Un mausoleu tardoromà a Sidillà

Les darreres excavacions al jaciment de Sant Romà de Sidillà, dutes a terme per l’equip liderat pels arqueòlegs i professors titulars de la Universitat de Barcelona (UB) Gisela Ripoll i Francesc Tuset, han permès confirmar que l’origen de l’assentament va ser prou anterior al període preromànic, quan es va construir l’església.

Les darreres excavacions al jaciment de Sant Romà de Sidillà, dutes a terme per l’equip liderat pels arqueòlegs i professors titulars de la Universitat de Barcelona (UB) Gisela Ripoll i Francesc Tuset, han permès confirmar que l’origen de l’assentament va ser prou anterior al període preromànic, quan es va construir l’església. A la tardor, la tercera intervenció arqueològica es va centrar en l’anomenada torre de Sant Sebastià, una edificació aïllada a un centenar de metres al nord i amb només una paret més o menys conservada. Ripoll i Tuset ja treballaven amb la hipòtesi que la suposada torre –dividida per una paret interior– tenia més números de ser un edifici funerari. L’excavació, fins als estrats d’ocupació de l’estructura, i l’anàlisi de la desena llarga de tombes del voltant avalen que es tracta d’un mausoleu funerari tardoromà, de principis del segle IV de la nostra era. Ripoll i Tuset també defensen que l’església, que es creia que datava del segle X perquè és l’època en què n’apareixen els primers testimonis escrits, és força més antiga i es va començar a construir al segle VIII.

 L’equip de recerca del projecte Ecloc. Esglésies, cementiris i hàbitats (segles VIII-XI) ja havia trobat indicis de l’època romana en les campanyes anteriors, com ara fragments de ceràmica que daten d’aquest període i, sobretot, restes d’una tomba monumental tallada per les parets de l’església durant la seva construcció.

Finalment, el misteriós edifici de Sant Sebastià resulta ser força més antic que l’eclesiàstic, però els arqueòlegs ara sostenen la hipòtesi que l’església de Sant Romà es va aixecar a sobre, o molt a prop, d’una vil·la romana de Siciliano, Cizilano, Scidilan o Sidilianum, diversos dels topònims –de fet, antropònims, perquè es referien al propietari– documentats entre els segles X i XIV que mostren l’evolució cap a l’actual Sidillà.