Vivim entre ruïnes, allà on mirem trobem un habitatge buit, una fàbrica abandonada, una carretera tancada, un edifici en construcció, o fins i tot un parc temàtic. Convivim entre la construcció, l’abandó i la destrucció constant.
Aquest fort dinamisme material del nostre temps ha estat definit per l’antropòleg Marc Augé com a Supermodernitat (o sobremodernitat): un període que correspon principalment a la segona meitat del s. XX i que es defineix per la nova relació amb la materialitat sorgida a partir de la Segona Revolució Industrial, les Guerres Mundials, la globalització i les crisis mediambientals (l’aparició de nous sistemes de comunicació i transport, l’energia nuclear, l’armament, l’explosió industrial i del consum, la sobreexplotació dels recursos naturals, etc.). La denominació pren el sentit d’una “exageració” de la modernitat: centrada en la producció com a base del progrés. Així doncs, la supermodernitat porta al límit alhora producció i devastació.
Però quina relació té això amb l’arqueologia del passat recent? Molta, donat que les ruïnes d’aquesta supermodernitat són jaciments arqueològics en potència. Si sovint estudiem com s’abandona un poblat ibèric o un assentament medieval, com podem apropar-nos a les ruïnes del nostre present?
Alfredo González-Ruibal ha explorat de quina manera l’arqueologia pot aportar a l’anàlisi d’aquest capitalisme tardà, donant èmfasi a la capacitat de l’arqueologia de ser una veu crítica en “fer visible” aquesta realitat i entendre-la en el seu context.
En els últims anys, l’espectacular desolació transmesa per les grans i novíssimes infraestructures abandonades afegida a la crisi de la bombolla immobiliària han encès les alertes. L’Aeroport de Castelló, la Ciutat de la Cultura de Galícia, les nombroses urbanitzacions inacabades com la Costa Miño Golf, les indústries tancades, però també projectes privats com l’Hotel El Algarrobico al nostre estat han propiciat el sorgiment de projectes d’orígens diversos al voltant d’aquestes ruïnes modernes, tractant d’inventariar i documentar-les com a forma de denúncia.
Aquest és el cas de Cadáveres Inmobiliarios, un projecte que busca, mitjançant la participació dels usuaris, “desenterrar” els projectes immobiliaris fallits i abandonats de la Península Ibèrica. La plataforma catalana Espais VAT, també proposa catalogar edificis abandonats, de cara a construir projectes de revalorització. De caire més artístic, altres projectes com el de Nación Rotonda o el de Ruinas Modernas fan ús de la fotografia per fer palesa la realitat de molts espais abandonats al néixer.
Tot i tractar-se de projectes heterogenis no estrictament arqueològics, els vincles amb l’Arqueologia del Passat Recent (o de la Supermodernitat) són constants. L’Arqueologia pot aportar a aquestes ruïnes un estudi precís i una situació en el context, que ens permeti entendre de quina manera la nostra societat produeix i destrueix. A nivell internacional, hi ha iniciatives arqueològiques en aquesta direcció, com és el cas del projecte Ruin Memories, que aglutina un seguit d’estudis arqueològics de diversos punts del món (EEUU, Islàndia, Espanya, Noruega, Suècia, etc.) sota el paraigües de l’efecte destructiu de la modernitat. Aquest projecte estudia des de ruïnes de la Segona Guerra Mundial a complexos industrials abandonats, passant pel refugi nuclear “The Elephant” a Estocolm o el “Berkeley Pit” a Montana, un punt d’extracció minera a gran escala.
La supermodernitat se’ns obre com un amplíssim camp d’estudi per a entendre, no ja el nostre passat, sinó el nostre present d’una forma crítica i situada. L’arqueologia, tot i necessàriament interdisciplinar, com una veritable “ciència de les coses” s’ha de mostrar capaç d’aportar la seva experiència per explicar el moment “més material” de la història.
