L’anàlisi d’una de les pintures més antigues del planeta confirma que té un origen humà

Un dels reptes principals de l’arqueologia és saber en quin moment van aparèixer els símbols i quines implicacions va tenir en el comportament humà utilitzar-los. Les pintures més antigues trobades fins ara són les de tres coves espanyoles a Càceres, Cantàbria i Màlaga, que tindrien prop de 65.000 anys d’antiguitat. La datació ha suposat un debat molt intens en la comunitat científica, perquè suggereix que les pintures les haurien fet els neandertals. Ara, un equip internacional liderat per investigadors de la Universitat de Barcelona demostra que, contràriament al que sostenen alguns autors crítics amb la descoberta, les marques vermelles que hi ha sobre un conjunt d’estalagmites a la cova d’Ardales (Màlaga) són, sense cap mena de dubte, resultat de l’activitat humana. Segons aquest estudi, els neandertals haurien accedit en diverses ocasions a la cavitat per marcar simbòlicament i de manera reiterada la formació estalagmítica localitzada al bell mig d’una gran sala. L’estudi subratlla, a més, que l’ocre utilitzat per les pintures es devia recol·lectar a l’exterior de la cova. Els resultats d’aquesta recerca s’han publicat a la prestigiosa revista americana Proceedings of the National Academy of Sciences.

Tot i els esforços de nombrosos investigadors per documentar i interpretar l’art de les cavernes, encara queden sense resoldre algunes preguntes sobre l’origen, la cronologia, la tecnologia, la funció i el significat d’aquest tipus d’art. Les recerques dels últims anys s’han centrat, sobretot, a datar les pintures més antigues pel mètode de l’urani-tori. Aquesta tècnica, que s’aplica a les concrecions de calcita en associació estratigràfica amb les pintures, demostra que aquest tipus de manifestacions artístiques són molt més antigues del que inicialment se suposava. En pintures analitzades a les illes de Borneo i Sulawesi (Indonèsia), per exemple, s’han obtingut unes edats mínimes de 39.900 i 43.900 anys respectivament. Un altre exemple és el de la cova d’El Castillo (Cantàbria), on s’ha obtingut una edat mínima de 40.800 anys per a un disc vermell. Les cronologies més antigues, de fins a 64.800 anys, corresponen a una mà en negatiu (Maltravieso, Càceres), un conjunt de traços lineals formant un símbol similar a una escala (La Pasiega, Cantàbria) i un grup d’estalagmites acolorides (Ardales, Màlaga).

Aquestes darreres cronologies han estat objecte de controvèrsia en la comunitat científica. Indicarien que les manifestacions artístiques en qüestió van aparèixer almenys 20.000 anys abans de l’arribada dels homes moderns al continent europeu, la qual cosa apunta a una autoria neandertal. Per tal de donar una explicació alternativa, els més escèptics han posat en dubte, per exemple, que les marques vermelles de la superfície del gran dom estalagmític a la cova d’Ardales siguin d’origen humà. En contrapartida, proposen que es podria tractar de dipòsits naturals. Ara bé, l’estudi dut a terme per un equip internacional liderat per investigadors de la UB contradiu aquesta hipòtesi i permet, alhora, saber una mica més sobre els comportaments dels visitants de la cova que van fer aquestes marques vermelles.

Estudis a la cova d’Ardales

La cova d’Ardales, també coneguda com a cova de Doña Trinidad, es localitza al poble epònim, a la província de Màlaga, al sud d’Espanya. La cova va ser descoberta el 1821 després que un terratrèmol en reobrís una entrada prèviament segellada. El primer arqueòleg a estudiar l’art de la cova va ser Henri Breuil a principis del segle XX, tot i que no ha estat excavada fins fa relativament poc. Actualment, la d’Ardales és una de les coves amb art parietal paleolític més importants del sud d’Europa: s’hi han comptabilitzat més de mil representacions gràfiques, tant abstractes com figuratives. Entre els artefactes trobats a l’interior de la cavitat hi ha eines de processament de colorants i fragments de pigments, alguns dels quals s’haurien desenterrat de nivells del paleolític mitjà i superior. Tal com s’ha dit anteriorment, aquest jaciment ha estat fa poc el focus d’atenció de la comunitat científica perquè conté algunes de les pintures més antigues del món. Fins ara, però, els pigments que componen les pintures de la cova no s’havien estudiat.

