Autor del post: Adrià Saladrigues Casals
Són les sis del matí i el despertador sona. Tot i l’impuls primari de quedar-se enganxat al llit, rebolcant-se i mandrejant mentre les hores passen, la necessitat d’aprofitar la fresca de l’alba obliga a aixecar-se i arrencar motors. Així és l’inici de la jornada de qualsevol arqueòleg corrent i, repetint-se cíclicament durant el transcurs de cada campanya arqueològica, podria suposar un entrebanc, si no fos, es clar, per una immensa curiositat que com una fam voraç ens impulsa a voler saber més, a voler saber-ho tot.
Amb aquesta determinació matutina et disposes a esmorzar, prepares el material necessari i t’enfiles al cotxe, encara mig adormit, posant rumb cap al jaciment.
Les persones són producte de les experiències que han viscut i els coneixements que han aplegat, o això diuen. Per aquest motiu, més enllà de debats filosòfics, quan un arqueòleg trepitja per primer cop un jaciment no pot evitar analitzar el seu context geogràfic. Sense gairebé ser-ne conscient, et trobes palplantat en la cota més alta dels voltants observant l’entorn, reconstruint-lo en consonància amb la informació prèviament obtinguda i, per ser honestos, permetent-te certes llicències fruit de la inevitable intrusió de la subjectivitat, maleïda subjectivitat. En aquest cas, a l’Espai Històric dels Barrancs, pots observar els turons erms, on només s’hi dibuixen les rases construïdes per atrinxerar-se i mantenir la línia del front inexpugnable davant dels embats de les ofensives enemigues que estiguin per arribar. Aquesta és la perspectiva de l’arqueòleg, com si d’una empatia anacrònica es tractés.
Sents com criden el teu nom i de cop tornes al present. És moment de treballar.
Les tasques a realitzar són múltiples i la campanya massa curta. La primera fase de la intervenció arqueològica consisteix en la neteja dels nivells superficials, és a dir, retirar la pinassa acumulada durant dècades i desbrossar tots els arbustos i matolls que han crescut al sotabosc. Aquesta serà la nostra feina principal durant els propers dies.
Ràpidament, ens dividim per equips i comencem a identificar les primeres estructures constructives, refugis dels soldats ubicats a Els Barrancs per sobreviure als bombardejos de la mortífera artilleria. Tots ells estan connectats per una rasa de traçat sinuós que es desdibuixa entre els arbres, la trinxera principal. A mesura que les hores, o fins i tot els dies van passant, la fotografia inicial composta per la imatge d’un bosc qualsevol es transforma en un complex d’infraestructures defensives militars. El ritme de treball, tot i fer-se especialment feixuc quan el sol esta en el seu punt més alt, es veu amenitzat sempre per la bona companyia i un sentit de l’humor desmesurat. La feina comença a deixar petja i, folls d’una dolça metzina, com diria Foix, aquest fet només ens provoca més ganes de continuar.
Aixeques el cap buscant un descans i, no ens enganyem, l’ampolla d’aigua freda, un dels petits luxes que ens dediquem. A pocs metres ressonen els cops de pic d’una Maria inesgotable, les palejades d’un Pau concentrat i la trencadissa de branques provocada per un Joan decidit. Tots ells feinejant, movent terra i pedres, però constantment buscant formes i patrons de qualsevol element que no tingui una procedència natural, alguna cosa feta per l’home. Més enllà, l’Àngels surt de l’interior d’un refugi entre el so de l’objectiu de la càmera, a mans d’un oportú Rubén. De cop se senten crits: “Jordi, un míssil!”, diu l’Àngela, i surt corrents per la trinxera buscant el director de l’excavació. Aquests sorolls configuren la música del jaciment i, si perds el ritme, només has d’escoltar-los per tornar al compàs.
Els dies passen i, tot i estar en els nivells superficials, alguns materials van apareixent. Predominen les llaunes d’aliments en conserva i les beines dels projectils disparats, també apareixen un parell de botes i la cua d’un morter detonat. Ara ja resulta menys difícil posar-se en la pell d’un carnisser, mestre o pagès cridat al front per respondre a un moment de necessitat, equipat precàriament per una República que exhala el seu últim sospir i sense cap mena d’instrucció militar. Tot i així, el perill més gran no deixa rastre i, per sentir-nos més a prop dels soldats destinats a Els Barrancs, cal tenir present en tot moment la por a morir lluny dels teus i la impotència de no entrar en combat però, sobretot, l’ombra de l’avorriment i les preguntes que permet plantejar-se, contràries als interessos de la guerra.
Torno a sentir com criden el meu nom, la campanya s’acaba i hi ha pocs moments per embadalir-se.
Una de les coses més importants del treball de camp, per no dir la que més, és el registre. Documentar-ho tot no només és una eina imprescindible per a la interpretació de totes les dades reunides, sinó que també esdevindrà un instrument de valor incalculable per a qualsevol persona que vulgui estudiar el jaciment posteriorment. A contracor, cal admetre que excavar sovint és sinònim de destruir i, a nosaltres, els arqueòlegs, ens toca viure en aquesta contradicció permanent. Per aquest motiu, tot allò que pugui documentar-se gràcies al dibuix o a la fotografia restarà a bon resguard i contribuirà a generar un corpus de dades per a ser utilitzat en futurs projectes d’investigació.
Les jornades són llargues i esgotadores però, per no faltar a la veritat, s’ha d’admetre que sempre es troba temps per desconnectar i passar-s’ho bé, siguis arqueòleg o no. Ja sigui a la terrassa del bar de torn, en una de les escapades fetes per conèixer altres llocs d’interès històric de la zona o gaudint, tot sopant, d’una truita de patates espectacular enmig del poble vell de Corbera d’Ebre, hi ha moments que permeten trencar la rutina i, alhora, et fan ser més conscient del pas del temps. Aquest esdevenir immutable, el del temps, que ja ens ha robat deu dies i les seves nits però que no fa res més que cobrar el deute de qui com nosaltres, viu a contracorrent.
Si l’artilleria conquereix i la infanteria ocupa, l’arqueologia postula i la societat jutja. I això, benvolgut lector, ja és feina teva.
