’existir i vistos i pensats amb aquesta perspectiva que dèiem, són tot un epitafi per al segle XX espanyol: la constitució de la República del 32 i la llei de divorci. (Si encara feu la carta als reis, demaneu-los.)