Estudi dels residus vermellosos al laboratori

A partir de l’anàlisi de petites quantitats del residu vermellós recol·lectades a la superfície de les estalagmites, els investigadors han arribat a la conclusió que, en efecte, es tracta d’un pigment a base d’ocre aplicat intencionadament. «Tant la localització i distribució de les marques, com la mida i morfologia dels cristalls que componen aquests residus vermells descarten que es tracti de dipòsits d’origen natural derivats de l’acció de microorganismes o de processos geològics com els fluxos fluvials, la percolació d’aigües o la meteorització de les parets», afirma Àfrica Pitarch, investigadora principal del projecte. La comparació d’aquests residus amb mostres de diversos dipòsits de compostos de ferro coneguts a l’interior de la cova suggereix, a més, que el pigment emprat per elaborar les pintures prové probablement d’un aflorament situat a l’exterior de la cova. «Els dipòsits ferruginosos de la cavitat presenten uns trets texturals i composicionals molt diferents dels que s’observen en les mostres arqueològiques», afegeix la investigadora. «Això implicaria que els autors d’aquestes taques vermelles van haver de buscar, seleccionar, recollir i transportar les matèries colorants que posteriorment es farien servir a la cavitat, és a dir, que hi va haver un cert nivell d’organització», conclou Àfrica Pitarch.

El món subterrani i els sistemes simbòlics dels neandertals

Els investigadors també han observat que les variacions de composició entre les mostres de pintura correspondrien a les diferències de cronologia de les capes estalagmítiques que les recobreixen, les quals, de vegades, poden arribar a milers d’anys. Aquest fet indica que probablement diverses generacions de neandertals haurien visitat la cova i haurien marcat de manera reiterada amb ocre vermell el gran dom estalagmític. Basant-se en aquesta constatació, els investigadors pensen que el fet de pintar les estalagmites no es pot considerar art en un sentit estricte, sinó que, més aviat, seria el resultat de comportaments gràfics amb l’objectiu de perpetuar el significat simbòlic d’un espai. És possible que el tipus de marcatges representi l’inici d’un llarg procés, en què les noves necessitats vinculades a la complexificació social haurien desencadenat l’aparició de noves tradicions simbòliques lligades a tècniques més variades i innovadores.

Segons explica João Zilhão, supervisor del projecte, «les dades de la cova d’Ardales i d’altres coves ibèriques amb art parietal fet fa més de 65.000 anys ens indiquen que el món subterrani va tenir un paper fonamental en els sistemes simbòlics de les comunitats neandertals». L’acció de marcar repetidament amb pigment vermell espeleotemes tan imponents com la cúpula d’Ardales suggereix a l’investigador que els seus autors «buscaven ressaltar i perpetuar la importància d’aquest emplaçament a través de narracions transmeses entre generacions». «Paral·lelament, s’enfortiria la cohesió entre els membres del grup i el seu vincle amb el territori», conclou.

«La línia de recerca encapçalada per la Dra. Pitarch i el Dr. Zilhão, de gran impacte internacional, obre noves perspectives en el camp de les aptituds simbòliques dels neandertals; és un orgull per al SERP, grup de recerca de la nostra Universitat, liderar trajectòries com aquesta, d’avantguarda en l’àmbit de la ciència prehistòrica», destaca Josep Maria Fullola, coautor del treball i director del grup de recerca SERP-UB.

Aquesta investigació, dirigida per Àfrica Pitarch Martí i supervisada per João Zilhão, ha estat finançada pel programa Beatriu de Pinós - AGAUR (projecte 2017 BP 00046) i s’ha dut a terme en el marc del Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques (SERP-UB) i hi han col·laborat investigadors de diferents universitats i institucions nacionals i internacionals.