Barcelona, 2016, 40 p.

Amb un pròleg de Francisco Gracia Alonso i Josep M. Fullola Pericot, es publica el facsímil de l’obra de Bosch Gimpera que va assentar les bases de l’Escola Catalana d’Arqueologia ara fa cent anys. L’Edat de la Pedra va renovar per complet el contingut i la metodologia dels estudis sobre la prehistòria que fins aleshores s’havien impartit a les universitats de tot Espanya.
L’Edat de la Pedra es va publicar l’any 1916 dins la col·lecció Minerva, una iniciativa del Consell de Pedagogia de la Diputació de Barcelona per posar a l’abast del públic coneixements generals sobre diferents temes explicats per especialistes. Aquelles quaranta pàgines van ser un intent d’introduir els plantejaments moderns en l’anàlisi de la prehistòria a Catalunya, en un moment en què, a la Universitat de Barcelona, el catedràtic d’Història Universal Martiniano Martínez Ramírez encara criticava les tesis darwinistes sobre l’origen de l’home. El text de Bosch Gimpera es basava en els conceptes de l’Escola Escandinava d’Arqueologia, constituïda a principi del segle XIX, quan, arran de la reorganització dels nous estats nació sorgits dels pactes del Congrés de Viena, els països europeus cercaren la seva legitimitat i la formació política i ideològica de les poblacions en una nova explicació i interpretació de les històries nacionals. En aquest corrent teòric, Bosch va donar importància als treballs de Christian Thomsen, Jens Worsaae i Oscar Montelius sobre la sistematització de les edats dels metalls al centre d’Europa i al nord d’Itàlia. També valorava els estudis de John Lubbock al Regne Unit i d’Édouard Lartet, Marcel de Serres i Jacques Boucher de Perthes a França. Bosch va mostrar també el tractament que va fer al llarg de la seva vida professional de la protohistòria, tot unint els resultats de l’arqueologia amb les dades aportades per les fonts escrites de l’època clàssica, una iniciativa que cal emmarcar dins de l’interès creixent pel classicisme que es desenvolupava a Catalunya a principi del segle XX per motius científics, però sobretot ideològics, lligats al Noucentisme. Aquest doble impuls cientificoideològic va fer que cristal·litzessin empreses essencials per a l’arqueologia catalana, com les excavacions d’Empúries, iniciades l’any 1908 per desig explícit de Prat de la Riba.

L’Edat de la Pedra fou la segona obra important de l’autor, més enllà de petits articles publicats a la pàgina artística de La Veu de Catalunya. La primera va ser la seva tesi doctoral en Història, defensada el 1913, El problema de la cerámica ibérica, que li serví per ser acceptat en els cercles acadèmics europeus. A partir d’aquell moment, l’obra escrita de Bosch Gimpera no va parar de créixer, fins a assolir la màxima expressió amb Etnología de la Península Ibérica (1932), on va presentar una síntesi exhaustiva de la prehistòria peninsular. La influència de Bosch en el camp acadèmic i científic va anar creixent, no tan sols a Espanya, sinó també a Europa, i aquest paper capdavanter no va decaure amb l’exili. Tant des de la docència a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic com des de la Unesco a París, va continuar influint en el desenvolupament dels estudis sobre la prehistòria a escala mundial fins a la seva mort l’any 1974.

L’origen de l’Escola Catalana d’Arqueologia fou un grup dedicat a la recerca i a la docència encapçalat per Bosch Gimpera i integrat per Lluís Pericot, Alberto del Castillo, Salvador Roca i Lletjòs, els germans Josep de Calasanç i Elías Serra Ràfols, i Francesc Esteve Gálvez. S’hi van afegir estudiants universitaris com Josep M. Batista i Roca, decantat cap a l’antropologia i l’etnografia, i anys després, Joan Maluquer de Motes, Mercè Montañola Garriga i Salvador Espriu; també, dins del Servei d’Investigacions Arqueològiques depenent de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, creat el 1915, Josep Colominas, Agustí Duran i Sanpere i, amb els anys, Adela Ramon i Lligué. Tots ells van formar un grup molt dinàmic que va definir en gran mesura l’arqueologia prehistòrica —i fins i tot clàssica— a Espanya fins a la fi de la Guerra Civil.

Pere Bosch Gimpera (Barcelona, 1891 – Mèxic, 1974) va ser professor dels Estudis Universitaris Catalans i catedràtic d’Història Antiga i Medieval de la Universitat de Barcelona. Format a Alemanya, fou l’introductor dels estudis científics sobre la prehistòria al nostre país i el creador de l’Escola Catalana d’Arqueologia, el nucli de recerca d’arqueologia prehistòrica més important d’Espanya abans de la guerra, a més d’un punt de referència fonamental en el sorgiment i la sistematització de la prehistòria a Europa. Bosch va ser rector de la Universitat de Barcelona durant la República i la Guerra Civil, i conseller de Justícia durant la presidència de Lluís Companys, per la qual cosa es va haver d’exiliar primer a Tolosa de Llenguadoc i després a Oxford, on va intentar establir-se debades a causa de la pressió dels agents franquistes. Un cop instal·lat definitivament a Mèxic, el 1942 es va incorporar a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic com a docent, tasca que va deixar temporalment el 1948 en ser nomenat director de la Divisió de Ciències Humanes i Socials de la Unesco, a París, circumstància que li va permetre retornar al primer pla de la recerca internacional. A partir d’aleshores el Govern franquista es va veure obligat a congraciar-s’hi, però ell no va tornar mai més a Catalunya. Va escriure, entre altres obres, Prehistòria catalana (1919) i El problema indoeuropeo (1960).

En relació amb la figura de Pere Bosch Gimpera, Edicions de la Universitat de Barcelona ha publicat també els llibres Pensar la Universitat. Escrits de Pere Bosch Gimpera (2015), de Francisco Gracia Alonso, i 58 anys i 7 dies. Correspondència de Pere Bosch Gimpera a Lluís Pericot (1919-1974) (2003), de Josep M. Fullola Pericot, Francisco Gracia Alonso i Francesc Vilanova.