Ja hem tractat ens posts anteriors com s’enfronten les arqueòlogues i els arqueòlegs a l’estudi de les estructures que ens deixaren els conflictes bèl·lics del passat, però com es relacionen aquestes amb l’entorn i de quina manera s’associen amb la materialitat*?
Per parlar d’aquest tema, primer ens cal entendre com s’ubiquen en l’espai i el temps. Les trinxeres, pous de tirador, nius d’ametralladora, refugis, etc. són estructures (generalment negatives*) que s’organitzen en funció de l’estratègia militar i les posicions de l’exèrcit enemic a cada moment, aprofitant l’orografia del terreny. L’eventualitat d’aquestes estructures, fa que, en termes generals, se situin dins una cronologia curta, significant ocupacions de dies, i en pocs casos de mesos. La concisa delimitació temporal d’aquestes permet, amb l’ajuda de les fonts documentals, l’estudi de moments molt concrets, de manera que es poden realitzar reconstruccions molt precises de l’evolució dels conflictes bèl·lics. Aquest fet, però, suposa alhora un avantatge i un inconvenient metodològic per a l’arqueologia, i és que la interpretació de la materialitat romanent depèn totalment del tipus de colmatació* que s’hi hagi donat. En tractar-se principament d’estructures negatives temporals, podem comptar amb colmatacions ràpides, que constitueixen conjunts materials tancats al seu interior (generalment aquestes es deuen a colmatacions voluntàries, ja sigui per part de tropes de l’exèrcit contrari com per part de la població civil per necessitats agrícoles); o bé amb colmatacions lentes, generalment esdevingudes pel pas del temps, l’erosió i l’acumulació, que resulten en contextos materials molt remoguts.
En el primer cas, els conjunts tancats* poden presentar gran quantitat de materials in situ, que ens permeten realitzar gràfiques de densitat i distribució dels materials i així interpretar esdeveniments molt concrets del conflicte, distant poc de les reconstruccions detectivesques i que ens apropen a la més pura microhistòria* de la trinxera, plena de guerra, però també plena de por, fred, neguit, enyorança. Observem aquest tipus de conjunt en la reconstrucció de l’atac de la Guàrdia d’Asalt per a prendre el Seminario Mayor de Belchite portada a terme per l’equip del INCIPIT; o en l’estudi presentat per dos membres de l’IMBEAC al I Congreso Internacional de Arqueología de la Guerra Civil Española, pel que, no només es va localitzar la fossa i el lloc d’un afusellament, sinó que es van arribar a reconstruir els moviments indecisos d’uns assassins inexperts.
En el segon cas, l’efímera batalla passa a ser una de les cicatrius més del paisatge, i el retrat precís dels esdeveniments que es definia en el primer cas esdevé difós. No per això són obviables aquests contextos, ja que ens mostren una complexitat material i de processos en que la diacronia* domina i prenen força en la interpretació aquelles dinàmiques humanes subsidiàries a la guerra. La materialitat del conflicte apareix esbiaixada, però, lluny de significar un buit interpretatiu, l’absència és un clar retrat de postguerra. Aquest és el cas que ens trobàrem a la Cota 287, en que la baixa presència de metralla i material residual bèl·lic ens parla de l’intensiu pillatge que portà a terme la població veïna després de la guerra, apropant-se a aquests indrets abjectes per tal de recollir la metralla que es convertiria en recursos per alimentar-se. Aquestes estructures, es troben sovint reaprofitades per la població civil, ja sigui com a suport per a noves estructures, com per a guardar les eines agrícoles, etc. aportant una nova materialitat a l’entorn, i resignificant el paisatge.
Tals dinàmiques, tot i que complexes per a la interpretació, resulten interessants ja que aporten una obertura de la perspectiva que ens fa entendre el conflicte en contextos més amplis; més enllà dels moviments de tropes i dels exèrcits, ens parlen de la població, que viu malgrat la guerra, i que passada aquesta resignifica aquests espais i els incorpora en noves materialitats. A la Cota 287 documentem la reutilització d’un tram de trinxera com a claper*, així com gran diversitat de materials ceràmics, metàl·lics i de vidre relacionats amb la vida quotidiana i amb l’explotació agrícola.
Ens resulta interessant la interpretació d’aquests contextos, ja que ens permeten entendre com la societat incorporarà i acabarà normalitzant aquestes estructures de guerra en la seva realitat. Així doncs, es creen noves relacions amb el conflicte, que passaran per l’ocultació, la despossessió de significat i finalment, l’oblit. Tal procés és el que ha permès que estructures que tingueren un impacte tan sever en el paisatge i tanta càrrega simbòlica hagin acabat sent inidentificables avui en dia per gran part de la població, incorporades com a inertes memòries en les noves quotidianitats.
*Materialitat: Totalitat de la tangibilitat del context arqueològic.
Estructura negativa: Estructura arqueològica retallada o excavada en el terreny.
Colmatació: Procés pel qual es produeix el reompliment d’una depressió del terreny.
Microhistòria: Investigació històrica intensiva d’una petita unitat de recerca ben definida (sovint d’un fet concret, una comunitat, o fins i tot un individu).
Conjunt tancat: Conjunt de materials arqueològics que no han estat modificats per éssers humans després de la seva deposició.
Diacronia: Desenvolupament o successió de fets a través del temps.
Claper: Acaramullament de pedres resultat d’espedregar un terreny amb l’objectiu de conrear-lo.